A partir de 2008, i sobretot a partir de 2010 (quan ja molts subsidis
d'atur s'havien acabat), s'esdevingué una situació greu per a moltes persones,
no pas nova, però sí molt pitjor. Ja des d'abans, l'any 2003, CCOO havia
demanat un sistema d'ajuda social que fos més real i eficient que la poca cosa
del PIRMI que aleshores es pagava. L'Estatut de 2006 va recollir aquest «dret»,
però només de forma teòrica.
L'any 2013, una llarga sèrie d'entitats socials (que van arribar a ser més
de 70) vam presentar al Parlament una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) per
establir allò que l'Estatut garantia a tota persona afectada de pobresa. Hauria
sigut normal que el Govern d'aquell moment hagués dit: «Endavant, teniu raó.
L'aprovem de seguida.» Però no va ser així. Havíem de recollir 50.000 firmes, i
en vam recollir 121.000. Recordo d'aquells dies que la gent jove, quan sabia
per a què ho demanàvem, quasi tots firmaven. La gent gran...
Davant les firmes, s'hauria d'haver procedit amb celeritat, ja que es
tractava d'ajudar persones que estaven en situació de necessitat urgent.
Però el Govern d'aquell moment no sols no va mirar d'accelerar-ho, sinó que va
refusar la proposta («són massa diners», «aleshores no buscaran feina»).
Afortunadament, hi va haver una majoria parlamentària que hi estava d'acord.
Però el Govern faria lo possible per... Es va formar una ponència de tots els
partits, més la Comissió Promotora que presentava el projecte. Primer van
exigir que unes 70 persones visitessin el Parlament per donar la seva opinió
(les anomenades «compareixences»).
¿Calia que 70 persones anessin a dir: «Sí, si hi ha gent que no té
feina, i ja no cobra l'atur, ni té altres ingressos... estaria bé que
l'Administració els ajudés»??? Calia tan sols que ho digués «una» persona? Lo que
calia era allargar-ho... A més, cada vegada que hi havia eleccions, tot
s'aturava. Pels volts d'abril de 2015, davant l'escàndol del «numeret» de les
visites, hi va haver fortes protestes populars, i... en 15 dies es van fer més
de 30 compareixences, i es van deixar córrer les restants.
Però passaven coses com ara: Un dia, el representant del partit del Govern
diu: «Aquest punt no l'hem discutit, al meu partit. No puc donar l'opinió. La
donaré en la pròxima reunió.» En la pròxima reunió va dir que «encara no havien
tingut temps, i que donaria la resposta en la pròxima reunió». En la pròxima
reunió... no es va presentar. Mentre passaven coses així, la gent necessitada
havien d'anar passant el dia a dia, entre el banc d'aliments, una mica de la
parròquia i un xic de la pensió dels pares, que amb prou feines podien passar
ells. O demanar al carrer. Més endavant
es va substituir la discussió en ponència per la negociació directa Comissió
Promotora - Conselleria de Treball. Pensant que potser aniria més ràpid...
Finalment, pel juliol de 2017, tres anys després de començar la discussió
(després de recollir les firmes), el Parlament aprovava la llei. I pel setembre
s'havia de començar a pagar.
Avui (és a dir, pel juny,
les últimes dades), la situació era la següent, quasi nou mesos després de
començar a «pagar»:
S'havien concedit unes
3.000 ajudes.
Se n'havien denegat unes 18.000.
Se n'estaven estudiant unes
27.000.
I
estaven encara pendents de ser estudiades, unes 97.000.
