Jesús ignorava la discriminació
femenina típica d’aquella societat (i de totes). En el seu grup missioner
itinerant hi havia dones, que havien deixat la família i anaven amb ells de
poble en poble predicant l’Evangeli. En sabem molt poc, perquè els evangelistes,
tots quatre homes, ho van amagar tant com van poder. Però, en l’escena del peu
de la creu, no es van atrevir a callar-ho. I diu Mateu: “També hi havia allà
moltes dones que s’ho miraven de lluny
estan. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi
havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills
del Zebedeu.” Però Mateu encara és molt
discret, quan diu que “li prestaven ajut”. Marc diu exactament la mateixa
frase. Per una vegada han dit la veritat, però encara els fa vergonya dir-la
tota. Lluc, que és el més popular dels quatre, esmenta la presència de dones
dues vegades, la del peu de la creu i una altra, en la qual ho acaba de dir:
“que els proveïen amb els seus béns”.
És a dir: les deixebles, no sols
acompanyaven Jesús i els altres deixebles, sinó que eren les que compraven els
queviures per a tot el grup. (Em permeto dir que, potser, una de les dones
esmentades per Lluc, “Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes”,
devia ser la que disposava de més recursos. Però de tota manera el fet no és
pas estrany: pensem que les dones que havien deixat la família per seguir Jesús
devien ser menystingudes, considerades boges, pels seus familiars, però... mai
les deixarien passar gana, tot i lo que en pensessin. En canvi els deixebles
homes, una volta deixada la feina (la barca, etc.), es quedaven sense res.
Però... pensem com es devien sentir... Per ells això devia ser com la vergonya
de les vergonyes. Per això, quan podien, ni tan sols les esmentaven.)
Després de la
mort de Jesús, etc., algunes dones van tenir una participació molt activa en la
predicació de l’Evangeli. Ho sabem, sobretot per Pau, perquè és qui més va
escriure, ja que era l´únic intel·lectual del grup. Ens esmenta, com a
missioneres destacades, les següents:
Priscil·la,
i el seu marit Àquila, dirigents d’una església d’Efes, i més tard d’una
església de Roma. És curiós perquè, contra els costums d’aleshores (i de
sempre), quan els anomena, sovint l’esmenta primer a ella i després el
marit.
Apfia,
que, amb dos companys més, era dirigent d’una església situada a casa seva.
Lídia,
que presidia també una església situada a casa seva. [És a dir: cedien casa seva per a fer els serveis
d’una comunitat, ja que no era fàcil adquirir una casa per a aquest fi.]
En la mateixa
ciutat que Lídia, hi havia Evòdia i Síntica, que sembla que Pau
les tenia per importants.
Quan Pau escriu
a la comunitat de Roma, dona records per a: Maria, Trifena, Trifosa
i Pèrside, de les quals fa un bon elogi pel seu treball missioner. També
saluda Júnia, que anomena “apòstol”, i Andrònic, probablement el seu
marit. Finalment dues parelles: Filòleg i Júlia, Nereu i la seva
germana.
En les
recomanacions del final d’aquesta carta, Pau esmenta 15 homes i 8 dones. Hi ha
més homes, però, donades les circumstàncies, la proporció de dones és alta.
Al llarg de les dècades
posteriors a Jesús, l’activitat de les dones en les comunitats cristianes va
anar augmentant. Moltes dones veien per primera vegada la possibilitat de ser i
actuar com si fossin persones normals, com els homes. Però... aquest fet va
anar molestant molts homes i, sobretot, els avis caps de família, que no
estaven acostumats a aquesta llibertat i activitat femenines, que no s’havia
vist mai.
Hi va arribar a
haver acusacions formals contra les comunitats cristianes en el sentit que:
“trencaven les famílies,
pertorbaven les dones, subvertien l’ordre social”.
I és molt curiós que Pau, que li
agradava proclamar que “ja no hi havia jueus ni gentils, que no hi havia homes
ni dones, ni esclaus ni lliures, sinó tots uns en el Senyor”, va arribar a dir,
davant la mala maror social, coses com:
“dones, sigueu submises als marits, marits,
estimeu les mullers,
fills, obeïu
els pares, pares, no exaspereu els fills,
esclaus, obeïu
els amos, amos, obreu amb justícia amb els esclaus.”
I les comunitats cristianes de les dècades posteriors, i més tard l’Església, es van anar tancant, de mica en mica, sobretot, a la llibertat femenina, i assegurant el predomini masculí. Però grups de dones, una volta provada la llibertat per primera vegada en la història, no estaven pas disposades a renunciar-hi.
De manera que, durant no menys
que dos segles, el II i el III, hi hagué un debat, una lluita i un malestar constants, dins i fora de
l’Església (l’anomenada “qüestió femenina”). Grups de dones, disposades a tot,
no essent acceptades com a tals, lliures i iguals, per l’Església oficial, es
van integrar en grups religiosos alternatius, degudament condemnats
oficialment, on hi hagué dones que batejaven, deien missa i ensenyaven, tal com
sabien fer i tenien tot el dret de fer.
Però... passats els dos segles de
lluita, el moviment es va anar desinflant. I es va retornar a una societat i
una església precristianes. I encara hi som.
Però totes i tots preparem una nova empenta en aquest sentit. Aquesta vegada SÍ. Ara la gent és més lliure i no tenim avis dictadors, ni tants lligams familiars
(Informació extreta del llibre “Del movimiento de Jesús a la Iglesia
cristiana”, del professor Rafael Aguirre.)
