Recentment, els habitants del planeta hem arribat a la xifra de 7.000 milions de persones. Cal tenir en compte que l’any 1900 eren 1.600 milions. I també hem de considerar que es calcula que l’any 2050 seran uns 10.000 milions.
O sigui que, al llarg del segle XX, hi ha hagut un augment de 5.400 milions, cosa que equival a un total que és més d’un quàdruple, un 340 per 100, en 100 anys. És el que es pot anomenar una «explosió» demogràfica.
Aquesta explosió, aquest ritme tan accelerat, preocupa, i amb raó. On anirem a parar? Què menjarem? Si continuéssim a aquest ritme... Però, tranquils! No continuarem a aquest ritme. Segur!
Una simple consideració: si ara som 7.000 milions i el 2050 seran 10.000 milions, la diferència serà de 3.000 milions més, que representa menys de la meitat i un 43 per 100. Encara que estem comparant l’augment de 100 anys amb l’augment de 40, de tota manera, un 43 per 100 al costat d’un 340 per 100 és «molt i molt» menys que la meitat.
L’augment demogràfic propi dels últims segles s’inscriu dins el que s’anomena la «revolució demogràfica», fenomen paral•lel a les revolucions agrícola i industrial. La revolució demogràfica representa passar d’una societat tradicional o antiga, amb moltes naixences i moltes morts, a una societat moderna, amb poques naixences i poques morts. És a dir, disminuir els índexs de natalitat i de mortalitat, sobretot la mortalitat infantil. (Es tenen menys fills, però tots, o la gran majoria, arriben a grans.)
Ara bé: els índexs de natalitat i de mortalitat no evolucionen (no baixen) al mateix ritme. La mortalitat baixa a un ritme més ràpid que la natalitat. Perquè la mortalitat baixa de resultes de millores en l’alimentació, la higiene i la medicina. (Estem dins el marc d’unes revolucions agrícola, industrial i científica.) Però la natalitat no depèn de factors tan mecànics, sinó de l’evolució de la mentalitat de les parelles. En comptes d’una qüestió econòmica, és una qüestió psicològica. Depèn moltes vegades del pas d’una generació a l’altra. Aquesta baixada va més lenta.
Aquest desfasament entre la baixada de la mortalitat i la baixada de la natalitat és el que produeix, durant un temps limitat, un augment fort de la població. Així tenim que la població catalana, entre els segles XVIII i primera meitat del XIX, es va doblar (100 per 100) en el transcurs de 70 anys, dues vegades. Però a la segona meitat del XIX ja el creixement es va alentir considerablement i va tendir cap a una estabilització. (Si ha continuat creixent molt ha estat per causa de la immigració, que és una altra cosa.)
L’augment del 100 per 100 en 70 anys és una mesura de creixement demogràfic que podem considerar normal en aquelles centúries. Però l’aplicació de les millores sobretot mèdiques del segle XX ha estat molt més intensa, malgrat les enormes dificultats, i, per tant, el creixement demogràfic dels països del Tercer Món ha estat (i és, encara) molt més fort, fins a prendre aquest caràcter d’explosió.
De la mateixa manera que el creixement dels pròxims 40 anys ja s’alentirà, encara s’alentirà més el de les dècades següents. I arribarem a una estabilització.
Celebrem, doncs, aquesta fita a què hem arribat i desitgem (i lluitem!) que aquests 7.000 milions de persones tinguin un món millor que el que tenim ara.
Antoni Ferret
