Salut i malalties

 

Aquest full l'hem de començar amb una constatació ben sorprenent: L'Imperi romà, en els seus primers segles, era extraordinàriament poderós i extraordinàriament ric. Amb un exèrcit pràcticament invencible. Amb una agricultura altament productiva. Un progrés tècnic, en la seva època, molt alt. Una autoritat política, no pas gaire legítima, però absoluta. Una extensa xarxa de comunicacions marítimes i terrestres amb les quals dominava i controlava una quarta part de l'extensió del planeta. Un nivell de vida alt, per l'època, però no sols en els nivells alts, sinó també una mica fins i tot en els baixos. Una capital resplendent. Però... qui ho diria?, amb un nivell de salut molt baix...

La població romana es podia descriure, segons l'autor, com a rica però malalta. Que no tenien  metges? Sí, i bons, com el cèlebre doctor Galè (130-200). I doncs?

Cal explicar-ho de manera ràpida però espero que s'entengui. Els metges romans estaven quasi sempre desbordats, per l'aparició continuada de «nous» gèrmens i virus infecciosos. Els metges coneixien els elements patògens habituals, els estudiaven i hi buscaven remeis adequats, però... cada dos per tres n'apareixien de nous, vinguts de qui sap on, i llavors els havien d'estudiar, veure quins eren innocents i quins eren perillosos, i buscar-hi solucions; això comportava un temps, i... mentrestant, els virus perillosos anaven matant gent (abans que s'hagués pogut determinar si eren perillosos). La mortalitat era molt alta, sobretot, en alguns casos, la infantil. Per què passava això, ho veurem tot seguit, però ja ho podeu anar imaginant.

La salut era tan baixa que investigacions recents sobre ossos d'esquelets han determinat que els italians d'abans de l'Imperi i els de després de l'Imperi mesuraven uns quants centímetres més d'alçada que els italians de l'Imperi. Quan passa una cosa així, immediatament es pensa en la dieta: una dieta de nivell més baix. Doncs no. Investigacions pertinents, precisament a causa d'aquesta sospita, demostren que no era per causa de la dieta: fins i tot els ossos de cadàvers de gent suposadament molt pobra, segons la manera vulgar en què havien sigut enterrats, presenten indicis de proteïnes de caràcter animal. No era gent que visqués només de pa. Els científics es veuen obligats a creure que la causa eren les malalties.

Quan els soldats anaven fins a territoris llunyans, sobretot si eren tropicals, on ningú no els havia cridat, per la set insaciable de poder i domini, entraven en contacte amb gèrmens nous, desconeguts per ells i pels metges romans, i els traginaven cap a casa (sense saber-ho). I cada vegada que arribava a Roma un dels molts vaixells que anaven amunt i avall, portava productes, les corresponents rates (que mai no hi faltaven) i nous virus, que tornarien a fer anar de bòlit els metges romans. L'autor arriba a la conclusió que el projecte (i la realitat) de l'Imperi romà eren de tals  aracterístiques i objectius que tot allò que feien per créixer en poder i riquesa, per la seva mateixa naturalesa, feia augmentar la seva mala salut. Era un antiprojecte.

La malaltia dels romans per excel·lència, malgrat aquesta variabilitat, era la malària, produïda per mosquits, a través de les fonts, els tolls, les sèquies, tot allà on hi hagués aigua. Era quantitativament LA malaltia romana, però no necessàriament la més mortífera, tot i que també ho era. Diu l'autor que la malaltia que matava més potser eren les diarrees. Però tot això entre moltes altres. Una malaltia molt greu va ser la verola, que era desconeguda a Roma i a tot l'Imperi, que és quasi segur que es va originar a l'Àfrica, on, per tant, la van anar a buscar. Tot i que, al estendre's després d'una guerra en un país oriental, es va creure que venia d'allà.

Va ser la famosa Pesta Antonina, durant els anys 165 i següents.  Ja hem dit que va originar uns 7 milions de morts. Tot i tractar-se d'una societat convivint amb malalties i epidèmies, mai no s'havia vist una cosa semblant. (I segles enllà encara en vindrien de pitjors.)  El doctor Galè s'hi va trobar ben al mig. Va visitar centenars de malalts,  i en va deixar escrit un minuciós relat de tots els símptomes i efectes, i de com anaven progressant en el cos del malalt. Molta gent va imaginar que es tractava d'un càstig del déu Apol·lo.

Era una malaltia molt contagiosa, que es transmetia a través de l'aire, fins a un metre de distància, que afectava molt fortament la gola i la boca, produint-hi ferides, i també afectava molt la pell, sobretot de la cara, on deixava marques definitives.

La seva enorme mortaldat va trasbalsar la societat en molts aspectes. Es va interrompre l'escriptura de documents oficials (no quedava qui els escrivís). Va faltar plata per fer monedes. Els preus dels articles més bàsics, com el mateix blat, es van doblar. I, en canvi, el preu de la terra i dels contractes d'arrendament es va ensorrar (no trobaven pagesos que hi poguessin treballar). Un emperador, mancat de recursos fiscals, va haver de vendre en subhasta els tresors del seu palau. L'exèrcit va quedar tan delmat que van haver de contractar, a corre-cuita, esclaus i bandolers. Amb tot això, la frontera amb els pobles germànics va esdevenir cada cop més complicada de mantenir, fins que acabaria caient (però dos segles després).

I tot això encara no va ser lo més greu. Perquè, uns trenta anys després, cap a 190 i escaig, hi va haver una rebrotada de la pesta que, malgrat ser una segona versió, va tenir una incidència terrible, de manera que a Roma hi morien més de 2.000 persones cada dia.

La Pesta Antonina va ser la gran clatellada al període més feliç i més pròsper, de l'Imperi romà. Però no pas la definitiva. L'Imperi es va anar recuperant, però ja mai no va tornar a ser lo que era. Havien de venir altres cops durs, més durs encara que aquest.

Però... l'Imperi romà no va ser mai un imperi al servei de les persones, sinó contra les persones. Tot i riques..., però també cada vegada menys.

PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”

No a la resurrecció

 

Quan no s’assisteix a una festa perquè no s’hi creu, no és gens bo de fer-ho saber el mateix dia, o un de molt pròxim. Seria una situació molt conflictiva amb companys/es.

Passat més d’un mes, en canvi, és bo dir lo que es pensi. Per saber-ho.

Nosaltres creiem, després d’una evolució que ens ha durat molt temps, que Jesús era una persona que, arribat un punt de la seva vida, va adoptar una actitud militant, i fins i tot dirigent. I que, després del voltant (més o menys) d’un any de predicar i algunes actuacions, va ser detingut per les forces jueves tradicionals, jutjat de manera il·legal (durant una nit) i executat, d’acord amb la representació de l’autoritat romana.

Després, creiem que, probablement, el seu cos va ser tractat com qualsevol cos de persona executada, mentre ell iniciava la segona fase de la seva vida, sense cos, però amb energia. Forma de vida a la qual arribarem tots nosaltres quan morim. Allí ens el trobarem!!!

Progresos en la República Popular China

 

(El diari, sense igual, El Otro País publica unes notes sobre aquest tema que volem aprofitar per fer conèixer, un tema tant desconegut i tant reprovat injustament, sobretot sense voler saber les seves diferències amb l’experiència russa.)

(...)

En China, entre el 85 % y el 90 % de los activos bancarios está en manos de bancos públicos, o sea controlados por el Estado. Este, al ser garante del interés general, orienta la política económica en función del interés general y de los objetivos de desarrollo. Además el Estado posee el 55% del capital de las empresas chinas, de todas las categorias. De las 20 principales empresas chinas, 17 son empresas estatales. Los activos de las empresas estatales representan el doble del PIB, siendo los 4 bancos más grandes del mundo bancos estatales chinos.

El sector capitalista nacional e internacional [dentro de China] está sujeto a regularizaciones draconianas. Todos los medios adoptados van en esta dirección: la regulación de las operaciones bursátiles de los grandes grupos chinos en el extranjero, la imposición de normas restrictivas para la recogida de datos personales, la prohibición de pràcticas monopolísticas para los gigantes de Internet, multas impuestas a las empresas que rompen las reglas de la competencia, el uso del crédito social para sancionar a los empresarios que no paguen las cotizaciones sociales, el endurecimiento de las normas impuestas a empresas de videojuegos y la limitación de su uso por parte de menores, etc. Otros medios son vigilar el respeto de las regulaciones de la jornada laboral y la obligación impuesta a los grandes grupos de financiar a las pequeñas empresas privadas o ayudarlas con lo que en definitiva tienen, la protección y ayuda del Estado, así como la de seguir aumentando los salarios.

(...)

El nivel de vida de la población china ha experimentado una mejora espectacular en términos reales durante los últimos veinte años. China ha puesto fin a la pobreza extrema, y ha subido el listón de lo que se considera en los países capitalistas el umbral de la pobreza, para llevar a cabo la acción social del Estado en la población més desamparada, calculando, en paridad de poder adquisitivo el ingreso. El ingreso disponible anual promedio per cápita aumentó en 2023 a 21.250 dólares, casi tres veces el de la Índia (7.160 dólares).

China figura, entre los países de ingressos medios, por delante de la India, Brasil, Indonesia, Tailandia y Malasia. El promedio de ingreso per cápita ha aumentado más rápido que el promedio mundial, y las desigualdades han tendido a reducirse por el efecto de las políticas sociales.

(...)

Com han invertit la veritat!

Els profetes de Jahvè

Tot era molt clar. Uns profetes (fa uns 28 segles) van dictar unes ordres, ells deien que en nom de Jahvè. Però fos o no així, eren molt bones. El primer, i més important i principal manament era:

No robis el camp del teu veí, ni la seva casa

[En el llibre no surt expressat així, però es dedueix del nombre de condemnes que els diferents profetes (Amós, Miquees, Isaïes i, un segle més tard, Jeremies) expressen contra els qui roben.

I, al costat d’això, un munt d’altres manaments, a favor de les viudes, dels orfes, dels immigrants, de les lleis justes. Com per donar lloc a una trentena de petits textos que hem trobat. Hem «trobat» perquè eren amagats, mai a la vida han estat explicats, ni llegits. I, per acabar, dues lleis [en tant que aprovades pel rei] que deien (i diuen): Cada set anys, condoneu els deutes de tothom. La condonació es fa així: quan es proclami la condonació dels deutes en honor del Senyor, tota persona que hagi fet un préstec a un altre israelita, un germà seu, li perdonarà el deute i no l’hi reclamarà més. (Deuteronomi 15: 1-2) / Cada tres anys, serà l'any del delme. Llavors separa la desena part de les teves collites i posa-la a la disposició dels levites, dels immigrants, dels orfes i de les vídues, perquè puguin menjar. (Deuteronomi 14: 28-29)

I qui s’han cregut que són, aquests senyors que es vesteixen de vermell, per menystenir els profetes de Jahvè i les seves ordres!!!

Doncs aquests textos, mai s’han llegit en cap missa ni cap acte, on es llegeixen, en canvi, tantíssimes mentides. En principi, no són, doncs, coneguts, com si no existissin.

I els evangelis?

Per cremar etapes, saltem als 4 evangelis. És, de moment, lo que existeix. Quasi tots els qui clamen per una reforma de l’Església exigeixen que se’ls doni TOTA la importància.

Nosaltres hem arribat a la conclusió que NO ha de ser així. Que els 4 evangelis estan manipulats.

Ens hem esforçat i hem arribat a la conclusió que, de Jesús, un home bo, militant i cap d’un grup de predicació i d’acció, se n’ha volgut fer un mite, per viure sota seu. Quina ha estat la manera? L’enorme quantitat de suposats miracles que se li atribueixen...... I algunes paraules que no creiem pas que mai vagi dir.

El cristianisme de veritat

De manera que el cristianisme de veritat seria:

Justícia

Ajuda als necessitats

Culte religiós

En canvi, n’han fet:

Culte religiós

Ajuda als necessitats

Justícia

Naturalment que tot el/la qui hagi aprovat Secundària no acceptarà mai res d’això. Per tant...

PagèsFerret

Escriptors

¿Y los cuatro evangelios?

Últimamente ha habido, y hay, una fuerte tendencia, entre los sectores cristianos progrisistas, a reducir, prácticamente, todos los textos, las actitudes y la relación organizativa de la iglesia a los textos y actitudes de los 4 evangelios. El gran adalid de esa tendencia fue el profesor andaluz José María Castillo.

Se tiende a creer que, con una gran parte de la Biblia reconocidamente inútil, y la que no és inútil, está olvidada, solo quedan como textos básicos los 4 evangelios.

Creemos que Jesús de Nazaret era una muy buena persona, i ademàs, adoptó una actitud militante, o profética, con la idea de mejorar la sociedad. Sin embargo, tuvo poco tiempo...

Y creemos que, además, no hay que confundirlo con todo lo que dijeron de él sus evangelistas: ese error fue «muy grave». Y nunca se ha hablado de él.

Aunque una gran parte de los evangelios sí es utilísima y fuertemente cristiana, no se puede decir lo mismo del conjunto, porque es un texto manipulado de cabo a rabo. Es un texto (o bien unos textos) que fueron falseados por tres circunstancias generales:

1: La suposición, nunca demostrada con fechas, porque no existen, de que la predicación de Jesús duró alrededor de tres años. Nosotros hemos hecho pruebas y hemos llegada a la conclusión de que apenas duró un año.

2: Todas sus acciones se basaban en que se trataba de una persona con fuertes dosis de poder, poder que demostraba con muchas acciones milagrosas, las cuales, sin embargo, NO eran las que más habrían servido para corregir lo que en aquellos tiemps, como en todos, era más necesario: la justicia.

3: En sus predicaciones, se hablaba muchas veces del Reino de Dios. Sin embargo, no existe, en las copias actuales, relación alguna del contenido previsto para este reino como voluntad divina, aunque fuera algo simple. Sí, existe la voluntad de ocuparse de ello, en un caso, explicado por autores distintos: «No creáis que he venido a anular los libros de la Ley y de los Profetas; no he venido a anularlos, sino a llevarlos a la plenitud.» Y otra cita con valor semejante.

Nosotros aconsejamos separar la persona y sus actitudes (con la limitación del tiempo de que dispuso) del mito que con él se ha creado. Esforzarnos en distinguir lo que, según el concepto que tenemos de él, podemos estar seguros de que són palabras suyas, de aquellas que nos parezca que le hicieron decir sus evangelistas.

Nosotros hemos elaborado, buscando la autenticidad, los textos «La flor i nata dels evangelis» y «La flor y la nata de los evangelios», que os ofreceremos a continuación.

PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”

Amenazas proféticas

 Algunos textos proféticos, muy críticos ante la injusticia, del siglo VIII aC.

Si desean campos, los roban; / si quieren casas, las toman; / extorsionan al cabeza de familia / y a su familia, / le arrebatan lo heredado... Por eso dice el Señor: / También yo, mala gente, / tengo planes contra vosotros... (profeta Miqueas 2: 1-3)

¡Ay de quienes, a expensas de los vecinos, / agrandan las casas y los campos! / (...) Escuchad qué me asegura / el Señor del universo: / Todas estas casas grandes y bonitas / se volverán una ruina;... (profeta Isaías 5: 8-9)

¡Ay de quienes hacen leyes injustas / y promulgan decretos opresores! / Niegan la justicia a los débiles, / roban el derecho a los pobres de mi pueblo; / las viudes son su botín / expolian a los huérfanos. / ¿Qué haréis el día / que os pedirán cuentas, / cuando veáis acercarse la tormenta? / ¿A quién acudiréis para que os socorra? / ¿Dónde esconderéis vuestras riquezas? (profeta Isaías 10: 1-3)

Terres i persones

 Al segle VIII aC, uns profetes que deien parlar en nom de Jahvè condemnaven durament que es robés el camp del veí, i que, d’aquesta manera, es passés d’una societat pagesa a una societat terratinent. No sabem si, abans, s’havia fet alguna altra crida en aquests sentit, però o bé no s’hagués escrit, o bé no s’hagués conservat.

Lo ben cert és que aquella crida (que consta escrita, però no mai ensenyada) no va ser tinguda en compte, i la societat es va anar «destroçant», encara que les veus més potents en deien «progressant».

Al segle XX, es van produir uns fets que no van ser «celebrats», sinó, sobretot, «maleïts». En moments diferents, a Rússia (aleshores anomenada Unió Soviètica), a Xina i a Cuba, governs que no eren pas seguidors d’una influènia bíblica, però sí molt humana, van establir i van realitzar les anomenades «reformes agràries»: distribuir les terres en funció del nombre de persones que les podien, i les volin, treballar. Fins i tot el primer Govern de la Segona República ho va intentar.

Naturalment, aquests fets van ser ignorats, sempre que es va poder, i quan no, impugnats i qualificats de dictadures (que en alguns aspectes sí que també ho eren). Però donen peu a fer-se una pregunta que és:

«qui ha complert millor l’antiga voluntat divina, els cristians o els comunistes?»

                                                              PagèsFerret

Escriptors

“Somnis de justícia”