La historia d’Espanya
ha estat trista i negra. Un imperi («donde nunca se ponía el sol») que va ser
un règim de saqueig i de robatori, i del qual ens hem d’avergonyir tots els
bons espanyols/es. Un caciquisme de feudals i terratinents. La misèria popular,
sobretot en les zones rurals. Una Església tancada i reaccionària. Una
explotació obrera per part d’una burgesia egoista. Una successió de dictadures
militars més o menys camuflades...
Però, enmig d’aquesta
foscor, han brillat de manera esplèndida dues llums estel·lars: les Corts de
Cadis (1810-13) i la Segona República (1931-36). Totes dues breus.
Les Corts de Cadis van
ser una sana reacció d’unes minories cultes espanyoles davant un règim de
corrupció, afegit a una invasió francesa (Guerra de la Independència, 1808-14).
Aquelles Corts van establir una Constitució (anomenada «la Pepa») de caràcter
liberal (en un moment en què Espanya era absolutista), una monarquia
constitucional, una divisió de poders (totes elles coses desconegudes fins
llavors), i van abolir la Inquisició, vergonya de l’Espanya tradicional. Tot va
ser anul·lat amb el retorn del rei Ferran VII.
Cal dir que
l’experiència de les Corts de Cadis va tenir diverses rèpliques al llarg del
segle (1820, 1837, 1854, 1868), totes elles efímeres.
La Segona República va
ser un intent de modernitzar Espanya. Es van construir una gran quantitat
d’escoles. Un gran impuls a l’ensenyament. Es va introduir l’ensenyament
del català. Es van augmentar al doble
els salaris agrícoles. Es va començar a fer una reforma agrària contra els
latifundis. Es va reformar l’exèrcit. Es van aprovar unes autonomies a les
nacionalitats històriques (encara que algunes no hi van ser a temps). Entre
altres coses. (Tot i que el bienni 1934-35 es va perdre pel fet de manar les dretes.)
Totes aquestes
experiències van ser breus, perquè les forces brutes de l’Espanya negra eren
poderosíssimes i el poble estava molt manipulat. Però aquestes experiències
mostren l’autèntica Espanya. La de veritat. I són el punt de referència d’allò
que és Espanya, més enllà de les seves diverses deformacions.
I bé, ara jo crec que
ens acostem al que serà la tercera manifestació històrica de l’autèntica
Espanya. Després de les properes eleccions. O, a tot estirar, després de les
subsegüents
.
Perquè, per primera
vegada en la història, a Espanya hi haurà un Govern d’esquerres. No un Govern
del PSOE sol, sinó un Govern d’esquerres (PSOE, IU i aliats, Podemos, ERC,
Amaiur, etc.). Govern pròpiament dit o bé majoria parlamentària que li doni
suport.
Després del procés de
destrucció social que estem patint, aquest Govern ha d’abolir totes les males
lleis que ha fet el Malgovern del PP, començant per la reforma laboral de 2012.
Ha de canviar la llei electoral, per una que sigui justa. Ha de compensar els
pensionistes i els treballadors públics del que han perdut aquests mals anys.
Ha d’establir la jornada laboral de 35 hores la setmana. Entre altres
coses.
I, més a mitjà termini,
ha de fer algunes lleis que iniciïn un procés de transició al socialisme. Una
llei que augmenti considerablement els drets dels comitès d’empresa, per tal
que la democràcia entri per primera vegada a les empreses. Una llei que
nacionalitzi la gran banca i les grans empreses de serveis bàsics (energia,
transport, comunicacions, etc.).
Tot això serà si
el poble, si la gent treballadora, es porta bé i vota bé. Escapolint-se de la
manipulació oficial.
I quan tinguem
l’Espanya autèntica, els (molts) catalans/es que diuen que d’Espanya no se’n
pot esperar res, que Espanya no té solució, etc., acceptaran la nova Espanya.
Antoni
Ferret
