La
llengua catalana és la llengua de Catalunya des de fa uns 1.000 anys. I té una
llarga i magnífica història literària.
Els
darrers 3 segles (XVIII-XX), excepte els anys de la Segona República, ha patit
persecució i marginació per part d’unes males autoritats antiespanyoles. Ara
s’està recuperant. No és que ja estigui recuperada. Encara no.
Algunes
persones parlen de bilingüisme entre català i castellà. El bilingüisme
popular ja existeix: els avisos al metro o a RENFE, a les platges, les misses
de les parròquies, les intervencions de les persones en les reunions, etc.,
alternen català i castellà, en una relació totalment pacífica i lliure. I així
ha de continuar sent.
Però
alerta! El català és una llengua minoritària (fins i tot dins el seu
país, per raons històriques). I està en contacte diari amb una llengua (el
castellà) que és majoritària en l’Estat i que és internacional. El català,
doncs, no pot assumir una competència oberta amb el castellà (ni amb
l’anglès), perquè patiria una disminució progressiva que, en el futur, el
deixaria en una situació més o menys residual.
Si
això passés, seria un desastre cultural (com és un desastre cultural
cada vegada que es perd una llengua en el món).
El
català necessita, doncs, una protecció política. I hi ha 3 coses que no
poden ser bilingües: l’escola, les institucions públiques i la TV autonòmica.
Aquestes 3 instàncies representen la protecció política del català amb vistes a
la seva pervivència històrica. Perquè és una llengua que està en
inferioritat de condicions per raons geogràfiques i històriques.
Es
necesario que los compañeros y compañeras castellanohablantes, si son amantes
de la cultura, comprendan estos principios y que los defiendan, incluso
en votaciones.
