La renda bàsica, o «renda garantida de ciutadania», com diu CCOO, és una quantitat econòmica (un «sou bàsic») que haurien de percebre totes les persones des del naixement fins a la jubilació. Independentment que treballessin o no treballessin.
L’Estatut d’Autonomia ho garanteix com un dret (art 24, punt 3) per a «les persones o famílies que estiguin en situació de pobresa».
Però hauria de «començar» en aquest sentit i, amb el temps, hauria d’estendre’s a tota la població.
Aquesta renda hauria d’estar calculada per cobrir les necessitats bàsiques d’una persona en: menjar, vestir elemental i lloguer (o part alíquota del lloguer en el marc de la família).
El sou del treball (que seria un sobresou) seria per a: comprar coses no necessàries, vestir amb més elegància, menjar en pla «bé», sortir de diversió, viatjar, tenir una casa de propietat, estalviar, cotitzar per a una millor jubilació...
Però el fet elemental de poder menjar, vestir-se i tenir un sostre no hauria de dependre del fet de treballar, hauria de ser una cosa coberta per l’Estat del benestar. El fet que sense treballar no es pugui menjar o viure en una casa hauria de ser «de la prehistòria», però no d’una societat civilitzada.
Això permetria, per exemple, deixar de treballar (i viure «justet») durant un any o dos o tres o quatre, en alguna situació que ho fes necessari, com ara estudiar una carrera (encara que fos de gran), haver de tenir un fill/a i dedicar-s’hi, haver de cuidar un avi o una persona malalta, aprendre o practicar una art, preparar-se per fer una nova feina...
Tot això implicaria, naturalment, una reforma fiscal a fons.
Alguns tenen por que aquest recurs fomentaria la vagància... Però si hi hagués persones que preferissin viure molt just i no treballar, tota o gran part de la seva vida, seria la seva llibertat...
Antoni Ferret
