A Catalunya, per tal que la societat sigui bilingüe (que no ho és, perquè moltes persones no saben parlar català), cal que l’escola sigui catalana. És a dir, que la llengua quotidiana o de relació sigui el català, i que les classes es facin en català.
Perquè en les zones industrials (les més característiques de Catalunya) el català està en situació d’inferioritat, per motius demogràfics o d’immigració. I aquesta realitat s’hauria de transformar. I per transformar-la cal l’escola catalana.
Si l’escola fos bilingüe (cosa que, a primera vista, podria semblar més justa), no ajudaria a transformar la realitat lingüística de les zones industrials. I Catalunya continuaria sent una societat en bona part castellanitzada. Que és el que volen, segurament, els enemics de Catalunya, com el PP.
Des d’un punt de vista legal tenim les definicions de l’Estatut, la posició de la Llei d’Educació de Catalunya i una sentència del tribunal Constitucional de 1994, que declara la immersió totalment constitucional. Tots tres textos favorables. És un bagatge envejable.
Pel que fa a la sentència del TC de 2010, que és malgirbada per causa de les diferents posicions que s’hi van haver de conciliar, i que, per tant, indueix a dubtes, dubtes que aleshores fan equivocar altres tribunals, la posició més neta és rebutjar en bloc aquesta sentència, argumentant que la va donar un tribunal caducat, i que per tant no és vàlida.
En aquesta qüestió, tot el poble de Catalunya ha de mantenir una posició fèrria, tots units, Govern i oposició, malgrat que estiguem barallant-nos intensament per qüestions socials, però units en aquest punt: immersió en català i escola catalana.
Antoni Ferret
