El llibre de Josep Fontana «Por el bien
del imperio (Una historia del mundo desde 1945)» planteja dos grans temes: «La
Guerra Freda» i «La Contrarevolució», que ell anomena «La gran divergència»,
imitant Paul Krugman, però que jo prefereixo anomenar contrarevolució.
Durant els anys setanta, i
paral·lelament a la crisi de 1973, començà a desenvolupar-se un procés,
sobretot els EUA, de presa de consciència i d’imposició per part dels sectors
més rics de la societat, o sia de la burgesia, però no la burgesia tradicional,
sinó una superburgesia.
El procés consistí en els fets següents:
generosos donatius de persones molt riques; establiment de fundacions per
canviar les coses; divulgació de les idees neoliberals; fundació de noves
revistes; establiment de grups de pressió per forçar l’aprovació de noves lleis...
A través d’aquests fets, la gran burgesia, o els sectors més rics de la
societat, van declarar una «guerra de classes» als treballadors i a les classes
mitjanes per expropiar-les d’una part de la seva renda. Davant la pressió
mediàtica i política d’aquest grup poderós, els governs, començant pel de
Carter, i després més definidament pel de Reagan (i també sobretot pel de
Thatcher, en el Regne Unit), es van anar decantant pels interessos del nou gran
lobby. Sobretot en una dura pugna contra els sindicats, per tal de deixar-los
debilitats.
Aquest procés de contrarevolució es
desenvolupà primerament als països anglosaxons, i no fou fins més tard, i d’una
manera atenuada, que influí els altres països europeus.
El programa contrarevolucionari
consistia en els projectes següents:
*Reduir els impostos a les classes
riques.
*Reduir les despeses públiques, fins i
tot i especialment, les despeses socials.
*Controlar la inflació.
*Controlar el dèficit i el deute.
*Disminuir el pes de l’Estat en
l’economia.
*Desregular les relacions econòmiques.
*Disminuir els salaris reals (no els
nominals).
*Privatitzar empreses i serveis fins
llavors de caràcter públic.
*Debilitar els sindicats obrers.
De resultes de les lleis i mesures que
es van anar imposant per assegurar aquest programa (primer als països
anglosaxons, més tard als països europeus), la societat experimentà els canvis
següents:
*Augment de la pobresa.
*Augment de les desigualtats fins a extrems
inaudits.
*Augment continu dels guanys de les
grans empreses i bancs.
*Crisis, de moment locals i
d’importància relativa, fins a arribar a la de 2008 (2007 als EUA).
*Emergència de grans i poderosíssims
grups econòmics.
*Especulació (fins a arribar a superar
de molt les relacions econòmiques normals).
*Corrupció en les administracions.
Tot el procés acabà amb l’establiment de
governs de dretes. Però no d’una manera immediata. Durant els anys 80
predominaren a Europa els governs socialistes: a Espanya el PSOE, a França la
presidència de Mitterrand, a Itàlia el pentapartit, a Alemanya l’SPD (però en
aquest cas acabà abans). Aquests governs socialistes van fer una política ja
dretanitzada. Recordem a Espanya la duríssima «reconversió industrial» del Govern
González, contra algunes indústries tradicionals: naviliera, siderúrgica,
minera. Al llarg de la dècada dels 90, en canvi, es desenvolupà la «llarga»
etapa de governs de dretes.
Sota uns governs o uns altres, s’anà
imposant el programa contrarevolucionari. Rebaixes d’impostos als rics;
privatitzacions d’empreses públiques; disminució real dels salaris, amb
augments inferiors als dels preus i inferiors a l’augment de la productivitat;
desregulació de les relacions econòmiques, sobretot les financeres; control
estricte de la inflació, però, en canvi, descontrol de l’atur...
Els partits socialistes s’anaren
contaminant de la mentalitat contrarevolucionària, i així tenim, per exemple,
un PSOE dient la barbaritat que «abaixar els impostos és d’esquerres». Més
encara: tots aquells intel·lectuals que havien estat marxistes deixaren de
ser-ho d’una manera sorprenent.
La culminació de la Contrarevolució fou
la seva aplicació als països de l’Est d’Europa (una volta fracassada la reforma
de Gorbatxov (1985-91), tema no prou ben explicat en el llibre). Allí els punts
del programa contrarevolucionari s’aplicaren amb furor. Rebaixes de la despesa
social; disminució dels salaris reals; atur; però, sobretot, privatitzacions:
venda a baix preu de les empreses estatals, a mans de nous grups capitalistes.
I les conseqüències foren misèria (una misèria que abans no existia), grans
desigualtats, emergència de grups poderosíssims, que començaren a «manar» des
de l’ombra; un daltabaix enorme de la producció: més d’un 40 per 100 de
disminució; i corrupció, immensa (en l’URSS hi havia corrupció, però ara la
superà de llarg). I el més trist és que moltes d’aquestes coses les impulsaren
antics comunistes.
Però encara hem de dir que la
internacionalització de la Contrarevolució va anar a càrrec del Fons Monetari
Internacional (FMI) i del Banc Mundial. Aquestes institucions financeres, de
típic caràcter capitalista, imposaren als països pobres, a canvi dels seus
préstecs, unes duríssimes condicions, és a dir, els anomenats «plans d’ajustament
estructural», que consistien en disminució de la despesa social, rebaixa de
salaris, privatització de les empreses públiques, atenció prioritària al
pagament del deute... L’FMI i el Banc Mundial arruïnaren en general els països
del Tercer Món.
De tota manera, «encara» no era el
mateix Europa (occidental) que els EUA, pel que fa al progrés de la
contrarevolució. Ara bé: així que es desfermà la crisi de 2008, s’inicià una
ofensiva tremenda en aquest sentit. No el fet d’abaixar impostos als rics, que
això ja s’havia fet. Però aleshores tocà el torn, sobretot, a la reducció de
les despeses públiques, i entre elles les socials. Campanya potenciada, en
aquest cas, per les autoritats europees, que eren de dretes, com a conseqüència
de la mala tongada electoral dels darrers anys.
Estem vivint, doncs, dins el marc de la
Contrarevolució. I la Contrarevolució està fracassant de manera evident i
escandalosa. I cal, entre tots i totes, esforçar-nos a substituir-la. Amb
urgència.
Antoni Ferret