Després de la trista i molt
revoltant comprovació que, al voltant de l’any 70, una vegada morts Pere i Pau,
els “dirigents” d’aquell moment van optar, suposadament, per canviar el
missatge cristià, basat en “fer el bé”, per un missatge més moderat, menys
compromès i més fàcil, consistent només a
“creure”, tot i que jo ho tenia claríssim, vaig intentar assegurar-me més.
Cal no oblidar que el canvi, o
“l’adaptació a les circumstàncies”, es va fer no menys que falsificant el sermó
inicial de l’apòstol Pere en la seva primera exposició pública, als anys 30, a
través del llibre-muntatge o llibre-calúmnia “Fets dels apòstols”. I això es va fer per donar a
entendre que el model “light” que es divulgava no era pas res de nou, sinó que
el mateix apòstol Pere ja ho havia plantejat així 40 anys enrere. Mentida
podrida!!!
Se’m va ocórrer repassar totes les
intervencions orals de Jesús al llarg dels 4 textos evangèlics, per veure
quantes vegades Jesús havia aconsellat, demanat, etc., “fer” i quantes s’havia referit
més aviat a “creure”.
El resultat és
el següent:
226
intervencions orals (faig constar que, quan apareixen diverses intervencions
referides a una mateixa escena, o a un mateix tema, n’he comptat només una; i
que no puc pas assegurar que no m’hagi descomptat algunes vegades, però el
resultat, exacte o molt aproximat, és aquest).
51
intervencions aconsellant, directament o indirectament, “fer”: fer coses
positives, o, a vegades, no fer-ne de negatives.
8 intervencions aconsellant o
demanant “creure”. (Totes 8 de Marc o bé de Joan.)
El resultat és ben clar. Lo
important per Jesús era “fer el bé”. La creença ja es donava per suposada, i en
tot cas, no era lo fonamental.
Però voldria precisar una cosa
encara més important: a què es referia quan proposava “creure”?
Us exposo les 8
peticions de creure, una per una:
Creieu en la
Bona nova.
Tingues només fe
(que la teva filla es curarà).
Tot és possible al qui creu (davant la
possible curació d’un noi epilèptic).
Tingueu fe en
Déu (als apòstols, davant la dificultat de fer un miracle).
L’obra que Déu
vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.
Serà en profit
vostre, perquè cregueu (sobre la resurrecció de Llàtzer).
Si creus,
veuràs la glòria de Déu (referint-se a la resurrecció de Llàtzer).
Creieu en Déu, creieu també en
mi.
Algunes es refereixen a fets
concrets. De referides al fet abstracte de CREURE, en Déu o en Jesús, és a dir:
la forma tradicional i “noble”, la que
s’ha considerat sempre com a bàsica..., només n’hi hauria 4, o, vist encara amb
més precisió, només 2.
Decididament, Jesús no estava pas
per creure, sinó per fer. Fer el bé és el
nucli, el moll de l’os, del missatge
cristià. Creure també, però no com lo primer, i no com a cosa imprescindible.
Una persona que faci el bé i no cregui és molt més cristiana que una que
“cregui”, vagi a missa, etc., si es queda només amb això.
Doncs resulta que els sapastres
que, ja desapareguts els principals apòstols, devien anar agafant el pòndol en
les diferents comunitats, sobretot les més importants (Antioquia, Alexandria,
Roma, Corint...), per tal d’aconseguir relacions més pacífiques amb les
estructures socials-familiars, van anar adoptant una religió basada en creure en Déu, en Jesús, i en diversos conceptes,
que amb el temps anirien augmentant fins a ser una llarga llista, en
l’assistència a actes de culte, en l’obediència als “representants de Déu”, i
en el “consell” d’ajudar els necessitats.
Aquesta esdevindria, segles a
venir, la versió oficial. Sempre acompanyada, o més aviat “marcada”, per la
versió cristiana, que, en les diferents èpoques, donaria lloc a moviments com
ara: cluniacencs, cistercencs, valdesos, albigesos o càtars, franciscans,
dominics, protestants, jesuïtes... Després d’un buit important, vindrien la JOC
i altres organitzacions obreres cristianes (la joia de la corona de l’Església
més moderna), a Catalunya, tan poc coneguts!, al principi del segle XX, els
anomenats “sindicats del pare Palau”, altres moviments no tan obrers com Acció
catòlica, part de l’escoltisme, i sense oblidar mai els capellans-obrers de la
França de 1950.
I sempre, sempre, amb un mateix
denominador comú: la versió oficial ha sigut la més poderosa i majoritària, en
bona relació amb els altres poders (que precisament amb aquest fi s’havia fet
l’”adaptació”).
I ja últimament: el Concili
Vaticà II, el corrent de la Teologia de l’Alliberament, a Sud-amèrica, i dos
papes bons (d’un total de vuit papes en un segle: 1920-2020).
I, per acabar, el mal llibre que
va facilitar i “justificar” l’escissió de la religió oficial, el llibre “Fets
dels apòstols”, anirà a ajuntar-se al grup que jo anomeno La Bíblia negra,
integrada per 6 llibres indesitjables, i que ara seran 7.
