De
petit, en el catecisme, en els sermons i més tard en l’Acció Catòlica, em van
ensenyar que el gran afer de la vida era la salvació de l’ànima. I la salvació
de l’ànima, o simplement la Salvació, volia dir anar al cel després de la mort,
i no anar a l’infern. Hi havia una disjuntiva: o el cel o l’infern. Salvació o
condemnació.
Fa
molts anys (molts) que no crec en l’infern, que no crec en la possibilitat d’un
càstig etern. Considero que això és un mite greco-romà.
Però
recentment m’he plantejat la qüestió de què és, doncs, la Salvació, si no és
anar al cel en el sentit d’evitar l’infern. O bé, què podria ser, per a mi, la
Salvació.
He
acudit a un teòleg seglar, a
veure què me’n deia.
He
caigut de cul. Em diu que no es tracta del concepte «salvació», sinó del
concepte «salut». Que el concepte «salvació» no existeix, en la teologia
cristiana. Que és un error de traducció. Que en llatí sempre se n’ha dit
«salus». (I en grec també és la paraula corresponent a salut.)
Resulta
que, davant la creença, i la constatació, que la persona humana està inclinada
al mal, a la debilitat, al pecat, que està «malalta», Déu ens ajuda a tenir un
estat de «salut», d’evitar el pecat. I ens hi ajuda a través del cristianisme,
amb els seus ensenyaments i la gràcia dels sagraments, com també a través
d’altres religions o d’altres ideals humanistes.
Naturalment,
la salut no té res a veure amb la salvació: no és una cosa decisiva a
esdevenir-se al final de la vida, sinó que és un estat que es dóna, o
està en condicions de donar-se, en qualsevol moment de la vida, cada dia, cada
moment.
Per
als cristians, Crist, directament i a través de l’Església, ens dóna la
possibilitat de viure amb salut espiritual, sense pecat, alliberats de
la servitud del mal, amb inclinació a fer el bé.
Però,
com és que s’ha donat una tal tergiversació? Diu que és cosa de traducció de la
teologia a les llengües populars. Que la teologia, fins al segle XIX, es va
escriure i ensenyar en llatí. I que la litúrgia es va practicar en llatí fins
al Concili (anys seixantes). Però així i tot, sobta extraordinàriament que
tants papes, bisbes i teòlegs no haguessin advertit de la substitució del
concepte clau del cristianisme.
Doncs
és la salut lo que se’ns dóna, a través del cristianisme, com per a
altres persones a través de la seva religió o a través d’ideals humanistes.
