Aquest full l'hem de començar amb una constatació ben sorprenent: L'Imperi romà, en els seus primers segles, era extraordinàriament poderós i extraordinàriament ric. Amb un exèrcit pràcticament invencible. Amb una agricultura altament productiva. Un progrés tècnic, en la seva època, molt alt. Una autoritat política, no pas gaire legítima, però absoluta. Una extensa xarxa de comunicacions marítimes i terrestres amb les quals dominava i controlava una quarta part de l'extensió del planeta. Un nivell de vida alt, per l'època, però no sols en els nivells alts, sinó també una mica fins i tot en els baixos. Una capital resplendent. Però... qui ho diria?, amb un nivell de salut molt baix...
La població romana es podia descriure, segons l'autor, com a rica però malalta. Que no tenien metges? Sí, i bons, com el cèlebre doctor Galè (130-200). I doncs?
Cal explicar-ho de manera ràpida però espero que s'entengui. Els metges romans estaven quasi sempre desbordats, per l'aparició continuada de «nous» gèrmens i virus infecciosos. Els metges coneixien els elements patògens habituals, els estudiaven i hi buscaven remeis adequats, però... cada dos per tres n'apareixien de nous, vinguts de qui sap on, i llavors els havien d'estudiar, veure quins eren innocents i quins eren perillosos, i buscar-hi solucions; això comportava un temps, i... mentrestant, els virus perillosos anaven matant gent (abans que s'hagués pogut determinar si eren perillosos). La mortalitat era molt alta, sobretot, en alguns casos, la infantil. Per què passava això, ho veurem tot seguit, però ja ho podeu anar imaginant.
La salut era tan baixa que investigacions recents sobre ossos d'esquelets han determinat que els italians d'abans de l'Imperi i els de després de l'Imperi mesuraven uns quants centímetres més d'alçada que els italians de l'Imperi. Quan passa una cosa així, immediatament es pensa en la dieta: una dieta de nivell més baix. Doncs no. Investigacions pertinents, precisament a causa d'aquesta sospita, demostren que no era per causa de la dieta: fins i tot els ossos de cadàvers de gent suposadament molt pobra, segons la manera vulgar en què havien sigut enterrats, presenten indicis de proteïnes de caràcter animal. No era gent que visqués només de pa. Els científics es veuen obligats a creure que la causa eren les malalties.
Quan els soldats anaven fins a territoris llunyans, sobretot si eren tropicals, on ningú no els havia cridat, per la set insaciable de poder i domini, entraven en contacte amb gèrmens nous, desconeguts per ells i pels metges romans, i els traginaven cap a casa (sense saber-ho). I cada vegada que arribava a Roma un dels molts vaixells que anaven amunt i avall, portava productes, les corresponents rates (que mai no hi faltaven) i nous virus, que tornarien a fer anar de bòlit els metges romans. L'autor arriba a la conclusió que el projecte (i la realitat) de l'Imperi romà eren de tals aracterístiques i objectius que tot allò que feien per créixer en poder i riquesa, per la seva mateixa naturalesa, feia augmentar la seva mala salut. Era un antiprojecte.
La malaltia dels romans per excel·lència, malgrat aquesta variabilitat, era la malària, produïda per mosquits, a través de les fonts, els tolls, les sèquies, tot allà on hi hagués aigua. Era quantitativament LA malaltia romana, però no necessàriament la més mortífera, tot i que també ho era. Diu l'autor que la malaltia que matava més potser eren les diarrees. Però tot això entre moltes altres. Una malaltia molt greu va ser la verola, que era desconeguda a Roma i a tot l'Imperi, que és quasi segur que es va originar a l'Àfrica, on, per tant, la van anar a buscar. Tot i que, al estendre's després d'una guerra en un país oriental, es va creure que venia d'allà.
Va ser la famosa Pesta Antonina, durant els anys 165 i següents. Ja hem dit que va originar uns 7 milions de morts. Tot i tractar-se d'una societat convivint amb malalties i epidèmies, mai no s'havia vist una cosa semblant. (I segles enllà encara en vindrien de pitjors.) El doctor Galè s'hi va trobar ben al mig. Va visitar centenars de malalts, i en va deixar escrit un minuciós relat de tots els símptomes i efectes, i de com anaven progressant en el cos del malalt. Molta gent va imaginar que es tractava d'un càstig del déu Apol·lo.
Era una malaltia molt contagiosa, que es transmetia a través de l'aire, fins a un metre de distància, que afectava molt fortament la gola i la boca, produint-hi ferides, i també afectava molt la pell, sobretot de la cara, on deixava marques definitives.
La seva enorme mortaldat va trasbalsar la societat en molts aspectes. Es va interrompre l'escriptura de documents oficials (no quedava qui els escrivís). Va faltar plata per fer monedes. Els preus dels articles més bàsics, com el mateix blat, es van doblar. I, en canvi, el preu de la terra i dels contractes d'arrendament es va ensorrar (no trobaven pagesos que hi poguessin treballar). Un emperador, mancat de recursos fiscals, va haver de vendre en subhasta els tresors del seu palau. L'exèrcit va quedar tan delmat que van haver de contractar, a corre-cuita, esclaus i bandolers. Amb tot això, la frontera amb els pobles germànics va esdevenir cada cop més complicada de mantenir, fins que acabaria caient (però dos segles després).
I tot això encara no va ser lo més greu. Perquè, uns trenta anys després, cap a 190 i escaig, hi va haver una rebrotada de la pesta que, malgrat ser una segona versió, va tenir una incidència terrible, de manera que a Roma hi morien més de 2.000 persones cada dia.
La Pesta Antonina va ser la gran clatellada al període més feliç i més pròsper, de l'Imperi romà. Però no pas la definitiva. L'Imperi es va anar recuperant, però ja mai no va tornar a ser lo que era. Havien de venir altres cops durs, més durs encara que aquest.
Però... l'Imperi romà no va ser mai un imperi al servei de les persones, sinó contra les persones. Tot i riques..., però també cada vegada menys.
PagèsFerret
Escriptors
“Somnis de justícia”
