Les persones sense llar (o sense sostre) són la lacra més dolorosa que té la nostra societat. L’organització “Fundació Arrels”, que treballa en aquest camp, prefereix anomenar-los “sense llar” que no pas “sense sostre”, perquè d’aquesta manera es posa en evidència no sols un fet físic, sinó també el fet de no disposar tampoc del caliu familiar.
Segons el web d’aquesta entitat, tenim les dades següents, sobre el problema:
• El nombre de persones que viuen al carrer, a Barcelona, era 1.830, l’any 2008.
• Un 83 % eren homes.
• L’edat mitjana era 38 anys.
• Un 65 % tenien estudis secundaris i un 13 %, estudis superiors.
• Un 52 % eren espanyols i un 48 %, estrangers.
• Només un 16 % rebia ajudes públiques.
• Entre menys de 300 € i 600 €.
• Per tenir allotjament (en pensió barata), dinar i sopar, amb preus de Barcelona de 2005, es necessitarien 750 € per persona i mes.
Aquestes dades impliquen, doncs, dues obligacions estrictes: reivindicar una acció més completa de les institucions públiques i, mentrestant, donar almoina a les persones que la demanen.
La Fundació Arrels opina que la solució dels albergs és una mala solució. Acollir una persona en un alberg és l’equivalent de condemnar-la a la marginació per tota la vida. Que la solució són pisos. Pisos fortament subvencionats. Es necessitarien uns 600 pisos de 3 persones cada un.
Reivindiquem una acció de l’Ajuntament de proporcionar uns 600 pisos fortament subvencionats, i que la Generalitat atengui amb una ajuda “totes” les persones que es trobin al carrer.
Antoni Ferret
