Àfrica és el bressol de la
humanitat. A les selves i les sabanes de l’Àfrica oriental els primers monos i
mones van començar pensar i van esdevenir homes i dones. Fa uns dos milions
d’anys. I d’allí la humanitat es va anar desplaçant a la resta del planeta, a
través de milers i milers d’anys.
En canvi, Àfrica ha hagut de
rebre la civilització i el progrés des de l’exterior, i amb un considerable
retard. Sobretot les zones del sud. Hi ha hagut una excepció: Egipte. La seva
situació arran del Mediterrani i del Nil han configurat aquest país com un dels
focus primers de civilització. (La civilització i el progrés s’han desenvolupat
prioritàriament entorn de mars i rius.)
Així la Revolució Neolítica
(pràctica de l’agricultura i la ramaderia), que en les àrees més avançades del
món com Àsia occidental (Orient mitjà) data d’uns 10.000 anys, a la major part
de l’Àfrica no hi arriba fins a fa uns 6.000. I el treball del ferro, d’uns
3.500 anys, arriba a l’Àfrica en dates molt diverses, vers fa uns 3.500 i fa
uns 2.100 i encara en dates posteriors.
Una cosa important que cal saber
és que el desert del Sàhara no ha existit sempre. Té uns 3.000 anys. Fa 3.000
anys hi havia aigua i vegetació, i un
canvi climàtic (com el que vivim ara) va desertitzat tota aquesta zona.
En l’Edat Mitjana (és a dir, en
la nostra Edat Mitjana) Àfrica va viure tres fenòmens importants:
1) La invasió i la colonització
àrabo-musulmana al segle VII (que va afectar tota la franja nord del
continent). A partir d’aquí va anar penetrant lentament vers el sud, sobretot a
través dels comerciants. Aquesta colonització va implicar el canvi del
cristianisme per l’islam (excepte Etiòpia, que continuà cristiana), i també
elements de progrés material.
2) La lenta progressió vers el
sud del poble bantu (en castellà bantú). Val a dir que, quan els bantus, que ja
treballaven el ferro, arribaven en zones del sud d’Àfrica, trobaven pobles que
encara vivien en l’època paleolítica, és a dir, que encara vivien de la caça i
la recol·lecció.
3) El contacte amb pobles
europeus, de moment en la franja costanera occidental. Els primers foren els
portuguesos. Després francesos, holandesos, anglesos. Primer intercanvis
comercials, i posteriorment la constitució d’assentaments colonials més cap a
l’interior.
La principal malura que ha patit
la població africana ha estat, des de temps immemorials, l’esclavitud. Durant
molt temps, esclavitud entre africans. Els esclaus eren presoners de guerra (la
guerra és l’altra major malura històrica: guerres de tipus local). Aquests esclaus
eren utilitzats en l’agricultura, en l’exèrcit i en treballs domèstics, o bé
eren comprats i venuts. Però l’esclavitud prengué una dimensió excepcional al
segle XVIII, amb el «tràfic» d’esclaus Àfrica-Amèrica, promogut pels europeus,
començant pels portuguesos. Llavors no es tractava ja de presoners de guerra,
sinó de persones caçades i segrestades. Es calcula que a finals del segle XVIII
a Amèrica del Nord hi havia un milió d’esclaus africans. El segle XIX va ser el
de l’abolició de l’esclavitud, però aquesta fou molt lenta.
Al llarg dels temps, la població
africana ha evolucionat d’unitats tribals a la formació d’estats (fins i tot
d’imperis). Però aquests estats vivien una evolució a base de conquestes,
organització d’espais polítics, rebel·lions, separacions, noves agrupacions,
etc.
Els productes que més es
comercialitzaven en la població africana i d’aquesta amb l’exterior han estat,
tradicionalment: sal (per condimentar el menjar i per conservar-lo), or,
ceràmica, marfil, goma, cautxú, teixits, esclaus... (I s’importaven de
l’exterior productes elaborats.) Més modernament s’han exportat: metalls i en
general productes minerals.
La penetració europea va derivar,
sobretot al segle XIX i primera meitat del XX, en exploracions i, més tard,
conquestes i establiment de colònies per part dels estats europeus. Fou el
colonialisme, una altra de les malures patides per la població africana.
Sobretot per part de francesos i anglesos.
La influència europea va
comportar alguns elements de progrés, per exemple algunes vies de comunicació,
però en general es va traduir en el saqueig de productes naturals, sobretot
explotació minera. No hi hagué, per exemple, un desenvolupament industrial. I
en l’agricultura s’imposà el conreu de productes d’exportació, com cafè, cacau,
etc., en detriment de la producció d’aliments.
Des de bon principi, l’explotació
colonial va provocar resistències i revoltes de la població africana, i les
corresponents repressions. Els principals motius de revolta eren el treball
obligatori de la població local i la concessió als blancs de les terres
millors.
El colonialisme traçà uns límits
entre les diverses colònies que eren arbitraris i sovint dividien ètnies entre
dos països. També fomentà l’ensenyament d’una cultura forastera, i el menyspreu
de la cultura pròpia africana.
En el súmmum, arribà a establir
règims d’apartheid (separació entre blancs i negres, fins i tot en els llocs de
residència) a Sud-àfrica i Zimbabue.
Després de la Segona Guerra
Mundial, i després de l’accés a la independència d’alguns països d’Àsia (com
ara l’Índia), es desenvoluparen al continent africà tot de moviments
nacionalistes, que confluïren en la independència dels seus països, la majoria
durant la dècada de 1960, i alguns durant la dècada de 1970.
Però desgraciadament la
independència política no fou una solució. Les economies dels països africans
continuaren sota la dependència del capitalisme metropolità. Per si això no fos
suficient, aquests països han conegut una llarga tirallonga de cops d’Estat,
dictadures militars, dictadures civils i enfrontaments armats. Tot amenitzat
per un grau notable de corrupció política i econòmica. No hi ha faltat més de
mitja dotzena de règims pretesament marxistes, però en forma de dictadura. Han
tingut guerres civils R. D. del Congo, Ruanda (genocidi ètnic), Angola,
Moçambic, Nigèria, Somàlia, Congo, Sierra Leone, Mali, Sudan, Sudan del Sud...
Les principals produccions són
articles agraris d’exportació com cafè, cacau, cotó, per una banda, i
explotacions mineres i exportació de diferents metalls (entre ells or i
diamants). Fins i tot petroli, en alguns països.
Però l’Àfrica, sobretot la
subsahariana, encara té dues assignatures pendents: una estabilització
democràtica i un desenvolupament industrial (excepte Sud-àfrica).
Finalment, diguem que, des de la
independència, els països africans han cercat un esforç mancomunat a través de
l’Organització per a la Unitat Africana (1963), que va ser anomenada «club de
dictadors», i, amb criteris renovats, a través de la Unió Africana (2001).
(Article inspirat en la lectura
del llibre «La historia de África», de José L. Cortés López, Madrid, 2007.)
Antoni Ferret
