Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 21 de maig del 2018

Una esquerra covarda



Va arribar la tan temuda i esperada data del 20 de maig. Hi hagué les eleccions de Veneçuela, i va guanyar el candidat de l'esquerra amb el 68 per 100 dels vots emesos. Però amb una participació del 46 per 100. No hi havia dubte sobre que guanyés l'esquerra. El dubte, i molt gros, era sobre si es podrien fer les eleccions. 

Abans de continuar, em permeto recordar 4 coses per si algun lector o lectora no les recordés totes 4.
1) El preu internacional del petroli havia baixat, en els anys anteriors, de 140 a 40. Com podia l'economia funcionar ni igual ni d'alguna manera, encara que desigual?
2) El canvi de divises (dòlar-bolívar) el fixa (de manera extraoficial, però que és lo que de fet es practica) un exmilitar colpista, des d'un web situat a Miami. Com creieu que el gestionarà? Cada vegada que baixi una mica més la cotització del bolívar, augmentarà la inflació, ja tan alta, i empitjorarà la situació de les persones quan vulguin comprar queviures, i augmentarà el malestar.
3) La massa de dòlars que han «fugit» del país és 10 vegades superior a la suma de les reserves de divises de l'Estat. Qui els ha exportat és que els tenia (vés a saber com els havia aconseguit), i quan els exporta augmenta la dificultat de gestionar la difícil situació.
4) Les eleccions presidencials havien sigut pactades entre el Govern i l'oposició, durant mesos, amb una sèrie de condicions que l'oposició acceptava. I poques hores abans de la cerimònia de la firma de l'acord, va arribar  una «nota» d'algun ens nord-americà, i l'oposició va marxar sense firmar.

Per què, doncs, s'havien de suspendre les eleccions, com «manava» el Govern nord-americà, i com va demanar la púrrica majoria del Parlament europeu?? Qui és la majoria del Parlament europeu? És la que va aprovar, fa una mica més d'un any, el CETA, el tractat comercial amb Canadà, un dels mecanismes planejats per assegurar l'empobriment popular i millorar les expectatives de més i més benefici dels lladres legals. (En aquest cas, tots els diputats autèntics van votar en contra de la petició de suspensió).

Però aquesta pressió, que era compartida i exigida per tota la màfia mundial, no va ser gens enfrontada per l'esquerra europea, ni l'espanyola, ni la catalana. Més aviat, van deixar fer, com en una actitud de «a veure què passa». Per què?? 

És que van tenir por d'enfrontar-se a tanta púrria? És que potser pensaven que, amb les grans dificultats econòmiques actuals, l'experiència veneçolana ja no ens interessava, ja no era ben bé nostra, ja valia més assumir lo inevitable???

I no era pas broma. Un projecte, explicat en un document secret (però «filtrat») d'un sector de l'exèrcit nord-americà destacat en bases militars de Sud-amèrica, proposava al president d'EUA coses com: augmentar la pressió mediàtica contra el país,   augmentar el boicot econòmic,   promoure el desproveïment de queviures,  crear disturbis  al carrer,   provocar foc real des de la frontera colombiana,  i també alguna incursió dins el territori... Tot això «abans» de les eleccions, i també després si calia, fins a impedir-les, o bé fins a tombar el Govern, abans o després. I si no s'aconseguia l'objectiu en un temps determinat... aleshores la intervenció militar pròpiament dita, des de Colòmbia, des de la Guyana, des de Panamà i des del Brasil.

Sorprenentment, gairebé increïblement, el president Trump no deu haver acceptat el projecte. Potser, consideracions estratègiques de llarg abast han aconsellat «no anar tan enllà», almenys ara.

De manera que la població veneçolana, la gent d'esquerres de tot el món, la humanitat sencera, ens en hem sortit d'una i bona, no pas gràcies al coratge i la contraexigència dels nostres representants polítics... sinó gràcies als «càlculs» del president Trump. El qual, un altre dia... no sabem...

Segons la meva informació (però alerta!: a mi se'm poden haver escapat coses), l'única personalitat política que es va enfrontar als plans malèfics que estaven en l'ambient, va ser la companya Ángeles Maestro. I quan l'Asamblea Bolivariana de Catalunya va fer una declaració pública, només s'hi van adherir, com a partits, el PSUC-viu, Comunistes de Catalunya, la joventut d'ERC i diversos dirigents, la majoria de la CUP (però no la CUP, com a tal). I tots els altres, què????  

Ara serà molt difícil. Si s'haguessin impedit les eleccions o hagués guanyat un altre candidat, seria impossible.