(Visió crítica)
Un dels llibres més curiosos de la
Bíblia és el Llibre de Job. Comença així:
Hi havia un home a la terra d’Us que es
deia Job. Era un home íntegre i recte, que reverenciava Déu i s’apartava del
mal. Tenia set fills i tres filles. Posseïa set mil ovelles, tres mil camells,
cinc-centes parelles de bous, cinc-centes someres i tota una gentada que
treballava per a ell. Era l’home més poderós de les terres d’orient.
Primera crítica: l’autor bíblic
considera que era íntegre i recte, reverenciava Déu i s’apartava del mal un
home que havia arribat a acumular quasi 12.000 animals i que tenia una gentada
que treballava per a ell. Doncs no era tan íntegre i recte. Si ho hagués estat
hauria multiplicat la riquesa en benefici de tots. Aquesta acumulació hem de
suposar que era producte de l’explotació de la gentada que treballava per a ell,
i dels tractes avantatjosos amb els compradors dels seus productes.
És clar que no podem aplicar criteris
socials d’ara a una situació que correspon a entre 2.500 i 3.500 anys enrere. (El
llibre no dóna data de redacció.) L’autor bíblic està subjecte a una mentalitat
que això ho trobava normal.
Un dia, a la cort celestial, Déu fa
observar a un àngel acusador la rectitud i la bondat de Job. Però l’acusador,
envejós, li diu a Déu que si Job és tan bo és perquè Déu el beneeix i els seus
béns es multipliquen. Que si li anessin malament les coses, Job el maleiria.
Déu permet que l’acusador el perjudiqui en els seus béns.
Dues observacions. L’autor bíblic
considera que la riquesa de Job és producte d’una benedicció de Déu. Em remeto
a la crítica anterior. Per altra banda, l’àngel acusador afirma davant Déu que,
si les coses li anessin malament amb els seus béns, Job maleiria Déu. I Déu vol
fer la prova. És a dir: Déu «no ho sap» i «vol provar-ho». De vegades la Bíblia
ens presenta un Déu producte de la imaginació humana, imperfecte, que no
sap... El Déu realment existent sap
perfectament el futur i coneix els secrets de tota persona.
El cas és que, per una sèrie de
desgràcies, Job perd els seus animals, els seus jornalers i els seus fills. I
Job continua reverenciant Déu. Diu: «Vaig sortir nu de les entranyes de la mare
i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu
nom!»
Un comentari bàsic. Déu havia concedit a
l’acusador que afectés Job en «tot el que té». I aquest li lleva béns,
jornalers i fills i filles. És a dir: en el Llibre de Job, les persones són
considerades com a «possessió» de Job.
Déu fa notar la fidelitat de Job a
l’acusador, però aquest, dolent perquè sí, li diu que, si en comptes
d’afectar-li els béns li afectés la mateixa persona, llavors el maleiria. Déu,
novament, vol fer la prova i autoritza l’acusador perquè perjudiqui la seva
persona. Llavors l’acusador va afligir Job amb una úlcera que li cobria tot el
cos.
Job no va maleir pas Déu. Diu: «Acceptem
els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?»
La major part del llibre és ocupada pels
diàlegs entre Job i tres amics seus que, sabedors de la seva desgràcia, van a
consolar-lo. I un altre amic que després li parla. Tot això són poemes en vers.
Una cosa que destaca són les queixes de
Job:
Que mori el dia
que vaig néixer
i la nit que
s’adonà que era concebut un home!
(...)
Per què no vaig
morir en el si matern
o no vaig
expirar acabat de néixer?
(...)
Tant de bo es
poguessin pesar
la meva ràbia i
el meu infortuni
i els posessin
plegats a les balances!
Serien més
feixucs que la sorra de la mar!
(...)
Tant de bo que
es complís el meu prec
i Déu satisfés
el meu desig:
que es decidís a
esclafar-me,
que estengués la
mà i em tallés la vida!
També sorprèn la poca fe que Job té en
Déu:
Si el convoqués
i ell ho acceptava,
no crec que
escoltés el meu clam.
És a dir, no creu que l’escoltés...
Hi ha un sol
camí, per més que jo parli:
ell aniquila
tant culpables com innocents.
Quan un flagell
causa la mort,
ell encara es
riu de la desgràcia dels innocents.
Paraules gairebé sacrílegues.
Que lluny que queda tot això de la
consideració del NT de Déu com a pare!
Del diàleg entre Job i els seus amics es
dedueix que potser Job no és tan íntegre i recte com diu el llibre. El seu amic
Elifaz l’acusa:
Has fet
empenyorar il·legalment el teu germà,
li has pres els
vestits, l’has deixat nu;
no donaves aigua
al qui tenia set,
has negat el pa
al qui tenia fam.
Tu, home fort,
posseïes la terra;
t’hi vas
instal·lar de manera arrogant.
Despatxaves les
viudes amb les mans buides
i deixaves els
orfes sense ajuda.
Acusacions que no són desmentides per
Job en el seu discurs següent.
Job demostra tenir por de Déu:
Com més hi
penso, més por li tinc.
Déu m’ha omplert
el cor de basarda,
el Totpoderós em
té esfereït.
Però Job defensa, d’una manera genèrica,
la seva innocència:
Pel Déu vivent,
que em nega la justícia,
pel Totpoderós,
que m’omple d’amargor,
juro que, mentre
em quedi un glop de vida
i conservi als
meus narius l’alè de Déu,
els meus llavis
no diran res d’injust
ni amb la
llengua trairé la veritat!
Lluny de mi
donar-vos la raó!
Defensaré la
meva innocència mentre visqui.
Però més endavant, diu unes paraules que
contradiuen l’acusació d’Elifaz:
jo salvava el
pobre suplicant
i l’orfe sense
empara.
Els agonitzants
em beneïen.
Jo tornava el
goig al cor de la viuda.
Per vestit em
posava la justícia,
el dret em feia
de mantell i diadema.
Jo era els ulls
del cec
i els peus del
coix,
era el pare dels
pobres
i l’advocat dels
estrangers.
Finalment (el llibre no diu quant temps
va passar) Déu s’adreça a Job. Li fa unes llargues disquisicions sobre les
meravelles de l’univers i sobre les meravelles del món animal, com a obres
seves. Però no li dóna cap raó relacionada amb l’úlcera que Job pateix.
Job respon de manera submisa:
(...)
És cert! He
parlat en la ignorància
de coses grans
que no puc entendre.
(...)
Aleshores, «el Senyor li va retornar la
felicitat perduda i li va duplicar els béns». Job arribà a posseir catorze mil
ovelles, sis mil camells... etc. Tingué set (nous) fills i tres filles. Però NO
RECUPERÀ els fills inicials, ni els treballadors que tenia abans. I morí
«després d’una llarga vida».
Encara s’ha de notar una cosa. Al
principi va perdre els fills i les filles, però li va restar la dona. Ara bé:
la dona només apareix una vegada en tot el llibre, per dir-li a Job que
maleeixi Déu... És a dir: una sola intervenció i negativa. Job és consolat en
la seva pena pels seus amics, però no per la seva dona. És un llibre masclista.
I encara diré més. El «tema» del Llibre
de Job és fals. Perquè aquest tema és que Déu permet les desgràcies de Job per
«provar-lo», per veure si, tot i així, li continua sent fidel (perquè no ho
sap). Però el Déu realment existent sap perfectament el futur i els secrets de
tota persona. Per tant no tenia cap necessitat de provar-lo.
A pesar de les meves crítiques, en
recomano vivament la lectura. El Llibre de Job (unes 60 pàgines) és esplèndid.
Té una riquesa humanística i literària meravelloses.
Antoni Ferret