Josep Fontana, historiador
excel·lent, ha publicat el llibre «La formació d’una identitat. Una història de
Catalunya», llibre també excel·lent. Repassa tota la nostra història, des del
segle IX fins als primers anys del segle XXI. I corregeix alguns punts (pocs)
de la nostra historiografia anterior.
En tocar el tema de la
Transició, s’expressa amb termes més polítics que històrics. Això dóna lloc a
afirmacions discutibles. És normal, perquè són fets massa recents.
Però lo greu és en les
pàgines 408-410, un curt apartat que ell titula «La traïció de l’esquerra». Afirmació
gravíssima. Es basa, més o menys, en els elements següents:
*Que el PSOE va
renunciar al marxisme, per la coacció de F. González, que va arribar a dimitir,
temporalment.
Però l’autor
s’aferrissa amb el PCE:
*Ridiculitza la
política eurocomunista, o sigui, la necessitat de concebre la política
comunista dins les circumstàncies de l’Europa occidental. (Cosa que era
inevitable.) Qualifica de «fantasia» la pretensió d’arribar al Govern per la
via electoral. ¿No seria molta més fantasia voler-hi arribar per un altre
procediment??
*Ridiculitza
l’expressió «planificació democràtica de l’economia». O és que la planificació
a Espanya havia de ser en plan soviètic??
* Igualment pel que fa
a canviar l’expressió «reforma agrària» per la de «reforma democràtica de
l’agricultura». (En això sí que li dono la raó.)
*I finalment critica la
supressió del leninisme. (Des del moment que s’acceptava l’eurocomunisme és
clar que el leninisme no hi encaixava. El leninisme era escaient per a l’àmbit
soviètic o el del Tercer Món.)
Però, a més a més,
l’autor manipula. Manipula quan silencia un fet fonamental. La peça clau de la
Transició va ser, naturalment, la Llei de reforma política del Govern Suárez.
El projecte d’aquesta llei no va ser acceptat per l’esquerra (ni socialistes ni
comunistes). Això ho reconeix. Però calla que aquesta esquerra va demanar
insistentment a la població una abstenció massiva en el referèndum... i el
poble la va votar massivament en sentit afirmatiu... i ens va obligar, doncs, a
acceptar-la. Doncs l’esquerra no va ser gens culpable d’aquesta llei.
També manipula quan
parla dels Pactes de la Moncloa, que ell critica. Però no diu que hi havia una
inflació de cavall del 26 per 100 (amb un augment de salaris del 20’5 per 100).
Els Pactes de la Moncloa no s’entendrien si no es considerés aquesta
superinflació.
L’acusació de «traïció»
a l’esquerra és gravíssima, injusta i falsa. Hi hagué
errors, és clar, això és inevitable. Però no «traïció». I és llàstima perquè
aquesta fallada desdiu del caràcter excel·lent del llibre.