La immigració dels nens
Per què venen tants africans? I, sobretot, per què venen tants nens/es?
Expliquem les coses seriosament, des del principi. Àfrica, avui, sense
parlar del passat, del qual hi hauria moltíssimes coses a dir, és un
territori subdesenvolupat per falta de capitals. No obstant això, a Europa hi
ha grans masses de capitals (molt sovint reunits gràcies a actuacions abusives
o, simplement, il·legals) que ja no tenen oportunitats suficients per invertir-se,
perquè Europa ja té un grau de desenvolupament molt alt. El destí normal
d'aquests capitals seria invertir-se massivament en la industrialització
africana. Per donar feina a la massa de joves africans, que superen en molt
(poden arribar a ser el doble) el nombre de llocs de treball existents.
Àfrica té encara una natalitat molt alta, que anirà descendint fins a
arribar a ser similar a l'europea (però això demana el seu temps, perquè depèn
d'actituds psicològiques que van variant a còpia de les generacions).
Actualment és alta, i això fa que hi hagi unes masses de joves en edat de
treballar altíssimes.
Però els capitals sobrers europeus es dediquen preferentment a especular.
Compren collites de grans abans de collir-se, pagant preus baixos, sovint a camperols necessitats, i després les venen
a preus bastant més alts. Compren edificis i habitatges, i els destinen a usos
d'alt estànding. I així... Això quan no trafiquen amb droga, armes o persones
(per al treball sexual obligat). Això són guanys més fàcils i grossos. Una
indústria a l'Àfrica suposa molta més imaginació, beneficis més petits i...
algun fracàs inicial.
Doncs els joves africans han de venir, tant si ens agrada com si no.
Els primers a qui no agrada són ells/es. Però avui parlem dels nens/es.
Moltes famílies africanes pensen (i diuen): «Aquí no hi ha res a fer. Per
nosaltres ja no cal parlar-ne. Però els fills... Si poguessin marxar... El nen
es pot ficar en aquests forats que hi ha a sota dels camions, només es tracta
d'una estona, fins a passar la frontera. O bé ens venem lo que tenim i paguem a
l'amo d'una pastera. Una volta dins Espanya, seran més o menys atesos,
alimentats i educats fins als 18 anys. Llavors s'hauran de buscar la vida, i
sempre ho faran en condicions dolentes, però mai tan dolentes com aquí.»
I així, avui, al conjunt d'Espanya, n'hi ha més de 6.000.
Molt ben pensat. Però, què passa? Tenen uns drets, segons la llei
espanyola, perquè són menors. Però, com se sap, que són menors? Ells/es porten,
de vegades, uns documents (com partides de naixement) que acrediten la seva
edat. Però les autoritats espanyoles no se'ls creuen, els documents que porten
(amb lo qual incompleixen una resolució del Tribunal Suprem, que diu que s'han
d'acceptar com a vàlids). El fiscal de torn (el fiscal, no un jutge) ordena
proves de determinació de l'edat. Aquestes proves consisteixen en l'examen dels
ossos del canell i del grau de desenvolupament dels genitals. En les noies,
també del grau de desenvolupament dels pits. Aquestes proves no són gaire
exactes, tenen errors i no són reconegudes científicament. Molt sovint, el
fiscal (no un jutge) «decideix» que el noi o la noia té més de 18 anys.
Aleshores no té dret a l'acolliment que marca la llei. Però la cosa
no s'acaba pas aquí. El fiscal només es preocupa d'estalviar al Govern el cost
del manteniment. Però no li dona un
document que certifiqui que és un adult. I per tant, aquell noi (o noia) no pot
ser acollit, però sovint tampoc pot treballar, perquè no pot demostrar
que té ni els 18 anys, ni els 16. Tot i que la llei obliga l'Administració a
donar-los permís de residència i treball, perquè puguin treballar. Però sovint
això no es compleix. Ara tenim uns 700 adolescents en aquesta situació (a
Espanya).
Així, doncs, les injustícies de la frontera més importants, desconegudes de
quasi tothom, són: 1) La devolució en calent del molts adults. 2) El no
reconeixement de drets de molts menors.
