Ja en les primeres
planes de l’encíclica «Lloat sigueu» exposa el nucli del problema: «Hi ha un
consens científic molt consistent que indica que ens trobem davant un
preocupant escalfament del sistema climàtic. En les darreres dècades, aquest
escalfament ha estat acompanyat del constant creixement del nivell del mar, i a
més és difícil no relacionar-lo amb l’augment d’esdeveniments meteorològics
extrems...» «...nombrosos estudis científics assenyalen que la major part de
l’escalfament global de les últimes dècades es deu a la gran concentració de
gasos d’efecte hivernacle...» «Això es veu potenciat especialment pel patró de
desenvolupament basat en l’ús intensiu de combustibles fòssils...» «Si l’actual
tendència continua, aquest segle podria ser testimoni de canvis climàtics
inaudits i d’una destrucció sense precedents dels ecosistemes, amb greus
conseqüències per a tots nosaltres.»
I les conseqüències
humanes: «És tràgic l’augment dels migrants fugint de la misèria empitjorada per
la degradació ambiental, que no són reconeguts com a refugiats...»
«Lamentablement hi ha una general indiferència davant aquestes tragèdies...»
I una via de sortida:
«Per això s’ha tornat urgent i imperiós el desenvolupament de polítiques perquè
en els pròxims anys l’emissió d’anhídrid carbònic i d’altres gasos altament
contaminants sigui reduïda dràsticament, per exemple, reemplaçant la combustió
de combustibles fòssils i desenvolupant fonts d’energia renovable.»
Un dels problemes que
més preocupen el papa és el de l’aigua potable. «Coneixem bé la impossibilitat
de sostenir l’actual nivell de consum dels països més desenvolupats i dels
sectors més rics de les societats, on l’hàbit de gastar i llençar assoleix
nivells inaudits.» «L’aigua potable i neta representa una qüestió de primera
importància, perquè és indispensable per a la vida humana i per sustentar els
ecosistemes...» «El proveïment d’aigua va restar relativament constant durant
molt temps, però ara en molts llocs la demanda supera l’oferta sostenible, amb
greus conseqüències a curt i llarg termini.» «La pobresa de l’aigua social es
dóna especialment a l’Àfrica...» I més encara: «Mentre es deteriora
constantment la qualitat de l’aigua disponible, en alguns llocs avança la
tendència a privatitzar aquest recurs escàs...» «... és previsible que el
control de l’aigua per part de grans empreses mundials es converteixi en una de
les principals fonts de conflictes d’aquest segle.»
Francesc tracta
problemes com el de la pèrdua de la biodiversitat, el de la degradació de la
vida humana de resultes de la degradació ambiental. Assenyala que els qui més
en pateixen les conseqüències són els més pobres (Cal «integrar la justícia en
les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la
terra com el clamor dels pobres».)
Planteja l’anomenat
«deute ecològic», que els països rics deuen als pobres: per les enormes
quantitats de primeres matèries que n’han extret; per les deixalles que hi han deixat;
per la repercussió en els països pobres del canvi climàtic provocat pel gran
consum dels països rics...
L’encíclica dedica tot
un capítol a exposar els principis religiosos que poden il·luminar l’ideal
ecològic. Especialment veure com la Bíblia comporta una visió respectuosa de la
natura.
Després de diverses
qüestions, Francesc aborda el tema de les causes (o culpables) del
deteriorament ecològic. Considera que la causa principal és un antropocentrisme
excessiu, o sigui, quan la persona humana es creu mestressa d’ella mateixa, del
món i dels qui la volten. I creu que només podem esperar que es respecti la
natura quan la persona se senti dependent de Déu, integrada en la naturalesa i
en comunió igualitària amb les altres persones.
El fet més clar
d’aquest domini excessiu és el pes de la tecnologia sobre la societat i la
dependència de les persones en relació a la tecnologia: «En alguns cercles se
sosté que l’economia actual i la tecnologia resoldran tots els problemes
ambientals, de la mateixa manera que s’afirma, amb llenguatges no acadèmics,
que els problemes de la fam i la misèria en el món simplement es resoldran amb
el creixement del mercat.»
També assegura que el
problema del respecte a l’ambient està connectat amb el problema del respecte
al treball, que és importantíssim assegurar feina a tothom.
Manté una actitud de
prudència davant el tema de la manipulació genètica, o transgènics, en relació
a la qual demana un debat franc i obert.
Després el papa
desenvolupa el que ell anomena l’«ecologia integral». A més del respecte per la
natura, les implicacions econòmiques i socials: «No hi ha dues crisis
separades, una d’ambiental i una altra de social, sinó una sola i complexa
crisi sòcio-ambiental. Les trajectòries per a la solució requereixen una
aproximació integral per a combatre la pobresa, per a retornar la dignitat als
exclosos i simultàniament per a protegir la natura.» I així mateix demana una ecologia de la vida
quotidiana. La manca d’habitatge digne, la vida aglomerada i contaminada en les
grans ciutats, les incomoditats del transport col·lectiu, són també problemes
ecològics.
El preocupa el futur: «Les prediccions
catastròfiques ja no poden ser mirades amb menyspreu i ironia. A les pròximes
generacions podríem deixar-los massa escombraries, deserts i brutícia. El ritme
de consum, de malbaratament i d’alteració del medi ambient ha superat les
possibilitats del planeta , de tal manera que l’estil de vida actual, essent
insostenible, només pot acabar en catàstrofes, com de fet ja està passant
periòdicament en diverses regions. L’atenuació dels efectes de l’actual
desequilibri depèn del que fem ara mateix...»
Creu que és necessària
la pressió popular: «Si els ciutadans no controlen el poder polític –nacional,
regional i municipal– tampoc no és possible un control dels danys ambientals.»
El papa alerta contra
l’excessiu domini de l’economia: «La política no ha de sotmetre’s a l’economia
i aquesta no ha de sotmetre’s als dictàmens i al paradigma eficientista de la
tecnocràcia.» «La salvació dels bancs a tota costa, fent-ne pagar el preu a la
població, sense la ferma decisió de revisar i reformar el sistema sencer,
referma un domini absolut de les finances que no té futur i que només podrà
generar noves crisis després d’una llarga, costosa i aparent guarició.» «... ha
arribat l’hora d’acceptar un cert decreixement en algunes parts del món
aportant recursos perquè es pugui créixer sanament en altres parts.» «...el
discurs del creixement sostenible sol convertir-se en un discurs diversiu i
exculpatori que absorbeix valors del discurs ecologista dins la lògica de les
finances i de la tecnocràcia, i la responsabilitat social i ambiental de les
empreses sol reduir-se a una sèrie d’accions de màrqueting i d’imatge.»
I per acabar, una
crítica. L’encíclica és massa llarga, toca massa temes, i en molts llocs usa un
nivell intel·lectual massa elevat. Això li lleva possibilitats de ser un
document curt i contundent. Té aspectes contundents, però queden diluïts en
tant de text.