Els fins del matrimoni, en la doctrina catòlica, segons l’explicació tradicional, són:
1) La procreació dels fills.
2) L’ajuda mútua.
3) La sedació de la concupiscència.
Aquesta formulació és totalment discordant amb la mentalitat cristiana del nostre temps. Exactament igual com amb la mentalitat popular del nostre temps. Obeeix, aquesta formulació, a unes idees medievals i clericals. En conseqüència, la declaro totalment inacceptable.
Els dos punts que la fan inacceptable són:
*Que la procreació ocupi el primer lloc. Això és una mentalitat –clerical i medieval– productivista i natalista. D’utilització de les persones per a un fi. Pròpia, si de cas, d’una època en què l’elevada mortalitat feia preocupar per la continuïtat de l’espècie. No, en canvi, d’una època en què el que preocupa és l’excés del creixement demogràfic.
*La sencera expressió «la sedació de la concupiscència», expressió horrible, per a una mentalitat actual. Implica un horror al sexe, com si fos una cosa dolenta que es pogués «tolerar en certes circumstàncies». Expressió novament d’una mentalitat clerical. I totalment antihumanitària.
Davant això, jo proposo aquesta formulació:
1) Fomentar l’amor, físic i espiritual, de les dues persones, de diferent sexe o, excepcionalment, del mateix sexe. Amor, idealment, per a tota la vida.
2) L’ajuda mútua.
3) La procreació dels fills, quan sigui el moment oportú. I, després, el seu manteniment i la seva educació.
Aquesta formulació tindria els avantatges següents:
*Valorar, per damunt de tot, la felicitat de les persones.
*Valorar el sexe com una cosa totalment positiva.
*Acotar el gran fi de la procreació en el «moment oportú».
En conseqüència demano que en el pròxim concili (o en un pròxim sínode) s’aprovi aquesta nova formulació dels fins del matrimoni, o una de molt semblant, amb el mateix esperit.
Antoni Ferret
