Les nostres grans lluitadores

 

Olympe de Gouges

En la Història hi ha molta mentida. La Història l'han escrita, generalment, els vencedors (i han calumniat els vençuts), les classes dominants (i han menystingut les classes populars) i els homes (i han ignorat les dones).

Les dones ho han tingut malament, per comptar en la Història, per dues raons: generalment, la manca de formació i la poca possibilitat de participar en la presa de decisions han estat poderoses barreres; però, a més, les dones que han pogut travessar-les han estat voluntàriament ignorades.

Entre tantíssimes dones importants i injustament ignorades, avui voldríem recordar i donar a conèixer una figura que pot dignament ésser considerada un model (un de tants models que es podrien posar).

Olympe de Gouges         (Nom amb què fou coneguda Marie Olympe Gouze)

Revolucionària francesa del segle XVIII. Abandonà la vida pobletana i la família i anà a París a desenvolupar les seves aptituds i a participar en l'ambient revolucionari. Escriví multitud de pamflets i, enmig de la Revolució, el document «Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana». Muntà obres de teatre. Defensà una postura netament feminista. Fou odiada i calumniada. Les seves crítiques als revolucionaris perquè no acceptaven els drets polítics de les dones molestaren el criminal Robespierre, que la féu detenir i guillotinar, a l’edat de 45 anys.

(Del llibre «Mujeres a contracorriente», de Clara Obligado.)

 La seva obra més coneguda, L'esclavitud dels negres, va ser publicada com a obra de teatre el 1792. Aquesta obra atrevida pretenia cridar l'atenció sobre la condició dels esclaus negres, però Olympe va haver d'enfrontar-se amb la desaprovació dels actors de la Comédie Française. Aquesta depenia econòmicament de la Cort de Versalles, on moltes famílies nobles s'havien enriquit amb el tràfic d'esclaus.

Amb la influència de la Revolució, la seva obra va poder per fi ser representada en la Comédie Française.

Malgrat les pressions i amenaces del lobby colonial, encara molt influent, Olympe de Gouges va mantenir una intensa activitat a favor de l'abolició de l'esclavitud.

(Informació de Wikipèdia.)

Consideraríem com els seus valors més importants:

*Participar en la Revolució Francesa. No és mèrit seu la seva coincidència amb aquest fet històric, però sí  haver-lo aprofitat. Cosa que significà sortit de la vida de poble per llançar-se a participar-hi en la ciutat de París.

*Entregar-se a la lluita pels drets de les dones dins aquell moment excepcional, però no pas només exigint que també fossin tinguts en compte els drets femenins, sinó escrivint-ne una Declaració formal, perquè fos afegida a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

*Com a dona, no haver-se pas tancat només en els drets de la dona, sinó també lluitant pels drets dels esclaus negres, que eren majoritàriament homes. És a dir: defensora de «tots» els drets humans.

*No haver vacil·lat en aquestes lluites, fins a deixar-hi la vida, encara ben jove, condemnada pels «revolucionaris» a morir a la guillotina.

La seva frase més impactant:

«Si la dona pot ser portada a la guillotina, també serveix per pujar a la tribuna».

(De «La llarga lluita de les dones», de Carme López, de CCOO.)

En resum:

Revolucionària, autora d’una Declaració de drets, defensora dels esclaus, màrtir per la seva lluita.

 

 

 

Els drets socials al llarg de la Història

 

En el món antic, o en el modern, o tot al llarg de la Història, les persones ¿han comptat amb drets socials?, se n’han, com a mínim,  reivindicant o ensenyat?

Entenc per “drets socials” les garanties, normes o lleis que estableixin que totes les persones, en l’activitat agrícola, al principi, o en qualsevol altra, o en la simple convivència,  tinguin respectada la part que els correspongui dels fruits de la feina feta, o bé dels recursos necessaris que s’haguessin de repartir. “Drets socials” no és lo mateix que lo que “se sol anomenar” “Drets humans”, perquè aquests acostumen a limitar-se a drets polítics.

 Cal aclarir, des del primer moment, que els drets socials són molt més importants per a aquelles persones que no siguin propietàries. Més encara: els drets socials han de ser una salvaguarda davant el fet de no ser propietari/ia, i fins i tot davant els possibles abusos de les persones propietàries. I partint de la base que moltes propietats tenen origen en apropiacions indegudes. Testimoni eloqüent: “Ai dels qui, del llit estant,   /  planegen el mal  /  i en fer-se clar, l'executen,  /  abusant del poder  /  que tenen a les mans!  /  Si desitgen camps, els roben;  /  si volen cases, les prenen;  /  extorsionen el cap de casa  /  i la seva família,  /  li arrabassen l'heretat.” (Profeta Miquees 2: 1-2.)  Entenc que un codi que defensés la propietat i no defensés també uns bons drets socials seria un mal codi.

Hauríem d’arribar a dir que els drets socials són una de les dues o tres bases més importants d’una societat perquè sigui tal societat.

L’estudi de la Història, en qualsevol període, més aviat mostra una manca molt gran de drets socials, i, fins i tot, la freqüència dels intents per evitar que n’hi hagi, i si n’hi ha, per eliminar-los, o per oblidar-los, o fer veure que no es recorden.

No era gens ni mica habitual, al món antic, la presència de drets socials en favor dels treballadors/es i en favor de totes les persones. Vegem-ne alguns exemples coneguts.

El Codi d’Hammurabi, rei de Babilònia i que va sotmetre tota la Mesopotàmia (1792-1750 aC), que és el millor i el més conegut dels codis de drets de l’Antiguitat, assegurava els drets més importants següents: existència de les classes socials, drets de la propietat, autoritat del pare en la família, llei del Talió (no més venjança que aquella “igual” a l’ofensa rebuda).

Els Vedes, sèrie de 4 llibres sagrats hindús, escrits a partir de 1800 aC, segons l’Enciclopèdia catalana i el Larousse, són compostos per himnes, pregàries i fórmules relacionades amb el sacrifici i la conservació del foc sagrat. No es tracta, doncs, de res relacionat amb drets socials

El company Confuci (Kong Fuzi = mestre Kong), 551-479 aC, filòsof i reformador xinès, sobretot reformador moral, en el text titulat “El gran ensenyament”, inclòs en el conjunt anomenat “Quatre llibres”, expressa els seus pensaments “socials”, que no són pas tals. Recomana amb gran interès seguir, al llarg de la vida, un Camí, que, segons ell, només poden seguir de manera constant els “homes superiors”. Però en cap moment descriu en què consisteix el Camí en la vida de cada dia i en la relació amb les altres persones. Més endavant elogia molt diferents virtuts, però veient-les més com a mitjans de triomfar en la vida que com a mitjans de fer el bé. Però sí que diu una frase molt importat, l’única: No s’ha de fer als altres lo que no volem que ens facin a nosaltres.

Per la mateixa època, 560-480 aC, Siddarta Gautama (conegut amb el nom de Buda), reformador indi, enfocà la seva vida i el seu ensenyament sobre la base d’una introspecció de cada persona en si mateixa, acompanyada, més aviat, d’una renúncia a  tot allò que pogués tenir o desitjar. No eren, ni ell ni els seus nombrosos seguidors, persones indicades per reclamar drets ni per a si, ni per a ningú.

Doncs poc abans, cap als segles VIII-VII aC, s’havia arribat al primer exemple, aparentment sense precedents històrics, de textos que expressen drets socials, obra dels bons profetes i dels bons legisladors del poble d’Israel d’aquella època. Són els textos bíblics socials. Com que se’n podrien esmentar molts (una trentena), n’inclourem una selecció representativa.

Textos profètics de dura condemna de les injustícies:

 *Ai dels qui, a costa dels veïns,   /  engrandeixen les cases i els camps!  /  (...)  Escolteu què m'assegura  /  el Senyor de l'univers:  /  Totes aquestes cases grans i boniques  /  es tornaran una ruïna;  /  ningú no habitarà aquests palaus.  (Profeta Isaïes, segle VIII aC. Is 5: 8-9)  [Hi ha un refrany català que diu: “Cases fetes de robar, les veureu enderrocar.”]

*Ai dels qui fan lleis injustes  /  i promulguen decrets opressors!  /  Neguen la justícia als febles,  /  roben el dret als pobres del meu poble;  /  les viudes són el seu botí  /  espolien els orfes.  /  Què fareu el dia  /  que us demanaran comptes,  /  quan veureu apropar-se la tempesta?  /  A qui acudireu perquè us socorri?  /  On amagareu les vostres riqueses? (Profeta Isaïes, segle VIII aC. Is 10: 1-3)

Textos legislatius, que apliquen el missatge dels profetes amb mesures civils obligades:

*Quan facis un préstec de diners, aliments o qualsevol altra cosa a un germà teu israelita, no li exigeixis interès. Podràs exigir interessos a un estranger, però no a un germà teu. (Deuteronomi 23: 20-21)

*Cada set anys, condoneu els deutes de tothom. La condonació es fa així: quan es proclami la condonació dels deutes en honor del Senyor, tota persona que hagi fet un préstec a un altre israelita, un germà seu, li perdonarà el deute i no l’hi reclamarà més.  (Deuteronomi 15: 1-2)

*Cada tres anys, serà l'any del delme. Llavors separa la desena part de les teves collites i posa-la a la disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les vídues, perquè puguin menjar. (Deuteronomi 14: 28-29)

*Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte. (Levític 19: 33-34)

I no penseu pas que en aquests textos no es defensava “també” la propietat. Vegeu:

* Per això, de totes les terres del vostre patrimoni, en mantindreu el dret de rescat. Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i ven part de les terres que formen el seu patrimoni, el seu parent més pròxim té dret a rescatar allò que l'altre ha venut. (Levític 25: 23-25)     Però... això és la propietat “com un més dels drets socials”.

Tristament, aquesta primera experiència històrica de drets socials va ser molt probablement de curta durada. Ja que poques dècades després de la seva aprovació (630-620 aC, probablement) a l’any 587, una gran part del poble d’Israel va ser deportat a Babilònia, per uns 50 anys. Dècades i segles a venir, sempre sota el domini estranger, diferents autors bíblics recordaven i reivindicaven els “vells drets”, alhora que reconeixien el seu incompliment.

 ¿Podem recordar, al llarg de tot l’Imperi romà, algun codi o selecció de disposicions, a favor de relacions justes o favorables als pobres? Impossible!

Arribant als temps moderns, la pomposament anomenada Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de la França de 1789, garanteix un llarg seguit de drets polítics,  i té un article en defensa del dret de propietat (que considera “sagrat”), però no en té cap en defensa d’un sou just, de l’aliment o de l’habitatge de la gent normal o treballadora.  I lo més trist és que tampoc el té la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, de la companya Olympe de Gouges.

Després d’aquest fracàs, podríem esperar que el Codi de Napoleó, de 1804, ens portés un bon exemple de drets socials? Cosa important, perquè no sols fou vigent a França, sinó també en diversos països europeus. Se li atribueix una mentalitat individualista i liberal, i a més a més, unificadora i centralista. Cap inclinació social.

Un segle i mig després, el 1948, l’Assemblea General de l’ONU aprovava la Declaració Universal dels Drets humans, que sí que seria un punt de referència obligada en endavant, i durador. I seria el segon exemple històric de drets socials. En donem una mostra.

Article 23

1.Tota persona té dret a treballar, a la lliure elecció de la seva feina, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l’atur.

2.Tota persona té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual feina.

3.Tota persona que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria, que li asseguri, així com a la seva família, una existència conforme a la dignitat humana, i que ha de ser completada, en cas necessari, per qualssevol altres mitjans de protecció social.

4.Tota persona té dret a fundar sindicats i a sindicar-se per a la defensa dels seus interessos.

Article 24

Tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la durada de la feina i a unes vacances periòdiques i pagades.

 Article 25

1.Tota persona té dret a un nivell de vida adequat, que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i en general l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris; així mateix té dret a una assegurança davant l’atur, la malaltia, la invalidesa, la viudetat, la vellesa i altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la seva voluntat.

2.La maternitat i la infància tenen dret a cures i assistència especials. Tots els nens, nascuts de matrimoni o fora de matrimoni, tenen dret a igual protecció social.

 Com podeu veure, escasses i molt recents ocasions hi ha hagut al llarg de la Història en què les persones han pogut disposar de drets socials, però hem de distingir entre aquells casos en què no n’hi havia i aquells altres en què n’hi havia però han sigut ignorats. En aquest sentit, és a la direcció de l’Església cristiana (les diverses esglésies) que correspon la immensa vergonya d’haver-los tingut, però guardats a les golfes, durant segles.

Després de la Declaració dels Drets humans de l’ONU, hi ha hagut altres bones aportacions, com la Constitució Espanyola, i altres constitucions, i, sobretot, els Convenis Internacionals de l’OIT (Organització Internacional de Treball): un conveni internacional de normes per a cada un dels aspectes del treball. Això ja és un desideràtum... alhora que es tracta de la tercera versió històrica d’un conjunt de drets socials.  Ara com ara, l’OIT té aprovats 190 convenis, dels quals, 10 són considerats “fonamentals”. Els títols d’aquests deu convenis són:

Sobre el treball forçat  (1930)

Sobre la llibertat sindical i el dret de sindicar-se  (1948)

Sobre el dret de negociació col·lectiva  (1949)

Sobre igualtat de remuneració  (1951)

Sobre abolició del treball forçat  (1957)

Sobre discriminació en la feina  (1958)

Sobre l’edat mínima per treballar  (1973)

Sobre seguretat i salut en el treball  (1981)

Sobre les pitjors formes de treball infantil  (1999)

Sobre marc promocional per a la seguretat i la salut (2006)

 

Ara bé: aquests drets no es poden fer efectius en casos concrets fins que l’Estat corresponent els hagi ratificat. L’Estat espanyol, dels 190 convenis, només n’ha ratificat 135 (però sí els 10 fonamentals). I... no us ho perdeu: els EUA només n’ha ratificat... 14.

Disculpeu, però voldria tornar a insistir que els drets socials no són lo mateix que els drets humans, ni sempre són compresos en el si d’aquests darrers. I no pels drets en si, sinó per la manera curiosa en què uns i altres són considerats per algunes persones. Però vull dir-ho més clar: a vegades, un mateix moviment de canvi influeix en uns i altres drets de manera diferent i fins contrària. Un exemple clamorós d’això va ser la Transició espanyola, que va aportar als espanyols, i una mica més als catalans, tot un seguit de drets polítics que moltes persones no havíem conegut mai, però la seva mateixa dinàmica va fer que es debilitessin i s’acabessin desfent les dues petites bases favorables que tenien els treballadors/es durant el franquisme: la seguretat en el lloc de treball (era molt difícil acomiadar) i la seguretat en l’habitatge de lloguer. I així es van arribar a donar experiències massives de: treballadors sense feina, desnonaments d’habitatges i gent dormint al carrer, que tampoc mai s’havien vist. Hi havia “més llibertat”, però per a tot. La Constitució sí que atenia, i molt bé, tots dos tipus de drets, però les lleis s’han anat fent moltes vegades al marge de la Constitució.

I acabem esmentant i recordant els tres subjectes que en diferents moments ens han portat les experiències de drets socials: poble d’Israel, ONU i OIT.

La Bíblia del poble

 

Presentació

La Bíblia, companys/es, és un molt ampli conjunt de textos (uns 50 llibres, bastants d’ells amb dos volums, i unes 2.100 pàgines) que presenten una enorme varietat de temes, molts d’ells intranscendents, i que, si bé tots ells tenen un fons religiós, molt pocs poden ser considerats cristians de debò.

Això no ha pas de sorprendre massa, ja que molts dels llibres hi són perquè algú els hi ha ficat. Lo que sí és enormement sorprenent és que alguns dels llibres, o dels temes, més bons, més justos i més humanistes, són del tot desconeguts, perquè mai hi ha hagut interès a divulgar-los.

Ara bé: una consciència humanista-cristiano-comunista arriba un moment que no pot suportar més aquest enorme despropòsit. Calia (ha calgut) identificar els textos més bons, que sovint estan barrejats amb altres que no ho són (a vegades era com buscar bolets en un bosc), agrupar-los en un conjunt més o menys homogeni, separar-los físicament de la Bíblia oficial, i fer-ne una petita Bíblia independent, que sigui, i només sigui, del poble, dels treballadors i treballadores, és a dir, dels seus destinataris més legítims. És restituir-los uns textos socials que els han sigut sempre estafats.

Consta de: 1) dues sèries de textos fortament socials, una trentena (una sèrie tal qual surten en la Bíblia, i una altra agrupats en deu grups de tres textos homogenis i confrontats amb cada un dels problemes que es podien donar en aquella societat), 2) un grup de quatre novel·les didàctiques per animar a fer el bé, més una mostra de deu salms, pregàries que antigament eren cançons, i 3) una selecció de textos evangèlics comentats, més uns pocs textos d’alguns apòstols.

Igualment com ja havia sigut expressat en una obra anterior, el llibre va dirigit, preferentment, a persones no creients o bé poc creients. Però... des d’una iniciativa i una formulació externes i independents.

Aquí el teniu. Somio que potser moltes persones treballadores, creients o no, s’hi vegin reflectides, i fins i tot que alguna (o algunes, o moltes) entitat popular de qualsevol punt del món la considerés un document digne de ser conegut, considerat i valorat.

Antoni Ferret

Recordem tot allò que mai no hem sabut

 

Avui dia tothom (o gairebé tothom) “sap” que, el dia 28 de febrer passat, Putin (per lo que sembla, o tal com ho diuen, ell sol, conduint un tanc) va envair Ucraïna, país pacífic, normal, “començant” així una “guerra d’agressió”.

Però, quanta gent sap que aquesta guerra ja feia 8 anys que durava, dins Ucraïna, amb el silenci de tota la púrria informativa d’Occident? 

Quants sabem que, durant l’any 2014, grups feixistes, més o menys impulsats per països occidentals, van promoure un cop d’Estat a Kiev, van tombar el govern que hi havia i en van establir un d’occidentalista, de característiques feixistes o nazis?

I que, a partir d’aleshores, va començar una tongada d’accions repressives contra la població russoparlant de les regions orientals, veïnes de Rússia (anomenades Donbass)?

Aquesta tongada repressiva ha comportat fins i tot accions militars, incloent bombardejos, i, al llarg d’aquests 8 anys, al voltant de 14.000 persones han anat morint.

Què n’han dit, els mitjans de comunicació del nostre país, ni els dels altres països, suposadament democràtics?    

Que Ucraïna volia i dolia entrar a la criminal OTAN, sí que se’n deia alguna cosa, com a decisió democràtica d’un país lliure. Però, algú aclaria que això significava, en la pràctica,  poder col·locar armes nuclears prop de la frontera russa, que podrien assolir Moscou en pocs minuts?   

Que l’entrada d’Ucraïna a l’OTAN volia dir fer possible una guerra nuclear victoriosa? Ara no és possible perquè, com tothom sap, l’atac d’un contendent significaria l’atac simultani de l’altre, i la destrucció mútua de tots dos. És l’equilibri del terror. Però amb armes nuclears de l’un tan a prop de l’altre, podia ser, per primer cop, possible la victòria de l’un.

Necessitem gaire imaginació per suposar que això era buscat per la potència occidental? Per usar realment aquestes armes? NOO! Almenys en principi, NO. Però sí per tenir el país rival sota el xantatge i la coacció.

Aleshores, tenint en compte tot lo que no se sabia, podem realment considerar que Putin (ell sol, damunt el seu tanc), va ser l’agressor??? Podem anomenar realment aquesta guerra “la guerra de Putin”??

Vejam si sabem estar al corrent de lo que passa, no deixar-nos enganyar pels silencis, degudament “comprats” (o, potser, imposats).

Pròleg d'Antoni Ferret sobre el neutre "lo"

 

Pròleg d’Antoni Ferret al llibre:

Article neutre: ¿local o universal, extern o propi, empobridor o enriquidor?

Abelard Saragossà

(Acadèmia Valenciana de la Llengua / professor jubilat de la Universitat de València)

 

                                                                                        Dedicatòria de l’autor

 

A tots els professionals de la llengua

que han mantingut

la intuïció com a parlants

i la voluntat de naturalitat;

i, amb els mitjans que han trobat,

s’han esforçat per mostrar

la necessitat de l’article neutre,

des de Marià Vayreda (Olot, 1900)

fins a Antoni Ferret (Barcelona, 2015).

 

Pròleg

La llengua catalana de tots els territoris, amb les seves formes diferents i sovint denominacions més pròpies, ha sigut la nostra més gran il·lusió i el nostre més gran problema.  És el tret en el qual ens reconeixem més lo que som, però hem hagut de patir per ella i lluitar per la seva defensa. A fe que hi hem lluitat amb esforç i amb dignitat! De vegades també ens hem hagut d’esforçar no solament davant els atacs de fora, també hi ha hagut dificultats més internes.

El tema de la incorrecció-correcció de l’article neutre «lo» em va començar a preocupar per allà als anys 60, quan jo en tenia uns 30, i feia classes de català al vespre en entitats de barri. En les classes i sobretot en la seva preparació, el tema em va suscitar contradiccions i reflexions.  

Pensava: Per què hem d’ensenyar als alumnes que és incorrecte un terme que usa quasi tothom? (Desgraciadament, era i és necessari dir diverses vegades que és incorrecte un terme que usa quasi tothom, perquè és així. Però en el cas d’un article, em semblava excessiu.)  I, més encara:  ¿Per què pensem que el català medieval tenia un sistema de 4 articles, coincidint les formes masculí singular i neutre, i ara l’ha de continuar tenint, quan sembla que el parlar popular l’ha canviat per un de 5, i, precisament, l’ha fet més normal??

La idea que, si una cosa ha sigut d’una manera, ho ha de continuar sent, per aquesta sola raó... és terrible, i ha portat problemes greus en molts aspectes de la vida.

Vaig anar posant per escrit les meves reflexions i vaig proposar que el butlletí de l’entitat dels professors les anés publicat a fraccions. Se’m va contestar, amb una energia un pèl excessiva, que el butlletí no era per a coses com aquestes. Aleshores el vaig proposar, ara ja com a llibre, a una editorial. No pas a qualsevol editorial, sinó a una que em coneixia i que m’havia publicat un llibre sobre història de Catalunya. No el van rebutjar, sinó desestimar, però lo important és la raó que em van donar:  «perquè no era exclusivament gramatical». Aquí el terme «gramatical» sembla referir-se a un sentit estàtic. Davant les circumstàncies, el vaig guardar, durant dècades, i no fa gaires anys, quan una editorial es presentava amb el lema de «publicar coses minoritàries i alternatives», vaig pensar: Aquesta és la meva!

Avui dia, la nova Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, editada el 2016, en les pàgines 578-581, sota el títol «L’article definit», i en el quadre 16.1, encara exposa els 4 articles «de sempre», sense ni menció d’un neutre. Però més endavant, en la pàgina 588, amb el títol «Valor individualitzador de l’article el i construccions equivalents», diu lo següent:

«A més de l’article el, en la parla hi trobem la forma col·loquial lo com a article amb valor individualitzador:  Sempre em diu lo que he de fer. Els registres formals empren l’article el com a determinant. [...] En la llengua antiga, lo [...] s’usava com a determinant amb noms en masculí singular i també, amb un valor individualitzador, amb altres elements no nominals, sobretot a partir del moment en què el demostratiu ço, usat en certs contextos amb valor individualitzador, va perdre vitalitat.»

És a dir: l’Institut reconeix que la llengua antiga tenia un neutre (encara que l’anomena «demostratiu»), i que, quan aquest va anar perdent vitalitat, va anar essent substituït pel terme lo. Ho reconeix (tot explicant-ho amb altres paraules) en l’aspecte científic, i no ho vol reconèixer en l’aspecte formal-nominal. Fins quan???

Anant al llibre de l’autor, la primera cosa positiva que en remarco és que fa més aclaridor el seu missatge repetint els conceptes, després d’haver-los comentat, mitjançant frases breus, cada una amb un concepte  concret.

I entrant en el contingut, em cenyiré a uns quants temes que considero més importants, en relació a la qüestió que ens afecta: el neutre lo.

El primer és la seva utilitat comunicativa (§4.1.1, §4.1.2, §4.3.1, §4.4.1). El neutre, no és que sigui un valor ni masculí ni femení, però que cal acceptar. El neutre permet comunicar-se còmodament sobre continguts que no tenen nom, o no el sabem, i que tenen tanta importància, o més, que si fossin noms. Per exemple: el fet que siguin cars (Lo car no ho puc comprar); que ens ho hagin manat (Lo que ens han manat no té sentit); que estiguin en un lloc determinat (Lo del racó és teu); que encara no sabem (Lo que diràs, no ho sé); que en tenim necessitat (Lo que necessitem ho tens tu); que siguin de color verd (Tot lo verd és maquíssim)… Valors que fan de molt mal introduir amb un article corrent. El neutre facilita molt parlar-ne. I són un munt de conceptes que omplen molt les nostres converses. Si el neutre (en el nostre cas, lo) augmenta les capacitats comunicatives dels parlants, ha de ser molt ben rebut i molt ben considerat, i no pas com un parent pobre.

Un punt important és l’explicació històrica de l’autor sobre com hem arribat, els parlants de diverses llengües europees, a l’ús i a l’acceptació del l’article neutre. L’article (en general) va ser tardà en la seva aparició, i va tenir un precedent: l’adjectiu o el pronom demostratiu. Però aquest element lingüístic existia principalment per determinar el lloc de l’objecte del qual es parlava. Així l’objecte es designava, en el nostre cas, amb el terme «aquest», o «eixe», si es trobava prop de qui parlava, i successivament en els altres casos, com sabem.  Però quan, a voltes, el demostratiu s’usava ocasionalment per designar un objecte sense precisar-ne el lloc, aleshores era un demostratiu que actuava fora del seu àmbit més propi (§4.1.3), i els parlants probablement es van anar sentint incòmodes a l’usar-lo, cosa que els va anar portant a anomenar tal objecte amb un indicador diferent, que fou l’article (el general). Va ser una innovació important, ja que el llatí no tenia aquest recurs de l’article. En un temps probablement posterior, els parlants es van sentir inclinats a usar una forma diferent per a aquells objectes o temes que no eren ni masculins ni femenins (§5.4.1). Ja en l’etapa anterior, la dels demostratius, ho havien fet (en el cas dels catalans, els valencians, els balears...) amb el demostratiu neutre ço (§4.1.3). La combinació entre la tendència a usar un terme més apropiat que el demostratiu i la inclinació a diferenciar els temes neutres dels masculins i femenins, ens va portar (als nostres predecessors de fa segles) a anar passant del terme ço al terme lo, per indicar objectes o temes abstractes neutres. Formes que, segons l’autor, van  coexistir uns  dos-cents anys (segle XIII - segle XV).

De tota manera, observem que l’evolució demostratiu versus article neutre la van seguir les llengües romàniques peninsulars: català-valencià-balear, castellà i galaico-portuguès, però no les veïnes francès i italià, que encara anomenen els valors neutres amb el demostratiu antic: ce i ciò (§4.2.4).

Però el tema estrella en relació al cas de l’article neutre és la qüestió de si és castellanisme. És molt normal que sigui així, tenint en compte les llargues etapes que el català ha viscut sotmès a una influència políticament forçada del castellà. Això va portar al fet que moltes persones adaptessin la seva parla a paraules i usos lingüístics del castellà. I, doncs, a la vigilància i a la sospita sobre si certes paraules o construccions semblants al castellà eren o no castellanismes. Sovint ho eren, però no pas sempre, i de vegades es produïen errors en relació a mots catalans de veritat.

El cas és que l’inoblidable mestre Pompeu Fabra, després que en una primera gramàtica (1891) acceptés el neutre lo (§6.2.1), en les següents es va decantar per creure que aquest neutre era estrany al català i era influència castellana (§6.2.2). El seu gran prestigi, molt i molt merescut, malgrat errors que s’expliquen en aquest mateix llibre (§6.3-§6.4), va fer que la seva opinió, durant dècades, fos considerada una mena de dogma. Una de les males conseqüències en va ser que els substituts que ell aconsellava eren diversos i no sempre eren útils, i, segons els casos, se n’havia de triar un o altre, cosa que durant les mateixes dècades va ser causa de dubtes i errors (§6.4.3-§6.4.5).

Els qui hem intentat discutir la seva opinió hem passat una mena de calvari, però avui hi ha molts treballs bons, i estic segur que el llibre de Saragossà pot ser una possible culminació en la recuperació d’un terme lingüístic ben nostre i ben útil.

Per tant, aprofito l’ocasió per fer una crida ben formal a l’Institut perquè adopti davant aquesta qüestió una actitud més seriosa i més científica. Al mateix temps que també faig una altra crida a persones cultes, grups i entitats perquè ens ajudin a aconsellar als companys de la Secció Filològica a fer un pas en aquest sentit.

El simbolisme de la creu

 

Quan algú entra en una església, una rectoria, un edifici religiós, la primera cosa que veu és un crucifix. És lo que vulgarment es considera “el” símbol del cristianisme. No em sembla gens bé. En primer lloc, essent una imatge extremament trista i dolorosa, tantes vegades de veure-la la fan tan familiar que se li lleva el caràcter dramàtic que té o hauria de tenir.

En segon lloc, i més important, crec que no és correcte considerar-lo “el” símbol del missatge cristià. Sí que és una representació de la vida de Jesús, més concretament de la seva mort, però no pas de la seva missió. Contràriament a certes descripcions, més fantasioses que reals, no crec que sigui cert dir que Jesús va venir al món per morir en creu i així “salvar-nos”. Diria que la seva missió fou ensenyar una altra manera de viure, no una altra manera de creure. I que la seva mort en creu va ser una intromissió d’un poder estrany i criminal, de cap manera assimilable a una part de la missió.

Si és símbol de la seva vida, però no de la seva missió, no correspondria que el crucifix fos considerat ni tingut com “el” símbol principal del seu missatge, ni del nostre. Per simbolitzar gràficament i/o artísticament el nostre ideal, entenc que seria molt oportuna i encertada una representació gràfica del Sermó de la Muntanya (gràfic o quadre que no crec que existeixi). Això com a primer símbol, i com a segon, una representació del Sant Sopar (això sí que existeix, i de manera molt variada). Només en tercer lloc, consideraria el crucifix, ja que aquest és una representació de la vida, però no pas de la missió.  

Ara bé: en aquest sentit, de tercer símbol, seria acceptable un crucifix, però mai dels mais una creu. Una creu nua. La creu amb Jesús clavat, una imatge en extrem trista i dolorosa, pot passar, perquè tristament es una realitat que es va esdevenir. Però una creu sola??? Algú ha pensat mai què és una creu sola? És un símbol de tortura, igual que una forca o una guillotina. Molt pitjor que una guillotina, perquè està pensada precisament per fer patir al màxim.

Una creu ha de ser foragitada. Els qui es complauen a considerar, i presentar, la creu com a símbol del cristianisme, coincideixen amb els qui sempre l’han “utilitzat” per entristir, reprimir, sotmetre, la vida  de les persones a un model de subvida disciplinari, obedient fins a l’extrem, trist...

Fora la creu, abans, si de cas, una guillotina... Menys crucifixos i ni una sola creu!!! I encara molt menys parlar de la creu com una representació del sentit de la vida cristiana. Una situació trista o dolorosa, si es dona de manera inevitable, s’ha d’assumir, però no mai presentar-la com un  ideal, o com un valor, com a vegades es fa.

Dues generacions en defensa del català

 

La llengua catalana ha tingut una història atzarosa. Especialment en els últims quatre segles.

Partint d’una vida literària vigorosa durant l’Edat Mitjana, a l’Edat Moderna patí una gran davallada. Per una part, Catalunya havia perdut importància i pes econòmic  després de la gran crisi del segle XIV, de tal manera que, havent dominat (o més aviat codominat, amb la omnipotent Venècia) el mar Mediterrani, en els aspectes comercial, naval i militar, després, al segle XVI, l’historiador Vicens i Vives descriu la capital Barcelona com una ciutat que “reposa, satisfeta, en un racó de la Mediterrània”. És a dir, tot i recuperant-se de la crisi dels segles anteriors (en aquelles èpoques, els fenòmens anaven molt més a poc a poc que ara), s’havia perdut vitalitat. Doncs bé: per raons que ara no m’abelleix explicar, la decadència de l’economia va arrossegar la decadència de la literatura, i de la cultura en general. Però vull insistir molt en el fet que la decadència no va ser pas total. Mai no van faltar “algunes” obres catalanes, com ara el llibre “Feyts d’armes de Catalunya”.

Com que aquesta decadència va coincidir amb l’esclat meravellós de la cultura castellana (el Siglo de Oro), la cultura i la llengua catalanes van quedar semi esborrades. I el cop de gràcia de la derrota del segle XVIII, i la Nova Planta de Felip V, van fer la resta. Durant segles, el català va ser una llengua que es parlava (això sempre), però no s’escrivia, o molt poc.

Al segle XIX hi va haver l’anomenada Renaixença de la llengua i la literatura catalanes. Però això no va sortir pas perquè sí. Es va haver de suar. Des de 1833, publicació de la primera poesia “La Pàtria”, de B. Carles Aribau, al 1841, publicació del recull de poesies “Lo Gayter del Llobregat”, de J. Rubió i Ors, uns poetes, considerats “bojos” i il·lusos per la gent de seny, es van entussodir a tornar a escriure en una llengua que feia segles que “quasi” ningú no hi escrivia. Els poetes de bona fe, però idealistes de veritat, van ser els primers, però ja aviat, el 1856, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre va començar a publicar el Calendari del Pagès. Ja no eren poemes, que interessaven a poca gent, sinó que molts pagesos ja començarien a llegir en català els pronòstics del temps. El 1959, es van restaurar els Jocs Florals de Barcelona, i aleshores, cada any, cada cop més poetes, o simples afeccionats, presentaven els seus escrits a uns Jocs on es disputaven tres premis.

Així, quan, entre 1870 i 1877, Jacint Verdaguer (“mossèn Cinto”) redactava i publicava el seu llarguíssim poema “L’Atlàntida”, que va arribar tenir fama mundial, era el resultat de dècades de dedicació i entusiasme d’un grup de catalans que havien desafiat el ridícul i la incertitud del resultat.

Però... les victòries mai són sempre segures, entre els dèbils. Uns 60 anys després de la victòria de Verdaguer, una altra repressió, tant o més dura que la de Felip V, s’abatia sobre Catalunya i la llengua catalana. Va tornar a caldre una nova generació de catalans/es entusiastes i esforçats, per intentar altra vegada fer del català una llengua també escrita. Als anys 60, quan la repressió dels primers anys va donar pas a una tolerància, una trentena de persones (a Barcelona) ens vam anar organitzant per fer classes de català en parròquies, orfeons, centres excursionistes, fins i tot empreses... en hores de vespre.

La nostra actuació, tot i ser oficialment tolerada, i ben vista per la majoria de la població, tenia els seus punts crítics. La nostra generació es va trobar amb el català, com tota la cultura catalana, enmig del fang (com a símbol). No sols havia sigut fortament reprimida per la dictadura, i aleshores ja “tolerada”, però res de res a l’escola pública.  Això no era tot, ni lo pitjor. Lo pitjor era que, a més de reprimida pel règim, era menystinguda per una gran part de la població catalana.

Igual que els poetes del XIX, també nosaltres vam haver de desafiar el ridícul. A les persones que ens esforçàvem a parlar un català correcte, o que defensàvem els drets de Catalunya, molta “gent de seny” ens anomenava “els de la ceba”. “Això ho diuen els de la ceba.” “Tu, també ets de la ceba?” A mi no m’ho van dir mai, però sí que sovint, al dir segons quina paraula correcta, no habitual, veia un lleu somriure, que volia dir que no m’ho deien però ho pensaven. La gent de seny pensava, igual que els de feia un segle, que això d’escriure en català no calia, i que ja havia passat a la història.

Però igual que els nostres valents poetes, també ens en vam sortir. Cada vegada més gent jove sentia la necessitat de posar al dia la seva cultura sabent escriure en català. I venien a les nostres classes. I també persones estrangeres consideraven que havien d’aprendre la llengua del país.

 La gent que s’autoconsidera que és “de seny”, a voltes és perillosa. Si avui tenim un català escrit per part de molta gent, encara que no tota, és perquè, en dos moments tràgics de la nostra història, uns poetes, i després uns professors de català improvisats, vam saber ser “desassenyats”, com demanaven els país i la raó.