Com han invertit la veritat!

Els profetes de Jahvè

Tot era molt clar. Uns profetes (fa uns 28 segles) van dictar unes ordres, ells deien que en nom de Jahvè. Però fos o no així, eren molt bones. El primer, i més important i principal manament era:

No robis el camp del teu veí, ni la seva casa

[En el llibre no surt expressat així, però es dedueix del nombre de condemnes que els diferents profetes (Amós, Miquees, Isaïes i, un segle més tard, Jeremies) expressen contra els qui roben.

I, al costat d’això, un munt d’altres manaments, a favor de les viudes, dels orfes, dels immigrants, de les lleis justes. Com per donar lloc a una trentena de petits textos que hem trobat. Hem «trobat» perquè eren amagats, mai a la vida han estat explicats, ni llegits. I, per acabar, dues lleis [en tant que aprovades pel rei] que deien (i diuen): Cada set anys, condoneu els deutes de tothom. La condonació es fa així: quan es proclami la condonació dels deutes en honor del Senyor, tota persona que hagi fet un préstec a un altre israelita, un germà seu, li perdonarà el deute i no l’hi reclamarà més. (Deuteronomi 15: 1-2) / Cada tres anys, serà l'any del delme. Llavors separa la desena part de les teves collites i posa-la a la disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les vídues, perquè puguin menjar. (Deuteronomi 14: 28-29)

I qui s’han cregut que són, aquests senyors que es vesteixen de vermell, per menystenir els profetes de Jahvè i les seves ordres!!!

Doncs aquests textos, mai s’han llegit en cap missa ni cap acte, on es llegeixen, en canvi, tantíssimes mentides. En principi, no són, doncs, coneguts, com si no existissin.

I els evangelis?

Per cremar etapes, saltem als 4 evangelis. És, de moment, lo que existeix. Quasi tots els qui clamen per una reforma de l’Església exigeixen que se’ls doni TOTA la importància.

Nosaltres hem arribat a la conclusió que NO ha de ser així. Que els 4 evangelis estan manipulats.

Ens hem esforçat i hem arribat a la conclusió que, de Jesús, un home bo, militant i cap d’un grup de predicació i d’acció, se n’ha volgut fer un mite, per viure sota seu. Quina ha estat la manera? L’enorme quantitat de suposats miracles que se li atribueixen...... I algunes paraules que no creiem pas que mai vagi dir.

El cristianisme de veritat

De manera que el cristianisme de veritat seria:

Justícia

Ajuda als necessitats

Culte religiós

En canvi, n’han fet:

Culte religiós

Ajuda als necessitats

Justícia

Naturalment que tot el/la qui hagi aprovat Secundària no acceptarà mai res d’això. Per tant...

PagèsFerret

Escriptors

¿Y los cuatro evangelios?

Últimamente ha habido, y hay, una fuerte tendencia, entre los sectores cristianos progrisistas, a reducir, prácticamente, todos los textos, las actitudes y la relación organizativa de la iglesia a los textos y actitudes de los 4 evangelios. El gran adalid de esa tendencia fue el profesor andaluz José María Castillo.

Se tiende a creer que, con una gran parte de la Biblia reconocidamente inútil, y la que no és inútil, está olvidada, solo quedan como textos básicos los 4 evangelios.

Creemos que Jesús de Nazaret era una muy buena persona, i ademàs, adoptó una actitud militante, o profética, con la idea de mejorar la sociedad. Sin embargo, tuvo poco tiempo...

Y creemos que, además, no hay que confundirlo con todo lo que dijeron de él sus evangelistas: ese error fue «muy grave». Y nunca se ha hablado de él.

Aunque una gran parte de los evangelios sí es utilísima y fuertemente cristiana, no se puede decir lo mismo del conjunto, porque es un texto manipulado de cabo a rabo. Es un texto (o bien unos textos) que fueron falseados por tres circunstancias generales:

1: La suposición, nunca demostrada con fechas, porque no existen, de que la predicación de Jesús duró alrededor de tres años. Nosotros hemos hecho pruebas y hemos llegada a la conclusión de que apenas duró un año.

2: Todas sus acciones se basaban en que se trataba de una persona con fuertes dosis de poder, poder que demostraba con muchas acciones milagrosas, las cuales, sin embargo, NO eran las que más habrían servido para corregir lo que en aquellos tiemps, como en todos, era más necesario: la justicia.

3: En sus predicaciones, se hablaba muchas veces del Reino de Dios. Sin embargo, no existe, en las copias actuales, relación alguna del contenido previsto para este reino como voluntad divina, aunque fuera algo simple. Sí, existe la voluntad de ocuparse de ello, en un caso, explicado por autores distintos: «No creáis que he venido a anular los libros de la Ley y de los Profetas; no he venido a anularlos, sino a llevarlos a la plenitud.» Y otra cita con valor semejante.

Nosotros aconsejamos separar la persona y sus actitudes (con la limitación del tiempo de que dispuso) del mito que con él se ha creado. Esforzarnos en distinguir lo que, según el concepto que tenemos de él, podemos estar seguros de que són palabras suyas, de aquellas que nos parezca que le hicieron decir sus evangelistas.

Nosotros hemos elaborado, buscando la autenticidad, los textos «La flor i nata dels evangelis» y «La flor y la nata de los evangelios», que os ofreceremos a continuación.

PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”

Amenazas proféticas

 Algunos textos proféticos, muy críticos ante la injusticia, del siglo VIII aC.

Si desean campos, los roban; / si quieren casas, las toman; / extorsionan al cabeza de familia / y a su familia, / le arrebatan lo heredado... Por eso dice el Señor: / También yo, mala gente, / tengo planes contra vosotros... (profeta Miqueas 2: 1-3)

¡Ay de quienes, a expensas de los vecinos, / agrandan las casas y los campos! / (...) Escuchad qué me asegura / el Señor del universo: / Todas estas casas grandes y bonitas / se volverán una ruina;... (profeta Isaías 5: 8-9)

¡Ay de quienes hacen leyes injustas / y promulgan decretos opresores! / Niegan la justicia a los débiles, / roban el derecho a los pobres de mi pueblo; / las viudes son su botín / expolian a los huérfanos. / ¿Qué haréis el día / que os pedirán cuentas, / cuando veáis acercarse la tormenta? / ¿A quién acudiréis para que os socorra? / ¿Dónde esconderéis vuestras riquezas? (profeta Isaías 10: 1-3)

Terres i persones

 Al segle VIII aC, uns profetes que deien parlar en nom de Jahvè condemnaven durament que es robés el camp del veí, i que, d’aquesta manera, es passés d’una societat pagesa a una societat terratinent. No sabem si, abans, s’havia fet alguna altra crida en aquests sentit, però o bé no s’hagués escrit, o bé no s’hagués conservat.

Lo ben cert és que aquella crida (que consta escrita, però no mai ensenyada) no va ser tinguda en compte, i la societat es va anar «destroçant», encara que les veus més potents en deien «progressant».

Al segle XX, es van produir uns fets que no van ser «celebrats», sinó, sobretot, «maleïts». En moments diferents, a Rússia (aleshores anomenada Unió Soviètica), a Xina i a Cuba, governs que no eren pas seguidors d’una influènia bíblica, però sí molt humana, van establir i van realitzar les anomenades «reformes agràries»: distribuir les terres en funció del nombre de persones que les podien, i les volin, treballar. Fins i tot el primer Govern de la Segona República ho va intentar.

Naturalment, aquests fets van ser ignorats, sempre que es va poder, i quan no, impugnats i qualificats de dictadures (que en alguns aspectes sí que també ho eren). Però donen peu a fer-se una pregunta que és:

«qui ha complert millor l’antiga voluntat divina, els cristians o els comunistes?»

                                                              PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”

L’apòstol Judes Iscariot, traïdor, segur? I si no fos veritat?

 

L’apòstol Judes Iscariot, traïdor, segur? I si no fos veritat?

L’apòstol Judes Iscariot no era un apòstol qualsevol, era “zelota”, membre d’una comunitat la més revolucionària de la societat jueva. A més, era l’administrador econòmic del grup. (Potser es podria dir que Pere (inicialment Simó) i ell eren els dos membres més significatius.)

Judes sortí de la reunió del Sopar pasqual, amb l’aprovació tàcita de Jesús (“Lo que has de fer, fes-ho”). Lo que va fer en aquell moment és informar les autoritats jueves del lloc on seria Jesús aqulla nit, per resar. Era facilitar la detenció nocturna, per tant, en principi secreta, de Jesús. I què podia passar? Podia passar que tot un sector de la població de Jerusalem, precisament  augmentat aquells dies per la profusió de visitants, es giravoltés contra aquesta detenció. Podia passar, però no va passar. Si hagués passat, es podien haver imposat, de manera forçada, alguns aspectes del Regne de Déu predicat per Jesús. Com que no es va produir cap aspecte de revolta, el “projecte” secret de Judes (qui sap si, tal vegada, compartit per Jesús?) va fracassar espantosament. I ell, lamentablement, va optar per desaparèrixer.

Tot això no són fantasies de naltros dos. Són possibilitats que hi hagué, no gens segures. Tampoc es gens segur que Judes traís Jesús. Per què, temps després, quan es van divulgar els textos evangèlics, es va optar per l’acusació oficial de “traïdor” i el silenci secular sobre el tema???

Aquest tipus de comportament és el que ha agradat sempre més les autoritats, de tots els colors,  però és el menys digne.

No podem atribuir-nos la intervenció sobre el tema. De fet ens en va imbuir un article publicat en una de les nostres revistes cristianes (Redes cristianas o bé Religión digital, no ho recordem).

No  és pas l’única mentida oficial de la Història de l’Església. Per la mateixa època (anys 70) es va donar la divulgació de l’antillibre  “Fets dels apòstols”, que va fer conèixer la (naltros creiem) suposada mentida  de l’afirmació de Pere, en la predicació, quan, en la resposta a la pregunta “I doncs què hem de fer”, diuen que va dir:  “Convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesucrist per a obtenir el perdó dels pecats, i així rebreu el do de l'Esperit Sant” (cap 2: 37-38). Resposta falsa de Pere, que, si hagués dit tal cosa, hauria dissentit obertament de Jesús. Perquè tots sabem que a Joan Baptista també se li havia fet la mateixa pregunta (“què hem de fer?”) i havia respost: “Qui tingui dues túniques que en doni una a qui no en té. I qui tingui aliments, que els comparteixi.”

Aquesta és la principal de les “perles falses” que s'han d'atribuir a la Direcció de l'Església. I tant és així que naltros ens atreviríem a fer una fórmula (ja sabem que les coses no funcionen amb fórmules, però de vegades ho sembla). Diríem: “Qui tingui dues túniques que en doni una a qui no en té cap. I qui tingui menjar, que el comparteixi = cristianisme. // Feu-vos batejar, perquè se us perdonin els pecats i rebeu l’Esperit sant =  Dirigents de l’Església.”

PagèsFerret

Escriptors

 

 

 

Les nostres grans lluitadores

 

Olympe de Gouges

En la Història hi ha molta mentida. La Història l'han escrita, generalment, els vencedors (i han calumniat els vençuts), les classes dominants (i han menystingut les classes populars) i els homes (i han ignorat les dones).

Les dones ho han tingut malament, per comptar en la Història, per dues raons: generalment, la manca de formació i la poca possibilitat de participar en la presa de decisions han estat poderoses barreres; però, a més, les dones que han pogut travessar-les han estat voluntàriament ignorades.

Entre tantíssimes dones importants i injustament ignorades, avui voldríem recordar i donar a conèixer una figura que pot dignament ésser considerada un model (un de tants models que es podrien posar).

Olympe de Gouges         (Nom amb què fou coneguda Marie Olympe Gouze)

Revolucionària francesa del segle XVIII. Abandonà la vida pobletana i la família i anà a París a desenvolupar les seves aptituds i a participar en l'ambient revolucionari. Escriví multitud de pamflets i, enmig de la Revolució, el document «Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana». Muntà obres de teatre. Defensà una postura netament feminista. Fou odiada i calumniada. Les seves crítiques als revolucionaris perquè no acceptaven els drets polítics de les dones molestaren el criminal Robespierre, que la féu detenir i guillotinar, a l’edat de 45 anys.

(Del llibre «Mujeres a contracorriente», de Clara Obligado.)

 La seva obra més coneguda, L'esclavitud dels negres, va ser publicada com a obra de teatre el 1792. Aquesta obra atrevida pretenia cridar l'atenció sobre la condició dels esclaus negres, però Olympe va haver d'enfrontar-se amb la desaprovació dels actors de la Comédie Française. Aquesta depenia econòmicament de la Cort de Versalles, on moltes famílies nobles s'havien enriquit amb el tràfic d'esclaus.

Amb la influència de la Revolució, la seva obra va poder per fi ser representada en la Comédie Française.

Malgrat les pressions i amenaces del lobby colonial, encara molt influent, Olympe de Gouges va mantenir una intensa activitat a favor de l'abolició de l'esclavitud.

(Informació de Wikipèdia.)

Consideraríem com els seus valors més importants:

*Participar en la Revolució Francesa. No és mèrit seu la seva coincidència amb aquest fet històric, però sí  haver-lo aprofitat. Cosa que significà sortit de la vida de poble per llançar-se a participar-hi en la ciutat de París.

*Entregar-se a la lluita pels drets de les dones dins aquell moment excepcional, però no pas només exigint que també fossin tinguts en compte els drets femenins, sinó escrivint-ne una Declaració formal, perquè fos afegida a la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

*Com a dona, no haver-se pas tancat només en els drets de la dona, sinó també lluitant pels drets dels esclaus negres, que eren majoritàriament homes. És a dir: defensora de «tots» els drets humans.

*No haver vacil·lat en aquestes lluites, fins a deixar-hi la vida, encara ben jove, condemnada pels «revolucionaris» a morir a la guillotina.

La seva frase més impactant:

«Si la dona pot ser portada a la guillotina, també serveix per pujar a la tribuna».

(De «La llarga lluita de les dones», de Carme López, de CCOO.)

En resum:

Revolucionària, autora d’una Declaració de drets, defensora dels esclaus, màrtir per la seva lluita.

 

 

 

Els drets socials al llarg de la Història

 

En el món antic, o en el modern, o tot al llarg de la Història, les persones ¿han comptat amb drets socials?, se n’han, com a mínim,  reivindicant o ensenyat?

Entenc per “drets socials” les garanties, normes o lleis que estableixin que totes les persones, en l’activitat agrícola, al principi, o en qualsevol altra, o en la simple convivència,  tinguin respectada la part que els correspongui dels fruits de la feina feta, o bé dels recursos necessaris que s’haguessin de repartir. “Drets socials” no és lo mateix que lo que “se sol anomenar” “Drets humans”, perquè aquests acostumen a limitar-se a drets polítics.

 Cal aclarir, des del primer moment, que els drets socials són molt més importants per a aquelles persones que no siguin propietàries. Més encara: els drets socials han de ser una salvaguarda davant el fet de no ser propietari/ia, i fins i tot davant els possibles abusos de les persones propietàries. I partint de la base que moltes propietats tenen origen en apropiacions indegudes. Testimoni eloqüent: “Ai dels qui, del llit estant,   /  planegen el mal  /  i en fer-se clar, l'executen,  /  abusant del poder  /  que tenen a les mans!  /  Si desitgen camps, els roben;  /  si volen cases, les prenen;  /  extorsionen el cap de casa  /  i la seva família,  /  li arrabassen l'heretat.” (Profeta Miquees 2: 1-2.)  Entenc que un codi que defensés la propietat i no defensés també uns bons drets socials seria un mal codi.

Hauríem d’arribar a dir que els drets socials són una de les dues o tres bases més importants d’una societat perquè sigui tal societat.

L’estudi de la Història, en qualsevol període, més aviat mostra una manca molt gran de drets socials, i, fins i tot, la freqüència dels intents per evitar que n’hi hagi, i si n’hi ha, per eliminar-los, o per oblidar-los, o fer veure que no es recorden.

No era gens ni mica habitual, al món antic, la presència de drets socials en favor dels treballadors/es i en favor de totes les persones. Vegem-ne alguns exemples coneguts.

El Codi d’Hammurabi, rei de Babilònia i que va sotmetre tota la Mesopotàmia (1792-1750 aC), que és el millor i el més conegut dels codis de drets de l’Antiguitat, assegurava els drets més importants següents: existència de les classes socials, drets de la propietat, autoritat del pare en la família, llei del Talió (no més venjança que aquella “igual” a l’ofensa rebuda).

Els Vedes, sèrie de 4 llibres sagrats hindús, escrits a partir de 1800 aC, segons l’Enciclopèdia catalana i el Larousse, són compostos per himnes, pregàries i fórmules relacionades amb el sacrifici i la conservació del foc sagrat. No es tracta, doncs, de res relacionat amb drets socials

El company Confuci (Kong Fuzi = mestre Kong), 551-479 aC, filòsof i reformador xinès, sobretot reformador moral, en el text titulat “El gran ensenyament”, inclòs en el conjunt anomenat “Quatre llibres”, expressa els seus pensaments “socials”, que no són pas tals. Recomana amb gran interès seguir, al llarg de la vida, un Camí, que, segons ell, només poden seguir de manera constant els “homes superiors”. Però en cap moment descriu en què consisteix el Camí en la vida de cada dia i en la relació amb les altres persones. Més endavant elogia molt diferents virtuts, però veient-les més com a mitjans de triomfar en la vida que com a mitjans de fer el bé. Però sí que diu una frase molt importat, l’única: No s’ha de fer als altres lo que no volem que ens facin a nosaltres.

Per la mateixa època, 560-480 aC, Siddarta Gautama (conegut amb el nom de Buda), reformador indi, enfocà la seva vida i el seu ensenyament sobre la base d’una introspecció de cada persona en si mateixa, acompanyada, més aviat, d’una renúncia a  tot allò que pogués tenir o desitjar. No eren, ni ell ni els seus nombrosos seguidors, persones indicades per reclamar drets ni per a si, ni per a ningú.

Doncs poc abans, cap als segles VIII-VII aC, s’havia arribat al primer exemple, aparentment sense precedents històrics, de textos que expressen drets socials, obra dels bons profetes i dels bons legisladors del poble d’Israel d’aquella època. Són els textos bíblics socials. Com que se’n podrien esmentar molts (una trentena), n’inclourem una selecció representativa.

Textos profètics de dura condemna de les injustícies:

 *Ai dels qui, a costa dels veïns,   /  engrandeixen les cases i els camps!  /  (...)  Escolteu què m'assegura  /  el Senyor de l'univers:  /  Totes aquestes cases grans i boniques  /  es tornaran una ruïna;  /  ningú no habitarà aquests palaus.  (Profeta Isaïes, segle VIII aC. Is 5: 8-9)  [Hi ha un refrany català que diu: “Cases fetes de robar, les veureu enderrocar.”]

*Ai dels qui fan lleis injustes  /  i promulguen decrets opressors!  /  Neguen la justícia als febles,  /  roben el dret als pobres del meu poble;  /  les viudes són el seu botí  /  espolien els orfes.  /  Què fareu el dia  /  que us demanaran comptes,  /  quan veureu apropar-se la tempesta?  /  A qui acudireu perquè us socorri?  /  On amagareu les vostres riqueses? (Profeta Isaïes, segle VIII aC. Is 10: 1-3)

Textos legislatius, que apliquen el missatge dels profetes amb mesures civils obligades:

*Quan facis un préstec de diners, aliments o qualsevol altra cosa a un germà teu israelita, no li exigeixis interès. Podràs exigir interessos a un estranger, però no a un germà teu. (Deuteronomi 23: 20-21)

*Cada set anys, condoneu els deutes de tothom. La condonació es fa així: quan es proclami la condonació dels deutes en honor del Senyor, tota persona que hagi fet un préstec a un altre israelita, un germà seu, li perdonarà el deute i no l’hi reclamarà més.  (Deuteronomi 15: 1-2)

*Cada tres anys, serà l'any del delme. Llavors separa la desena part de les teves collites i posa-la a la disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les vídues, perquè puguin menjar. (Deuteronomi 14: 28-29)

*Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre, en el vostre país, no l'exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima'l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants en el país d'Egipte. (Levític 19: 33-34)

I no penseu pas que en aquests textos no es defensava “també” la propietat. Vegeu:

* Per això, de totes les terres del vostre patrimoni, en mantindreu el dret de rescat. Si un dels teus germans israelites cau en la misèria i ven part de les terres que formen el seu patrimoni, el seu parent més pròxim té dret a rescatar allò que l'altre ha venut. (Levític 25: 23-25)     Però... això és la propietat “com un més dels drets socials”.

Tristament, aquesta primera experiència històrica de drets socials va ser molt probablement de curta durada. Ja que poques dècades després de la seva aprovació (630-620 aC, probablement) a l’any 587, una gran part del poble d’Israel va ser deportat a Babilònia, per uns 50 anys. Dècades i segles a venir, sempre sota el domini estranger, diferents autors bíblics recordaven i reivindicaven els “vells drets”, alhora que reconeixien el seu incompliment.

 ¿Podem recordar, al llarg de tot l’Imperi romà, algun codi o selecció de disposicions, a favor de relacions justes o favorables als pobres? Impossible!

Arribant als temps moderns, la pomposament anomenada Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, de la França de 1789, garanteix un llarg seguit de drets polítics,  i té un article en defensa del dret de propietat (que considera “sagrat”), però no en té cap en defensa d’un sou just, de l’aliment o de l’habitatge de la gent normal o treballadora.  I lo més trist és que tampoc el té la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana, de la companya Olympe de Gouges.

Després d’aquest fracàs, podríem esperar que el Codi de Napoleó, de 1804, ens portés un bon exemple de drets socials? Cosa important, perquè no sols fou vigent a França, sinó també en diversos països europeus. Se li atribueix una mentalitat individualista i liberal, i a més a més, unificadora i centralista. Cap inclinació social.

Un segle i mig després, el 1948, l’Assemblea General de l’ONU aprovava la Declaració Universal dels Drets humans, que sí que seria un punt de referència obligada en endavant, i durador. I seria el segon exemple històric de drets socials. En donem una mostra.

Article 23

1.Tota persona té dret a treballar, a la lliure elecció de la seva feina, a condicions equitatives i satisfactòries de treball, i a la protecció contra l’atur.

2.Tota persona té dret, sense cap discriminació, a igual salari per igual feina.

3.Tota persona que treballa té dret a una remuneració equitativa i satisfactòria, que li asseguri, així com a la seva família, una existència conforme a la dignitat humana, i que ha de ser completada, en cas necessari, per qualssevol altres mitjans de protecció social.

4.Tota persona té dret a fundar sindicats i a sindicar-se per a la defensa dels seus interessos.

Article 24

Tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la durada de la feina i a unes vacances periòdiques i pagades.

 Article 25

1.Tota persona té dret a un nivell de vida adequat, que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i en general l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris; així mateix té dret a una assegurança davant l’atur, la malaltia, la invalidesa, la viudetat, la vellesa i altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la seva voluntat.

2.La maternitat i la infància tenen dret a cures i assistència especials. Tots els nens, nascuts de matrimoni o fora de matrimoni, tenen dret a igual protecció social.

 Com podeu veure, escasses i molt recents ocasions hi ha hagut al llarg de la Història en què les persones han pogut disposar de drets socials, però hem de distingir entre aquells casos en què no n’hi havia i aquells altres en què n’hi havia però han sigut ignorats. En aquest sentit, és a la direcció de l’Església cristiana (les diverses esglésies) que correspon la immensa vergonya d’haver-los tingut, però guardats a les golfes, durant segles.

Després de la Declaració dels Drets humans de l’ONU, hi ha hagut altres bones aportacions, com la Constitució Espanyola, i altres constitucions, i, sobretot, els Convenis Internacionals de l’OIT (Organització Internacional de Treball): un conveni internacional de normes per a cada un dels aspectes del treball. Això ja és un desideràtum... alhora que es tracta de la tercera versió històrica d’un conjunt de drets socials.  Ara com ara, l’OIT té aprovats 190 convenis, dels quals, 10 són considerats “fonamentals”. Els títols d’aquests deu convenis són:

Sobre el treball forçat  (1930)

Sobre la llibertat sindical i el dret de sindicar-se  (1948)

Sobre el dret de negociació col·lectiva  (1949)

Sobre igualtat de remuneració  (1951)

Sobre abolició del treball forçat  (1957)

Sobre discriminació en la feina  (1958)

Sobre l’edat mínima per treballar  (1973)

Sobre seguretat i salut en el treball  (1981)

Sobre les pitjors formes de treball infantil  (1999)

Sobre marc promocional per a la seguretat i la salut (2006)

 

Ara bé: aquests drets no es poden fer efectius en casos concrets fins que l’Estat corresponent els hagi ratificat. L’Estat espanyol, dels 190 convenis, només n’ha ratificat 135 (però sí els 10 fonamentals). I... no us ho perdeu: els EUA només n’ha ratificat... 14.

Disculpeu, però voldria tornar a insistir que els drets socials no són lo mateix que els drets humans, ni sempre són compresos en el si d’aquests darrers. I no pels drets en si, sinó per la manera curiosa en què uns i altres són considerats per algunes persones. Però vull dir-ho més clar: a vegades, un mateix moviment de canvi influeix en uns i altres drets de manera diferent i fins contrària. Un exemple clamorós d’això va ser la Transició espanyola, que va aportar als espanyols, i una mica més als catalans, tot un seguit de drets polítics que moltes persones no havíem conegut mai, però la seva mateixa dinàmica va fer que es debilitessin i s’acabessin desfent les dues petites bases favorables que tenien els treballadors/es durant el franquisme: la seguretat en el lloc de treball (era molt difícil acomiadar) i la seguretat en l’habitatge de lloguer. I així es van arribar a donar experiències massives de: treballadors sense feina, desnonaments d’habitatges i gent dormint al carrer, que tampoc mai s’havien vist. Hi havia “més llibertat”, però per a tot. La Constitució sí que atenia, i molt bé, tots dos tipus de drets, però les lleis s’han anat fent moltes vegades al marge de la Constitució.

I acabem esmentant i recordant els tres subjectes que en diferents moments ens han portat les experiències de drets socials: poble d’Israel, ONU i OIT.