D’ençà que es va començar el joc de l’anomenada «democràcia», que no
ho ha sigut mai de veritat, va sorgir el costum d’anomenar els contendents
polítics amb els termes de «dreta» i «esquerra». Donant a entendre que la dreta
defensava una actitud conservadora, d’anar continuant més o menys tal com es
feia (que ja era bo, o més aviat acceptable, lluny de canvis que mai no se sap
què pot passar). I, en canvi, entenent
que esquerra volia dir canviar les coses, les lleis, per fer-les més justes.
De la mateixa manera que la democràcia era, i és, una trampa (ja que,
amb una propaganda enorme i cara, s’aconseguia que els pobres votessin opcions
conservadores, convençuts que, si es feien canvis, podia ser perillós i que
encara potser viurien pitjor), també era, i és, una fal·làcia, anomenar dreta i conservadors la població rica.
La població rica, que molt sovint ho és perquè ha robat, no pas de la manera
que s’entén per robar (agafar físicament un objecte i emportar-se’l), sinó de maneres
dissimulades i sovint molt organitzades i presumptament legals, perquè estan
d’acord amb unes lleis ja fetes expressament, es vesteix amb uns noms que
semblen correctes, i fins i tot normals i, de vegades, bonics. No gens
merescuts.
A Catalunya tenim un exemple
que tots els ciutadans/es haurien de conèixer i recordar. Explicat de la manera
més breu: al nostre segle XI, uns militars, establerts en uns castells
estratègicament situats per a la defensa del territori, i per això anomenats
«castellans» (res a veure amb Castella), en un moment de descontrol dels
comtes, van començar a usar la força (que tenien per lluitar contra els
sarraïns) per atemorir, i sotmetre, els nostres pagesos, a vegades robant-los
literalment les terres, en la major part dels casos imposant-los càrregues i
pagaments injustos. El nostre segle XI va ser el salt de Catalunya a una
societat dividida en classes (fins aleshores no ho era, o no plenament). Doncs
aquelles persones que van cometre tals abusos, no es van conformar amb això,
sinó que també es van autoanomenar amb noms respectables, tals com «senyors» i
«nobles». ¡No eren ni una cosa ni
l’altra!!! Però així van ser anomenats durant segles, i, encara avui se’n parla
així. (Igual que a Catalunya va passar en molts altres llocs.)
Avui, els qui roben, els qui s’han fet rics robant, no usen paraules
tan altisonants. Però de manera més adequada als temps, són coneguts com
inversors, dirigents, tècnics (no em refereixo pas als tècnics de veritat) i paraules per l’estil.
Això encaixa amb el fet que, políticament, se’n digui «la dreta». I,
doncs, la dreta i l’esquerra passen per ser dues categories diferents, però tan
legítimes l’una com l’altra, dignes d’alternar entre si en relació a les
aspiracions ciutadanes. Totes dues ben legítimes. Quasi tothom acceptaria que
és així.
I no obstant això, és mentida. Uns cometen injustícies de manera
bastant habitual, i pretenen que les coses estiguin muntades de tal manera que
les puguin continuar cometent. És tan habitual i ho ha sigut sempre, que ja ho
consideren com si fos «un dret». I si se’ls en privés, ho arribarien a
considerar com que els «ho prenen».
Així, ser de dretes o ser conservador vol dir, en realitat, voler
«conservar les injustícies». Una cosa del tot immoral, gens ni mica legítima,
equivalent a ser lladre. Cosa que hauria d’avergonyir.
Però és que, a sobre, hi ha cosa pitjor: a vegades, la gent i els
grups de dreta no conserven les injustícies, sinó que, quan poden, les
empitjoren: tal va passar els anys posteriors a la crisi econòmica de 2008, amb
les popularment anomenades «retallades». A Catalunya, molts milions d’euros van
ser extorquits de la nostra sanitat pública i del nostre ensenyament, i, lo més
gros, encara no hi han sigut retornats.
No és veritat que la dreta sigui igual de legítima que l’esquerra. I
no se l’hauria de continuar anomenant amb aquest nom.
Companys i companyes: no digueu ni considereu més que són de dreta,
sinó que són, components o, molt més freqüentment, auxiliars, de la xarxa dels
lladres.
