El deute públic
Primer de tot, cal deixar clar, per si algú dubta, que una
cosa és el dèficit i una altra el deute. El dèficit és lo que el Govern gasta
més de lo que ha ingressat en un any, i el deute és la suma de tots els dèficit
d’any en any.
Tenir deute públic no és convenient. Però algunes vegades sí
que es pot i s’ha de contraure. Per exemple: suposem el cas de demanar un gran
préstec per fer, en un parell d’anys, una gran inversió (una fàbrica, una via
fèrria) que després donarà un rendiment superior durant dècades. Després es
podrà tornar fàcilment.
Però no es tracta pas
d’això... Avui, l’Estat espanyol deu al voltant d’un 100 per 100 del PIB. És a
dir: tot allò que tots els espanyols/es produïm en un any, ho devem. A
qui? Normalment a bancs estrangers. Per què?? Encara que no sigui cap consol,
tots els estats europeus, estan si fa no fa.
Els estats europeus van tenir una altra vegada un deute
semblant. Va ser al final de la Segona Guerra Mundial. Era lògic: les enormes
despeses militars i d’armes d’aquells anys van produir un gran deute públic.
Després, en la pau i els bons anys de l’economia, ho van anar tornant.
Però, per què ara, en temps de pau, s’ha pogut produir altra
vegada aquest gran endeutament??? Ho contestarem amb les mateixes paraules del
company Torres López: «El nivel tan elevado que está alcanzando la deuda
pública en Europa proviene principalmente (por no decir que casi
exclusivamente) de los altísimos tipos de interés que se ven obligados a pagar
los gobiernos a las entidades privadas desde que estas consiguieron que en los
tratados de la Unión Europea se prohibiese que los bancos centrales financiaran
a los estados.» És a dir: el Banc Central europeu no pot deixar diners als
governs nacionals, sinó que els deixa als bancs privats i aquests els deixen al
Govern. Però el Banc Central els deixa a un interès baix, i els bancs els
deixen a un interès alt. Els bancs fan un gran negoci sense fer pràcticament
res. I per què els governs van permetre que s’aprovés un principi tan injust? Per
la pressió econòmica dels bancs.
I aquests bancs són els mateixos que, en una crisi, quan
tenen dificultats, els ajudem, a través del Govern, amb una gran massa de
diners que, al final, es detreuen de les despeses socials.
Tot això es dissimula. I hi ha hagut personalitats i
«economistes» que han tingut la barra de dir que aquest deute era perquè havíem
viscut per sobre de les possibilitats (???).
La banca i el deute són dues sangoneres.
