Carta col•lectiva dels bisbes de Catalunya
Lectura crítica
De bon començament, en la pàgina 6 (núm 3), els bisbes ja inviten a treballar per un món millor. «Un fet [que Crist s’hagi fet home] que, al mateix temps que ens obre a una esperança que supera totes les nostres expectatives, ens impulsa a treballar per un món més just i fratern.»
En la pàgina 7 (núm 4) esmenten la doctrina social de l’Església. Ho fan diverses vegades al llarg del document. Però inútilment esperaríem que «un» mossèn, «un» dia, en «una» homilia parlés de la doctrina social de l’Església. La tenen ben oblidada (si és que mai l’han coneguda).
En la pàgina 8 (núm 5) fan una velada referència al moviment independentista. «Avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions, que afecten la forma política concreta com el poble de Catalunya s’ha d’articular i com es vol relacionar amb els altres pobles germans d’Espanya en el context europeu actual. Com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia.»
En la pàgina 10 (núm 6), es refereixen al tema central del document «Les arrels cristianes de Catalunya», de 1985. «Els estudis històrics i sociològics ens confirmen que Catalunya, la seva cultura i la seva identitat, no es poden entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat fecunda i positiva, fins al punt d’haver contribuït decisivament a la configuració de la identitat catalana.»
En les pàgines 15 i 16 (núm 10), i amb el títol «Consolidació de la democràcia participativa», troben «una certa fatiga i un desencís» en relació a la política i les institucions. Denuncien els casos de corrupció, i asseguren que una societat d’arrels cristianes «ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia...» Però no hi apareix per enlloc el tema de la democràcia participativa, exposat en el títol.
En el tema de la laïcitat positiva, en la pàgina 17 (núm 11), remarquen: «D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel•ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.»
En la pàgina 19 (núm 12) diuen, citant unes paraules del papa actual: «Al diàleg amb les religions s’ha d’afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s’hi almenys com a Desconegut.»
Parlen del tema de la immigració, i en la pàgina 21 (núm 14), diuen, altra vegada citant paraules del papa actual: «... això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol immigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamental inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació.»
Toquen el tema de la crisi, i en la pàgina 23 (núm 15) declaren: «Les mesures per pal•liar-la [la crisi] que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobretot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.» (Val a dir que aquest document és del gener de 2011, anterior per tant a les retallades en els serveis del Govern de Catalunya.)
Parlant de no renunciar a l’esperança, en la pàgina 32 (núm 20), afirmen: «... un dels espais on més urgentment cal que els cristians visquin, testimoniïn i practiquin l’Evangeli de l’esperança és el de la política i de les institucions responsables de l’elaboració de les lleis reguladores de la nostra vida social i econòmica.»
Ja cap al final del document, en la pàgina 34 (núm 22) declaren: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que han tingut l’Església i el cristianisme en la història mil•lenària de Catalunya...» Està bé aquest reconeixement de les mancances i els errors, però és absolutament insuficient. Perquè dit així pot semblar que siguin algunes coses més o menys tolerables, i no és així. Per exemple, el feudalisme eclesiàstic. Vuit-cents anys de feudalisme eclesiàstic, amb tota la seva opressió i explotació, no són cap cosa tolerable ni és quelcom que es pugui disculpar amb tres o quatre ratlles. Ni la Inquisició (més de 3 segles). Ni l’antisemitisme. Ni la col•laboració amb el franquisme. Són coses gravíssimes, que encara estan pendents d’una disculpa solemne.
En conjunt, el document és interessant, però hi trobo dues mancances importants:
Per una banda, no s’hi parla del drama humà de l’atur. Encara que en dues ocasions es demana la creació de llocs de treball. De fet la paraula «atur» (o «desocupació») no hi apareix en les seves 34 pàgines. Es pot atribuir a falta de sensibilitat sobre el tema.
Per altra banda, no es fa cap menció al deure de justícia estricta de majors aportacions fiscals de la gent rica, com a alternativa a les retallades socials. Això ho atribueixo a adhesió mental al principi neoliberal de contra-impostos. (Val a dir que el text episcopal és anterior a les retallades del Govern de la Generalitat, però posterior a les retallades del Govern central.)
___________
Com que s’ha publicat en el mateix opuscle, m’he llegit també el document «Arrels cristianes de Catalunya», del qual es complien 25 anys, motiu aquest de la publicació de la carta col•lectiva que comentem. M’ha semblat que és un text més viu i compromès. En reprodueixo tres citacions com a mostra.
En la pàgina 46 (núm 8): «Els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.»
En les pàgines 63 i 64 (núms 23 i 24): «Ara que vivim unes hores de crisi i d’inestabilitat econòmica [era l’any 1985] que té la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del 22 % de la població activa, ens cal més que mai un esforç de solidaritat.
(...)
Pel que fa al problema de l’atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre de 1980, publicava el document «L’atur, escàndol i desafiament del nostre temps», força extens i detallat, en el qual s’estudiava el problema de les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
(...)
Certament que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s’esforci, des de la seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també l’interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible acaparament d’ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció del subsidi d’atur.»
En la pàgina 66 (núm 26): «Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de la societat catalana en les zones d’immigració, han sorgit escoles, cooperatives d’habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s’ha establert la primera xarxa d’assistents socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l’organització de Càritas.»
Antoni Ferret
