L’avortament en l’Església catòlica
Molta gent, siguin creients o no,
creuen que l’Església sempre ha condemnat l’avortament com un homicidi. No és
pas així. La seva doctrina actual només té uns 150 anys. Durant uns 1.870 anys,
l’Església va tenir un llarguíssim debat entorn d’aquest problema. El debat va
ser entre dues posicions:
1)Si l’embrió
ja havia arribat a un punt d’un mínim desenvolupament corporal, i havia rebut
l’adjunció de l’ànima o principi vital, ja es considerava un ésser humà a tots
els efectes, i aleshores eliminar-lo era un atemptat a un ésser humà i, doncs,
era un homicidi.
Per contra, si
l’embrió encara era molt poc desenvolupat i no havia rebut l’ànima, i doncs era
només un compost de cèl·lules molt reduït, encara no es podia considerar un
ésser humà i eliminar-lo no era cap homicidi.
El límit entre
una situació i l’altra es considerava al voltant dels 40 dies de l’embaràs.
Aquesta opinió es basava en la
creença que l’hominització de l’embrió (possessió ja d’un esperit vital) no es
produïa pas al moment de la concepció, sinó més tard, quan ja hi havia un mínim
de formació corporal. Se’n deia “hominització retardada”.
2)Per contra, hi havia persones,
grups, pensadors que creien i defensaven que l’hominització es produïa al
mateix moment de la concepció. Aleshores eliminar un embrió en qualsevol moment
de l’embaràs era eliminar un ésser humà, i doncs constituïa un homicidi.
Al llarg de molts segles (últims
de l’Edat antiga i tots els de l’Edat mitjana), el debat, sobretot entre
teòlegs, va anar-se allargant, amb un predomini de l’opinió de l’hominització
retardada.
Voldria remarcar que,
estranyament, aquest debat es movia sovint en paral·lel al debat sobre
l’actuació anticonceptiva (tenir relació sexual procurant impedir l’embaràs). I
també al debat sobre relacions sexuals fora del matrimoni. Així, sovint es
condemnava l’avortament, abans o després del 40 dies, com a una pràctica
anticonceptiva més. O també se’l condemnava perquè se’l considerava una manera
de tapar una relació sexual pecaminosa.
L’exemple més punyent i més
increïble d’aquesta barreja i condemna total és el de sant Jeroni (el gran
traductor de la Bíblia, s. IV-V), quan va arribar a dir que: “... altres
[dones] prenen beuratges per assegurar l’esterilitat i es fan culpables de
l’assassinat d’un ésser humà encara no concebut...”
En aquest predomini de la versió de l’hominització retarda, i la
consegüent permissió de l’avortament durant els primers 40 dies, hi destaquen figures com sant Agustí (s.
IV-V) i, més tard, sant Tomàs (s. XIII). El primer diu, explícitament: “...
segons la llei, l’acte de l’avortament no es considera homicidi, perquè encara
no es pot dir que hi hagi un ànima viva en un cos que no té sensació, ja que
encara no s’ha format la carn i no està dotat de sentits.”
Sant Tomàs deia, per exemple, que
l’avortament no era un pecat d’homicidi, excepte en el cas que l’embrió ja
estigués unit a l’ànima i fos, per tant, un ésser plenament humà. (Aquest autor
no es comprometia amb cap període
concret, però deia que estava segur que això no era fins després de la
concepció.)
Però sant Tomàs va aportar molt i
molt més. Va establir una doctrina que jo crec que ja hauria d’haver sigut
decisiva i incontestable. Era la doctrina “hilomòrfica”, paraulota que vol dir
que, en la formació de la persona humana, coadjuven dos elements (cos i esperit
vital), però d’una manera totalment interdependent, que vol dir que un element
(el principi vital) s’adjunta a l’altre en la mesura i al ritme que aquest
altre el necessita segons el seu grau de desenvolupament, de tal manera que
l’esperit vital mai no ha sigut, ni mai serà, independent per si mateix. I
així, en la formació de la persona, apareix un sol ésser, perquè no hi ha, ni
hi ha hagut mai res que fos, de per si, quelcom independent. És evident que, a
partir d’aquí, la creença en l’hominització retardada esdevenia
incontrovertible. Però a més a més, la doctrina de Tomàs també feia impossible
l’anomenat “dualisme”, creença ja condemnada per l’Església anteriorment, que
afirmava que la persona era un compost d’un cos i una ànima. L’Església havia
defensat aferrissadament que la persona era un sol i únic ésser. I, doncs, la
creença en l’hominització automàtica resultava ser una forma de “dualisme”: una
ànima que, en el moment de la concepció, “ja existia”.
Aquesta doctrina va ser acceptada
de manera molt general, i es va mantenir i desenvolupar durant segles, tot i
que sempre coexistint amb la dels teòlegs que mantenien que concepció i
adjunció de l’ànima eren simultanis.
Ara bé, Tomàs la va portar a una
plenitud, ja que, seguint Aristòtil, va ensenyar que el cos, a mesura que es
desenvolupava, rebia, primer, una ànima vegetativa, després una d’animal, i,
finalment, la racional.
No obstant tot lo exposat fins
aquí, a partir de 1500 i entrant en l’anomenada Edat moderna, va començar a
canviar, lentament però progressivament, l’ambient teològic dins l’Església, i
va anar augmentant el nombre de teòlegs partidaris de l’hominització immediata,
i, doncs, el caràcter pecaminós de l’adulteri en qualsevol moment. El fenomen
va començar amb un “incident”, que no va passar d’aquí. Sixte V, ha finals del
segle XVI, va dictar de manera ferma que: l’avortament era homicidi en
qualsevol moment que es produís, que era castigat amb pena d’excomunió i que
aquesta pena tan sols podria ser aixecada per la Santa Seu. Era la primera
vegada que un papa intervenia en el debat, ja que fins aleshores tots havien
observat atentament, esperant un possible consens general. I ho feia de manera
contundent, sense raons concretes. Però tres anys després, el seu successor,
Gregori XIV, anul·lava aquesta decisió.
Quedem, però, que l’ambient
teològic va anar canviant, i l’hegemonia secular dels partidaris de
l’hominització retardada va anar evolucionant cap a un equilibri, que, a les
envistes del segle XIX, ja va esdevenir majoritari, en coincidir d’una banda
partidaris de l’hominització immediata amb defensors de la nova idea que una
vida “en potència” valia tant com una vida real, i que eliminar-la era igual d’homicida.
I així arribem
al moment de la ruptura. Pius IX, l’any 1869, decreta que tot avortament, en qualsevol moment, és un
homicidi i que és castigat amb l’excomunió. En relació a aquest fet, cal
remarcar tres qüestions:
1)Aquesta
vegada no hi va haver un successor que anul·lés la tremenda decisió.
2)Aquest papa
és reconegudament un exemple de papa involucionista. Per la raó següent: Ell i
els més immediats col·laboradors creien que els nous valors que s’impulsaven en
la societat (liberals, democràtics...) eren una seriosa amenaça, i que
l’Església havia de “tancar-se” per evita la contaminació del món perillós.
3)El mateix papa va ser declarat,
pel concili Vaticà I, aquells mateixos anys, infal·lible en qüestions de fe.
Encara que aquesta potestat (que jo no crec) es limitava a qüestions de gran
importància, i que l’afer de l’avortament no hi entrava, molts cristians de
l’Església catòlica es van trobar amb el fet que un papa infal·lible deia que
no a l’avortament en qualsevol cas. I això va anar influint en gran
manera.
Ara bé: lo més important per a la
qüestió del concepte cristià de l’avortament no va ser aquesta decisió
“d’aquest” papa. Sinó que va ser seguit d’una corrua de papes insistint en lo
mateix.
Vegem-ho (a més
a més de la menció del tema en el codi de llei canònica de 1917, que,
tractant-se d’un codi, li donarem una importància molt relativa):
1930, Pius XI,
encíclica Casti connubi.
1951, Pius XII,
comunicat a una organització de llevadores.
1965, Concili
Vaticà II, dins la declaració Gaudium et Spes.
1968, Pau VI,
encíclica Humanae Vitae.
En relació a aquest darrer cas,
Pau VI va fer una cosa molt lletja: va convocar una assemblea de teòlegs i els
va demanar que debatessin i li aportessin una opinió de consens sobre l’ús de
mitjans anticonceptius (la píndola, que llavors era la gran novetat, i els
tradicionals, com coit interromput, diversos dispositius intrauterins...). Van
debatre i li van dir que consideraven lícit el seu ús. Ell s’ho va pensar i va decidir que no, que
s’havien de condemnar tots. Jo ho veig com un papa que rebutja i desobeeix
l’opinió d’una representació qualificada de la comunitat.
Què hem de
pensar, d’aquests papes? Vull remarcar els aspectes següents:
1)Han
interromput un debat secular que hi havia hagut dins la comunitat.
2)Les seves
preses de posició no s’han basat en arguments, com s’havia fet sempre.
3)Han
menystingut, sense mai contestar-los, els importants arguments exposats per
molts i importants teòlegs.
4)Han pres una
decisió al marge de la qüestió que sempre havia sigut central: el moment de
l’hominització, que generalment ni tan sols han esmentat.
5)En l’actitud
de menystenir la doctrina hilomòrfica de sant Tomàs, han fregat el fet de caure
en una posició “dualista” de la persona humana, doctrina condemnada per
l’Església. Se’n salven perquè, com que ni tan sols l’han esmentada, no es pot
dir que l’hagin negada. Però aleshores cauen en el fet d’afirmar una cosa
basant-se tan sols en la seva opinió-autoritat, passant del tot dels pensaments
col·lectius de la comunitat, i situant-se’n al defora. Crec que molt i molt
greu.
Antoni Ferret
Tota la
informació i les dades, extretes de l’opuscle “La historia de las ideas sobre el aborto en la Iglesia católica”, de Jane Hurst,
publicat per l’entitat
Católicas por el derecho a decidir.
