Les persones més riques del món, i de cada una de les
societats, que, excepte casos especials, han arribat a aquesta situació robant,
normalment són lladres en tres ocasions, dins de cada una de les seves
“operacions”.
Primer solen robar en estafar els treballadors/es, en alguns
casos més aviat podríem dir a l’escanyar-los, quan l’operació es fa en zones
més desprotegides, com Àsia del sud o Àfrica. Amb aquesta actitud, acostumen a
acumular grans fortunes, que els permeten assumir operacions encara més
grosses.
En un segon moment, immediat, roben a l’administració pública
del país on han fet aquella ”operació”, quan, d’aquests diners guanyats, no en
paguen els impostos deguts. O bé perquè, des de la mateixa operació, ja van a
parar directament a un banc d’un país que es presta a amagar-los i no cobrar
impostos, o molt petits, o bé perquè, amb traces i manyes, i amb enginyeria
fiscal, els seus advocats enganyen el govern local. De vegades, aquest govern,
corrupte, també facilita l’engany.
I, sovint, en un tercer moment, en comptes d’invertir els
nous capitals en noves empreses, o ampliar-les, per crear més llocs de treball,
perquè molta gent no en té, els retiren i els dediquen a operacions molt més
rendibles, encara que siguin delictives (tràfic de drogues, tràfic d’armes,
tràfic de persones). Aleshores, aquests diners, mal obtinguts i mal invertits,
els roben a la població que no té feina, i que necessita de noves inversions
per poder treballar, o bé s’ha de jugar la vida viatjant a través d’un mar perillós.
Així tenim les tres maneres de robar, una rere l’altra. Però
això no és tot, el drama inhumà no s’acaba pas aquí. La traca final ve quan
aquests lladres són rebuts per autoritats, altres empresaris o negociants, o bé
se’n parla públicament, o s’hi parla... i, en comptes de tractar-los com
mereixerien, són anomenats amb termes com ara “inversors”, “emprenedors”,
“dirigents”, en el fons termes elogiosos, que no es mereixen gens ni mica. Tot
amb tot, aquest detall final encara és el més odiós.
