Amb aquest títol, s’ha
publicat un llibre de Lluís Foix que és una narració de records de la seva
infància al poblet de Rocafort, de la Vall del Corb, de la comarca de l’Urgell,
durant els anys 40 i 50.
Jo recomano a tots els
meus lectors i lectores que el comprin i el llegeixin. Sobretot a aquelles
persones que sempre hagin viscut en una ciutat i que desconeguin la vida rural,
sobretot la vida rural de dècades passades, com un tipus de vida completament
diferent. Però també a aquells que hagin viscut en pobles rurals, que així
podran comparar semblances i diferències.
Aquest és el meu cas,
que vaig viure 6 anys de la meva infància al poble de Sant Pere de Ribes (a
prop de Sitges), i que he notat algunes interessants diferències entre els
costums de Ribes i de Rocafort. Perquè no és el mateix un poble de 3.000
habitants de prop de la costa que un poblet de 300 de l’interior de les terres
de Lleida. Nosaltres estàvem una mica més modernitzats. No gaire.
Allí veureu la duresa
de la vida pagesa, amb les feines tradicionals fetes de manera manual, abans
que les màquines les alleugerissin. Però també tota la saviesa natural i
tradicional d’aquella gent, que endevinaven quan havia de ploure (cosa
importantíssima i escassa), que se sabien de memòria les cabanes, les basses, i
gairebé els arbres que hi havia al terme municipal. Que substituïen la saviesa
actual (no llegien diaris i tot just començaven a escoltar la ràdio) per la
saviesa producte de la conversa continuada, que feia que ho sabessin «tot» de
totes les famílies del poble.
Hi veureu les
condicions de pobresa d’aquells anys de postguerra (el pa i l’arengada), així
com les circumstàncies pròpies de la dictadura franquista. Amb l’estraperlo i
el seu correlat: el control dels funcionaris de «Abastos». I la solidaritat
popular davant aquest control.
Ja no diguem la
presència immanent dels animals. Els de treball: mules, matxos i rucs. Els de
companyia: gossos, gats. Els de proveïment de menjar: gallines, conills i,
sobretot, el porc, amb la gran cerimònia familiar de la seva matança. Però
també els salvatges: conills, guineus, porcs senglars. I els omnipresents
ocells.
Així mateix, la
rivalitat, aleshores soterrada per la repressió franquista, de la gent de
dretes i la gent d’esquerres. Amb el centre (o casino) i el (que havia estat)
cafè de les esquerres, aleshores tancat. I el silenci, el gran silenci, sobre
el passat immediat (la guerra, de la qual ningú no parlava).
Una cosa curiosa, per a
la gent de ciutat, és els noms (o sobrenoms) de la gent de poble. Uns noms tots
dobles. I així mateix els objectes i les operacions agrícoles anomenades amb el
vocabulari del lloc i de l’època (difícils d’identificar de vegades).
Potser la nota més
«culta» del relat és la presència dels tres «senyors»: el mestre, que, des de
la seva pobresa, ensenyava amb una vocació a prova de bomba; el mossèn, que
s’arremangava la sotana per treballar un hort i que caminava de poble en poble;
el metge, que disposava d’uns recursos escassíssims per curar.
I les dones?
Completament supeditades als homes, però que, silenciosament, eren les que
«manaven» a casa. Sobretot els anys anteriors de la guerra, en què, amb
l’absència dels homes, havien portat el pòndol de la casa i del poble.
I la corrua de carros
anant cap a Tàrrega el dia de mercat... I moltes més coses.
I, per acabar, no
podien pas faltar les aventures dels nens: anar a robar fruita, anar a fullar
nius o les típiques guerres de pedres entre grups rivals.
Llegiu-lo, us agradarà
perquè, a més, està molt ben escrit, i aprendreu moltes coses.
Antoni Ferret
