Com recordem els més grans (no,
en canvi, els més joves) fa uns 10-12 anys ens va preocupar molt l’anomenada
Directiva Bolkestein. Era una proposta dels Lladres més o menys organitzats per
fer més fàcil el robatori a la gent per part de les grans empreses en tot
l’àmbit dels serveis, entès en sentit ampli. Atorgava als monopolis tota una
sèrie de privilegis per imposar unes condicions de prevalença en el camp de les
transaccions internacionals de qualsevol servei. I això mitjançant la pressió
de la Comissió Europea damunt els estats nacionals i les seves possibles
normatives. En qualsevol cas, la iniciativa d’una multinacional podria haver
tingut preferència sobre petites empreses locals, i també sobre normatives d’ajuntaments,
o fins i tot estats, que haguessin afavorit condicions comercials més
favorables a la gent o a les petites empreses.
Hi hagué una certa mobilització i
la Directiva va ser, al final, aprovada, però amb importants retallades.
Cadascú ho va presentar com li va convenir, però lo cert és que no era allò que
havien pretès els lobbies. Però resulta que, atès el major grau de poder
que la màfia dels Lladres ha obtingut recentment, a redós de l’anomenada
“crisi” de 2008 i ss, s’està desfermant una temptativa d’endurir els continguts
de la Directiva aprovats en el seu moment.
UnFairbnb, BusinessEurope, EuroCommerce, EuroChambres, són alguns dels lobbies que ara estan pressionant la
Comissió Europea, la qual, com sabem, és presidida per un delinqüent
(afavoridor de l’evasió fiscal), i constitueix un dels nuclis de poder més
favorables a les màfies, excepte en l’aspecte ecològic, que és l’únic en què
actua correctament. L’objectiu d’aquesta pressió és activar i actualitzar els
mecanismes que l’any 2005 van quedar més desdibuixats.
Per simplificar el seu espectre, que seria molt ampli,
diré, tan sols com a exemple, que una de les prerrogatives de la Mala Directiva
era, i és, però suavitzada, que, cada vegada que un organisme públic local
vulgui legislar, condicionar, adaptar un servei a les necessitats de la gent,
de les empreses locals, o simplement de la racionalitat, té l’obligació (la
tindria, però ara més forta) de presentar
el projecte a la Comissió Europea, abans de posar-la en pràctica. Llavors la CE
obriria un període de tres mesos, durant els quals tota empresa, entitat,
organització comercial, d’onsevulla que sigui, de tot el món, podria aportar
reclamacions, observacions, en el sentit que aquella norma municipal la
perjudicava en els seus interessos. I, aleshores, l’alt criteri de la Comissió
Europea, que ja sabem de quin costat està, podria prohibir la norma, en el
sentit que “violava la llibertat de comerç” mundial.
Tot i
que, seguint el criteri desgraciadament habitual, d’aquest fet no se’n parla,
encara que sigui un perill per a la convivència democràtica, s’ha desvetllat ja
una actitud de defensa de la població. Unes 160 entitats socials, entre les
quals hi ha, del nostre país, Barcelona en Comú, Zaragoza en Común, Participa
Sevilla, Observatori del Deute en la
Globalització, Attac, Ecologistas en Acción, i moltes altres entitats de ciutats europees,
han dirigit un document de protesta a la CE, al·legant diverses coses, entre
les quals, que aquesta ingerència forana va en contra del principi de
subsidiarietat, que és aquell que diu que tota cosa que pugui resoldre un
organisme local no hi ha d’intervenir un de superior. Estiguem al cas, i, si
cal sortir al carrer, som-hi.
