Les mentides dels economistes, 4

Les pensions

«Economistes», polítics i periodistes ens diuen contínuament que les pensions estan en crisi, que són i seran cada vegada més insostenibles. Perquè la gent viu cada vegada més, per tant cada cop hi ha més pensionistes, i menys treballadors/es en actiu (o els mateixos), i que vindrà un dia que no es podran pagar. Molta gent està alarmada, i molts joves creuen que el dia que es jubilin no podran cobrar res, o quasi.

El professor Torres López diu: «Estas ideas se han generalizado en los últimos años, pero lo cierto es que se basan en una distorsión profunda de la realidad y en auténticos mitos sin fundamento científico.» Argumentem-ho en tres raonaments:

1) Si avui hi comença a haver dèficit en la Seguretat Social, és, bàsicament, pel gran nombre de persones que no tenen feina i pel baix nivell dels salaris. Això ocasiona una gran minva en la recaptació de les cotitzacions socials. Si es restablís la plena ocupació i uns salaris dignes, i aquesta nova situació continués en el futur, no hi hauria cap mena ni de dèficit ni de crisi. Però bé, anem a suposar que no sigui així...

2) Encara que la mala situació econòmico-social continués (que no s’ha de permetre), tampoc serien insostenibles. Perquè si, un dia, les cotitzacions socials (d’empreses i treballadors/es) resultessin del tot insuficients, s’haurien de completar amb aportacions dels Pressupostos generals de l’Estat. Alguns països ja ho fan. Però... i si l’augment progressiu del nombre de pensionistes fes que, un dia, no es pogués atendre a tots?

3) No pot ser. Perquè, al llarg dels anys, sempre ha augmentat, i continuarà augmentant, la productivitat del treball. De manera que cada vegada menys treballadors en actiu podran mantenir les pensions de més pensionistes.

Les pensions no tenen ni poden tenir cap crisi, ni ser mai insostenibles. Lo que es diu és propaganda dels bancs, que volen que els joves es facin plans privats de pensions, per fer ells més negoci. 

Les mentides dels economistes, 3

El deute públic

Primer de tot, cal deixar clar, per si algú dubta, que una cosa és el dèficit i una altra el deute. El dèficit és lo que el Govern gasta més de lo que ha ingressat en un any, i el deute és la suma de tots els dèficit d’any en any.

Tenir deute públic no és convenient. Però algunes vegades sí que es pot i s’ha de contraure. Per exemple: suposem el cas de demanar un gran préstec per fer, en un parell d’anys, una gran inversió (una fàbrica, una via fèrria) que després donarà un rendiment superior durant dècades. Després es podrà tornar fàcilment.

 Però no es tracta pas d’això... Avui, l’Estat espanyol deu al voltant d’un 100 per 100 del PIB. És a dir: tot allò que tots els espanyols/es produïm en un any, ho devem. A qui? Normalment a bancs estrangers. Per què?? Encara que no sigui cap consol, tots els estats europeus, estan si fa no fa.

Els estats europeus van tenir una altra vegada un deute semblant. Va ser al final de la Segona Guerra Mundial. Era lògic: les enormes despeses militars i d’armes d’aquells anys van produir un gran deute públic. Després, en la pau i els bons anys de l’economia, ho van anar tornant.

Però, per què ara, en temps de pau, s’ha pogut produir altra vegada aquest gran endeutament??? Ho contestarem amb les mateixes paraules del company Torres López: «El nivel tan elevado que está alcanzando la deuda pública en Europa proviene principalmente (por no decir que casi exclusivamente) de los altísimos tipos de interés que se ven obligados a pagar los gobiernos a las entidades privadas desde que estas consiguieron que en los tratados de la Unión Europea se prohibiese que los bancos centrales financiaran a los estados.» És a dir: el Banc Central europeu no pot deixar diners als governs nacionals, sinó que els deixa als bancs privats i aquests els deixen al Govern. Però el Banc Central els deixa a un interès baix, i els bancs els deixen a un interès alt. Els bancs fan un gran negoci sense fer pràcticament res. I per què els governs van permetre que s’aprovés un principi tan injust? Per la pressió econòmica dels bancs.

I aquests bancs són els mateixos que, en una crisi, quan tenen dificultats, els ajudem, a través del Govern, amb una gran massa de diners que, al final, es detreuen de les despeses socials.

Tot això es dissimula. I hi ha hagut personalitats i «economistes» que han tingut la barra de dir que aquest deute era perquè havíem viscut per sobre de les possibilitats (???).

La banca i el deute són dues sangoneres.        

Les mentides dels economistes, 2

El dèficit públic

En general, el dèficit públic no és convenient, i cal ajustar les despeses als ingressos. Això no obstant,  hi ha algunes situacions en què no sols es pot, sinó que convé gastar més i contraure un cert dèficit, per compensar-lo més endavant. Per exemple, si s’ha de fer una gran inversió per a un programa d’expansió que aportarà més ingressos, o bé si cal ajudar en unes necessitats populars especials.

Sobretot en situacions de crisi. En una crisi, és necessari que el Govern gasti més. Per què?

En una crisi es produeix un fenomen típic, que és una contracció de les inversions privades, que s’inverteix menys, cosa que sovint comporta fallides d’empreses i un augment de l’atur, i, consegüentment, una reducció del consum. Tots aquests fenòmens fan que la crisi sigui més fonda i més llarga. El volum i la durada de la crisi solen dependre més de la manca d’inversions i les seves conseqüències que no pas de les causes que l’han provocada en el seu inici.

Doncs si el Govern gasta més, compensa aquesta manca d’inversions privades. Ha de gastar més, per exemple, en obres públiques (que creen llocs de treball) i en ajudes a les persones afectades, perquè puguin continuar gastant lo normal de sempre. Així, la crisi es fa més suau i més curta.

Desgraciadament, hem vist fer tot lo contrari. Les autoritats europees i espanyoles han seguit de manera obsessiva, d’acord amb els consells de mals economistes, la reducció del dèficit en plena crisi. Això ha significat més fallides, més atur, més misèria, menys consum... Així han aconseguit que la crisi s’allargués 7 o 8 anys, i les conseqüències socials encara més, cosa que no calia. I dic «han aconseguit» perquè hi ha gent molt mal pensada que dubta de si s’han equivocat o... ho han fet expressament per perjudicar la classe treballadora.  

Les mentides dels economistes, 1

Els salaris

El company Juan Torres López, economista, catedràtic de la Universitat de Sevilla, assessor de Podemos, en el seu llibre «Economía para NO dejarse engañar por los economistas», ens explica com la majoria d’economistes ens enganyen per fer-nos creure que el sistema econòmic que tenim és bo.

Per exemple, en el tema dels salaris. Molts «economistes», i els governants que els segueixen, o bé els contracten, creuen i diuen que, per al bé de l’economia nacional, cal que els treballadors/es cobrin menys. Així el governador del Banc d’Espanya, el senyor Linde, ha dit diverses vegades que «caldria que els salaris s’abaixessin». D’aquesta manera, els costos de producció serien més baixos i podríem vendre i exportar a uns preus més competitius. (Això diuen ells.)

Aquestes directrius, naturalment, són injustes i inhumanes, però és que, a més a més, són antieconòmiques. Per què?

1) Del volum de la producció d’un país, als voltants d’un 80 per 100 van al consum nacional, i als voltants d’un 20 per 100, s’exporten. (Naturalment, això varia bastant segons els països.)

Doncs, si amb la reducció o la congelació dels salaris, i per tant la reducció del consum popular, castiguem o reduïm una part substanciosa del 80 per 100 de les vendes, per augmentar el 20 per 100... Mal negoci!! La salut de l’economia nacional es basa en el consum nacional. Les exportacions són un «complement».

2) Però, a més a més, si «un» país, seguint aquests mals consells, redueix els costos i, per tant, els preus, tindrà un avantatge en el comerç internacional. Però si això ho fan tots els països, o molts, aquest avantatge desapareix. És una solució falsa.

Ara bé: aquestes directrius «econòmiques» sí que han tingut un resultat molt important: els empresaris, banquers i inversors han augmentat els seus beneficis, a costa del poble.