Evitem el desànim

Hem d’evitar, de totes totes, la sensació que «estem intervinguts, ens retallaran molt més, i no hi haurà res a fer, perquè seran ordres que vindran d’Europa». Això de cap manera!

Hi ha un rescat a la banca espanyola, no a l’economia espanyola. És una cosa molt diferent. Aquest rescat, naturalment, comportarà unes condicions, condicions que les autoritats europees exigiran al Govern espanyol. I el Govern espanyol haurà de complir. Però no hem de tolerar, i no tolerarem, que aquestes condicions ens afectin a les persones.

Les reserves dels bancs, la seva política de crèdits, els seus balanços, les seves inversions, tot això estarà sota la lupa de les autoritats europees, i el Govern espanyol hi haurà d’intervenir.

Però no hem de tolerar que es retalli ni una cosa més de caràcter social. Més encara: hem de mantenir viva i actualitzada la reivindicació constant de cancel·lar TOTES les retallades socials que hi ha hagut, tant per part del Govern central com per part del Govern de la Generalitat. De tornar als pressupostos de 2010.

Hem de tenir present, cada dia, que hi ha una sèrie de persones que:

*tenen molt i molt més que no necessiten,

*no ho han guanyat honradament, moltes vegades,

*no col·laboren fiscalment com caldria, perquè les lleis fiscals són injustes. 

Aquesta gent són els qui han de facilitar la rebaixa del dèficit, el retorn del rescat, i tot el que calgui. Cal augmentar els impostos de les rendes altes i els patrimonis alts. Cal posar un impost especial sobre les grans fortunes.

I no s’ha de tocar ni una engruna de les partides socials. I si hi ha alguna insinuació en aquest sentit, cal sortir al carrer immediatament i d’una manera massiva.

Hi ha molta gent que, desgraciadament, ara té allò que es mereix, per haver votat malament.

Les autoritats europees, per exemple, són autoritats tan il·legítimes com les locals, i són fruit d’un vot equivocat de molta gent. 

Antoni Ferret

   

Dues postures inamovibles i una Botxina

La senyora Merkel i el senyor Rajoy, com a representatius de dos grups de govern d’Alemanya i d’Espanya, mantenen dues posicions numantines dignes de millor causa. Una és: «no hi haurà finançament directe als bancs, per part del BCE». L’altra és: «Espanya no demanarà el rescat europeu». I així estan...

Tan senzill i ple de seny que seria que el BCE (Banc Central Europeu) ajudés tots els bancs d’Europa amb dificultats! En comptes que ho hagués de fer el Govern de cada país, a costa del deute públic, o sigui a càrrec de tots els ciutadans. Una cosa que es resolgués entre bancs... És clar que aleshores es produiria una inflació (més diners circulants) i, per tant, una devaluació de l’euro. Però si hi ha alguna situació de quasi fallida en alguns bancs, una devaluació de la moneda seria una solució raonable.

Doncs NO. El Govern alemany, per mediació de la senyora Merkel, diu NO! Primer de tot l’estabilitat monetària! Encara que s’hagi de perjudicar la vida de les classes populars.

Cal tenir en compte que aquest Govern, format per un partit (CDU, Democràcia Cristiana) que, presumptament, perdrà les eleccions de l’any que ve, no té massa futur, però, mentre governi, dirà NO.

A l’altre costat, el senyor Rajoy, representant d’un Govern espanyol de dretes i «nacionalista espanyol» diu «no demanarem el rescat europeu». Espanya té un problema amb els seus bancs (sobretot un, Bankia), i necessita una solució. Aquesta solució hauria de ser europea. Si constituïm una comunitat econòmica... doncs caldria que la solució vingués per aquí. I el Govern alemany ho sap. Però el Govern alemany prefereix que Espanya se sotmeti a un pla general de rescat. I el Govern espanyol diu NO.

Però, què representaria aquest pla de rescat? No ho sabem (aquestes coses no es diuen, i quan es diuen es diuen de manera que no s’entenguin). Però vist el cas de Grècia o de Portugal, és una cosa «cruel». Hi ha hagut una filtració: «300.000 milions a tornar en tres anys».

¿Algú es pot, o es vol, imaginar tornar 100.000 milions d’euros cada any durant tres anys? Si això es resolgués a base de posar un gran pla d’impostos especials als més rics, encara. Però si, amb aquest Govern, es tirés per retallar encara més els drets socials, podria ser horrorós...

La senyora Merkel, com a portaveu del Govern alemany, es mereix el títol de Botxina. Tots desitgem la irrupció de les dones al món de la política perquè la humanitzin. Però aquest no és pas el cas... 

Antoni Ferret

     

La "prima de risc"

La «prima de risc» –aquest concepte que, per un costat sembla mític, i per altre s’expressa en termes incomprensibles per a la població en general– és la diferència entre l’interès que es cobra a un préstec a una entitat (banc, govern, etc.) espanyola i un préstec a una entitat alemanya, en les mateixes condicions. És a dir: un préstec a 10 anys. No es consideren els préstecs a 5 anys o altre període. 

La trampa, per tal que no s’entengui, és que l’interès és un percentatge, un tant per cent, però mediàticament s’expressa en centenes. És a dir: si l’esmentada diferència és un 5’40 per 100 (d’interès), mediàticament es diu que la prima de risc és de 540 (eliminant els decimals). Així queda com una cosa pròpia d’entesos, que la població ha d’acceptar amb fe.

Per tant, dir que la prima de risc actual és de 540 (per exemple) vol dir que a un préstec a una entitat espanyola li cobraran un interès un 5’40 per 100 més car que a una entitat alemanya.

Aquesta prima de risc afecta els inversors (és a dir, els especuladors), i també afecta els bancs i els governs, per si han de demanar un préstec internacional, però no afecta per a res l’economia en general.

Per tant, encara que mediàticament es digui que la prima de risc augmenta o que ha augmentat molt, és veritat que això vol dir que l’economia espanyola, des d’un punt de vista financer, no va massa bé, que suscita poca confiança internacionalment, però això no vol dir que els ciutadans corrents hàgim d’estar «preocupats». 

Simplement, la nostra economia –repeteixo: des d’un punt de vista financer– suscita molta menys confiança entre els inversors (és a dir: entre els especuladors) que l’economia alemanya. Però cal saber també que l’economia alemanya viu «xuclant» de les altres economies a través de les seves exportacions. Està, per les raons que siguin, històriques, en una situació de privilegi. 

En resum: recomano tranquil·litat a tots els lectors. Més encara tenint en compte que l’actual pujada de la prima de risc no està motivada perquè el conjunt de l’economia espanyola vagi malament, sinó perquè va malament un cas concret (el banc Bankia).

El problema de l’economia espanyola és l’atur, no la prima de risc. La prima de risc és «un» problema des d’un punt de vista financer i mediàtic. És a dir: no és el problema.

Antoni Ferret

Escoltar l'Esperit

Com a pregària per al dia de la Pentacosta, cal demanar que l’Església no sigui sorda, que escolti els dictats de l’Esperit, encara que vinguin de llocs o de persones no previstes.

L’Església ha estat abandonada, per l’Esperit, vull dir la jerarquia. Perquè no viu una vida evangèlica. L’Esperit no s’hi comunica.

Però l’Esperit bufa allà on vol, en llocs impensats. I la jerarquia, quan ho sent, no escolta, perquè considera que no són missatgers «autoritzats». La jerarquia no escolta els missatges que arriben de l’Esperit quan vénen de qualsevol part. L’actitud altiva, autosuficient, dels bisbes, fa que no siguin escoltats.

És necessari que els bisbes tinguin humilitat. Humilitat per escoltar les veus no esperades ni previstes. Però les veus a través de les quals l’Esperit es comunica. Que no siguin sords, que escoltin.

Antoni Ferret

No, no és això, encara

Encara no és això… Hi ha hagut uns resultats electorals més bons (o menys dolents), però que encara no són correctes.

A França ha guanyat el candidat socialista, però per molt poca diferència. A més, el “canvi” autèntic seria que hagués guanyat el candidat comunista...

A Grècia, l’esquerra ha tret un resultat molt bo, relativament parlant, però encara ha guanyat la dreta.

A Andalusia va guanyar el conjunt de l’esquerra, però encara va quedar primer el PP.

A Gran Bretanya i a Alemanya els partits neoliberals han sofert pèrdues, però no prou.

I tot això després d’un any de moviment 15-M, després d’un any de disbarats continus i constants dels malgoverns d’arreu d’Europa.

Encara, una bona part de la població espanyola i europea no està prou madura per reaccionar de manera pròpia al sentit comú, per actuar de manera correcta. Tenim uns malgoverns producte de la mala manera de votar de molta gent. I aquesta gent encara no ha reaccionat.

Considerem el cas de Grècia: el país ha estat torturat i martiritzat, una gran part dels treballadors han protestat de manera repetida, moltes vegades, però a l’hora de votar... Encara l’esquerra es limita a treure un “bon resultat”... Què més se li ha de fer a un país, perquè reaccioni de manera “normal”, votant l’esquerra?

Què més pot faltar?

Antoni Ferret