La Constitució ha de recollir aquelles coses fixes, obligatòries i segures, que sempre han de ser igual, com ara aspectes de les institucions i drets i deures dels ciutadans i dels pobles. La Constitució no ha de recollir una cosa aleatòria i variable com el límit del dèficit públic, perquè això és una qüestió que depèn del tipus de Govern i de la seva orientació econòmica.
El dèficit (gastar més del que es té) no és, en principi, una cosa bona. Però de vegades, en certes situacions, és necessari. Per exemple, en una situació de crisi, tan freqüent en el sistema capitalista, en què les inversions privades escassegen, i per aquesta causa es crea atur, cal que les inversions públiques augmentin, per compensar. L’exemple és el Pla Zapatero, malauradament abandonat.
Però, com que en una situació de crisi també ocorre que el Govern disposa de menys recursos (per la baixa dels impostos que depenen dels negocis), el Govern, per poder fer les inversions necessàries, i per poder mantenir la despesa social, té només dues solucions:
1)augmentar els impostos;
2)gastar més, creant dèficit.
El dèficit, en aquest cas, és transitori. No es tracta de viure en dèficit alegrement i irresponsablement. Es tracta d’usar el dèficit com un recurs provisional, en un moment de necessitat. Després es recupera.
Això és el que recomana una doctrina econòmica tan prestigiosa com la keynesiana (de Keynes). I és la política pròpia de l’esquerra per als moments de crisi. Contràriament, la dreta, amb la política neoliberal, defensa que de dèficit no n’hi ha d’haver mai.
Per tant, posar en la Constitució el límit del dèficit, fer obligatòria una política sense dèficit, equival a fer obligatòria la política de la dreta, equival a prohibir que un Govern d’esquerres pugui tirar mà, en un moment de necessitat, d’aquest recurs. Pot equivaldre a impedir la conservació de l’Estat del benestar. Posar en la Constitució el límit del dèficit és una aberració jurídica.
I si, a sobre, això es pretén fer sense la participació dels ciutadans i les ciutadanes mitjançant un referèndum, aleshores estem davant una maniobra antidemocràtica. La conxorxa actual dels dos grans partits és enemiga del poble.
I si es fa per acontentar els malanomenats «mercats» (o sigui la màfia internacional), aleshores es tracta d’un atemptat a la independència d’Espanya.
Antoni Ferret
