Comença amb el text del Segon
Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:
Isaïes 53: 10-11:
“El Senyor s’ha complagut
en el qui ell havia triturat i
afligit.
Quan haurà ofert la vida en sacrifici
per expiar les culpes,
viurà
llargament:
per ell el designi del Senyor
arribarà a bon terme.
“El meu servent,
després del que ha sofert
la seva ànima,
veurà la llum i se’n saciarà;
ell, que és just,
farà justos tots els altres,
perquè ha pres damunt seu
les culpes d’ells.”
Aquest text “podria” ser atribuït
a Jesús, excepte els versets:
“veurà una descendència,
viurà llargament:”,
que de cap manera.
Teòlegs
actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel
Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC)
sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies,
idolatria...) comesos en els períodes anteriors.
No ho creia pas així l’apòstol Pau, que a 1 Corintis (15: 3) diu:
“Crist morí pels nostres pecats,
com deien ja les Escriptures.”
I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53:
5-12: «El servent». Text del Segon
Isaïes.
També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:
Marc 10: 45:
“Com el Fill de l’home, que no ha
vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per
tothom.”
Mateu 20: 28:
“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó
a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”
Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:
La paraula traduïda per
"rescat" correspon al grec lytron (mitjà
d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)
I a la paraula llatina redemptio,
que té el mateix sentit.
Aquesta interpretació portaria a
les següents consideracions:
*El sofriment (de Jesús) és la
clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes
maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.
*El sofriment és la clau de la
plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.
Enfront
d’aquesta teoria, un servidor diria:
*El sofriment
de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació
criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és
clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana. Creure que el Creador hagués exigit un
sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem
bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és
el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és
gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del
missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.
*En la vida de
qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com
un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com
tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a
tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una
persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre,
sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.
*Les frases de Pau, Mateu i Marc
és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en
imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol
frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també
externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.
Un servidor creu que aquestes
creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al
llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge
cristià.
