Mark
Weisbrot, en el llibre «Lo que los “expertos” no entendieron de la economía
global», es pregunta qui demana responsabilitats a aquests «economistes» que
han aconsellat als governs polítiques econòmiques equivocades que han dut els
pobles a la pobresa i al sofriment.
Donada
la situació d’una crisi econòmica (més o menys «provocada»), hi ha hagut
persones que, essent considerades «expertes» o «enteses», han aconsellat
polítiques equivocades, que uns governs han seguit fidelment, i que han
fracassat.
Lo que calia en situació de crisi era:
*Major intervenció de l’Estat (parcial), per ordenar
l’economia.
*Inversions públiques, per crear feina.
*Augment de salaris i pensions, per crear poder
adquisitiu popular i dinamitzar el comerç.
*Augment
fiscal, per tenir més recursos públics.
Així
s’hauria sortit de la crisi més aviat.
Contràriament, lo que s’ha «aconsellat» és:
*Reduir la intervenció estatal.
*Reduir els salaris.
*Reduir la despesa pública, fins i tot la social.
*Disminuir
impostos.
Així,
la «contracció» econòmico-social ha augmentat, la crisi s’ha allargat, la
situació dels treballadors i treballadores ha empitjorat, amb el resultat que
tots sabem. I quan la situació econòmica millora «una mica», la situació social
continua estancada.
I
es dóna el cas vergonyós que els «experts» que han malaconsellat unes
polítiques equivocades, que han fracassat, encara continuen parlant públicament
en favor de les «seves» receptes.
Qui
els demana comptes del seu fracàs?? Més encara: ha sigut un fracàs involuntari
o... voluntari??
