Les tragineres
Quasi ningú no sap qui són les tragineres,
què fan i, sobretot, com les tracten. Són unes dones marroquines,
generalment grans, que cada dia creuen les fronteres de Ceuta o Melilla i, si
les contracten, recullen fardells, sovint molt pesants, i els traslladen a peu
a ciutats marroquines, per només entre 5 i 10 euros per fardell. Per la
distància que han de recórrer (la majoria viuen a Nador, a 16 km de Melilla), i
pels horaris de la frontera (de 6 de la matinada fins a les 14 hores), només
poden fer dos viatges al dia.
Els fardells contenen articles com petits electrodomèstics, coure,
ferralla… però, sobretot, roba de segona mà. Roba en bon estat però passada de
moda, i altres articles, que els europeus ja no volen, però la població
africana els adquireix pel seu preu més baix.
Les tragineres no disposen dels drets laborals més elementals. Segons
diferents fonts consultades, aquesta activitat genera més de mil milions anuals
a Ceuta i a Melilla, i d’ella malviuen, a l’altra banda de la frontera, 45.000
persones, de les quals el 75 % són dones.
Lo més trist
i indignant és que, no només són explotades econòmicament, sinó que, pel fet de
ser dones, africanes i «velles», alguns policies fronterers les menyspreen, les
insulten i, a vegades, les colpegen (puntades de peu, empentes...), en una
actuació superracista. Més d’una vegada, els tallen els fardells amb un
ganivet i escampen la mercaderia per terra...
Són dones
invisibles, treballadores que ni tan sols reben la consideració de
treballadores, perquè no tenen drets laborals, ni prestacions socials, ni
sanitàries, ni accés a cap tipus de prestació econòmica. No existeixen, són com
ombres, que esperen dia rere dia a la frontera i, si tenen sort, podran
creuar-la amb una càrrega de vegades superior al seu pes, amb el consegüent
desgast físic i també moral. Pateixen dolors a les articulacions, mal
d’esquena, etc.
Pel que fa al
perfil d’aquest col·lectiu, sovint es tracta de dones que, o no han estat mai
escolaritzades, o la seva escolarització ha sigut molt breu. Casades des de
molt joves –a vegades són mares de criatures petites i al mateix temps ja són àvies
per part de les filles grans–. Per a moltes d’elles, lo que aconsegueixen fent
de tragineres són els únics ingressos que entren a casa, ja que o han quedat
vídues, o han sigut repudiades del seu entorn familiar o abandonades...
Si un dia
tenim un Govern (responsable), li haurem d'exigir immediatament que normalitzi
la situació laboral de les tragineres.
Final de la sèrie (Gràcies al diari Público, a la companya
Júlia, de Migracions Irídia, i a Estrella Pineda, de CCOO, per les informacions
rebudes.)
