La Real Academia
Española de la Lengua acaba de publicar, en l’entrada «Matrimonio» del seu
diccionari, un epígraf sobre «Matrimonio homosexual». L’Institut d’Estudis
Catalans ja ho havia fet, encara que no sé en quina data i jo me n’assabento
ara.
Això és una fita
important en el procés de reconeixement de la igualtat de drets en relació a la
minoria homosexual. Cal saludar-ho amb joia, després de tants segles de
marginació, i de prejudicis i discriminacions.
Hi havia hagut,
potser encara hi ha, una oposició a aquesta denominació per part de
significatives persones de la jerarquia de l’Església catalana. Diuen que el
terme «matrimoni» ha de ser reservat per al cas «ideal» d’una unió entre un
home i una dona, de cara a la procreació.
Aquesta és una
qüestió purament «nominativa», una qüestió de noms. Per l’altra banda hi ha un
fet altament important: que un col·lectiu de persones, que històricament ha
patit un cúmul de discriminacions, no en continuï patint encara una: el «nom»
de la seva unió personal, que hagi de ser dit amb una paraula diferent.
Què interessa
més, des d’un punt de vista cristià?
Per un costat
tenim la pretensió, en si correcta, que una cosa que és diferent sigui
anomenada de manera diferent. És una cosa important des d’un punt de vista
gramatical, per distingir-ho. Sobretot agafa importància per part d’un
col·lectiu que estigui gelós, d’aquesta diferència.
Per l’altra
banda hi ha la pretensió, altament humanitària i cristiana, de no continuar
posant una discriminació a un col·lectiu que n’ha patides tantes i durant tants
i tants temps.
Sembla clar, si
més no a mi m’ho sembla, que, evangèlicament, la preferència ha de ser
estalviar la discriminació, i transigir en la qüestió nominativa.
Només faltaria,
ara, que la jerarquia catalana saludés públicament el canvi adoptat per la Real
Academia, i, ja anteriorment, per l’Institut d’Estudis Catalans. En nom propi i
en nom d’Església Plural, ho demanem.
Antoni Ferret
