Excel·lent, però no val

La votació finalment s’ha pogut fer. Sembla que gràcies a un pacte secret entre els dos governs, en el sentit que es condemnaria, però es deixaria fer d’«aquesta» manera. Penso que ha sigut una decisió molt intel·ligent, perquè ha evitat una topada entre les dues institucions, que podia portar conseqüències greus, com ara la suspensió temporal de l’autonomia. Ara el Govern central podrà dir que «no s’ha fet», i el Govern de Catalunya podrà dir que «sí que s’ha fet», i totes dues coses són mitja veritat. Tots dos han salvat la cara.

Amb tota la improvisació del fet, s’ha colat una cosa greu: el recompte dels vots l’han fet una colla de persones que totes eren del mateix color. Per tant, no hi ha hagut un autèntic control, i els resultats comunicats els hem de creure «amb fe». Però donem-los per bons com a hipòtesi de treball.

Ha sigut una gran mobilització, excel·lent i magnífica, sobretot si considerem la fèrria oposició del Govern central. Més de 2 milions de catalans i catalanes participant. Això si es considera la versió oficial que es tractava només d’una «participació». Ara bé: si considerem que la votació «volia ser», i per a molta gent era (i de fet era), una consulta per a la independència, aleshores resulta que ha sigut molt fluixa.

Una participació inferior al 40 per 100, lluny d’un quòrum exigible del 50 per 100. I dintre d’aquesta participació hi ha hagut un resultat de 80 per 100 a 15 per 100 a favor del SÍ-SÍ. Una victòria claríssima del SÍ. Però aquesta victòria, considerant la manca de quòrum i el fet que tan sols representa un 29 per 100 del cens, és un molt mal resultat.

Una decisió tan transcendental com la independència, trencar amb Espanya, que no és elegir un Govern per 4 anys, ni tan sols votar un Estatut, sinó una ruptura d’una convivència secular, no es pot prendre amb una majoria dels votants, sinó amb una majoria qualificada de tot el cens. Posem un 60 per 100 del cens. Un 29 per 100 no pot imposar una decisió tan important a tota la resta de la població. Seria molt injust.

Aquest percentatge és relativament concordant amb el que reflectien de fa anys les enquestes: un 40 per 100, darrerament baixant. Hi ha hagut, doncs, una baixada.

En conclusió: Catalunya no pot ser independent, perquè la gran majoria del poble no ho vol.  

Antoni Ferret

Em declaro neutral

Davant un desafiament a tota ultrança, i una possible topada molt seriosa, entre dos mals governs, em declaro neutral.

Dos governs il·legítims per la seva manera de governar (encara que hagin sigut elegits), dos governs antisocials, anticatalans i antiespanyols, corruptes... Que fóra molt difícil escatir quin dels dos és una mica més dolent... 

Val la pena allunyar-se’n, i, si se les heuen entre si, que s’ho facin.

Com podria un Govern personificar i representar els drets nacionals de Catalunya si els ha trepitjat...? Un Govern que ha 

*Escanyat els pobres, rebaixant la RMI.

*Retallat l’Estat del benestar, amb la sanitat i l’ensenyament.

*Dilatat la discussió parlamentària de la Renda garantida de ciutadania.

*Començat a destrossar la sanitat pública a Lleida i a Tarragona.

(Tot per no voler fer pagar més als seus «clients» polítics.)

O com podria representar la integritat de la Constitució i la unitat d’Espanya un Govern que ha

*Facilitat enormement els acomiadaments de treballadors/es.

*Permès el desnonament de milers de famílies de casa seva.

*Escanyat la Llei de dependència.

*Proposat lleis per reprimir les manifestacions ciutadanes.

*Participat intensament en la corrupció.

El Govern central és irresponsable perquè, si hagués permès votar al poble de Catalunya, hauria guanyat clarament el NO, i ja no se’n parlaria més, de l’afer, i en canvi ara en tenim per anys que s’arrossegui.

El Govern de Catalunya és irresponsable perquè, si una cosa (legítima) se’ns posa tan difícil, valdria la pena ajornar-la i no desafiar un altre Govern en una actitud que ens pot costar greus conseqüències.

El moment actual és molt diferent d’aquell de 1934. El Govern presidit per Lluís Companys va emprendre una actitud perillosa, que va costar molt cara, però almenys era un Govern plenament legítim per la seva manera de governar. Aquest d’ara, no.

La meva posició sobre la independència ja l’he exposada altres vegades i no cal tornar-hi. Però «comprenc» l’actitud dels companys/es independentistes quan pensen que «és igual amb quin govern, lo important és aconseguir-la». És allò del fi i els mitjans... Aconseguir un fi bo (per a ells) amb un Govern molt dolent.

Us faria il·lusió aconseguir la independència de Catalunya amb el Govern presidit pel senyor Mas?  No valdria més esperar un any o dos?

Davant la imminent topada entre aquests dos malgoverns, jo em declaro neutral, i em desentenc de les conseqüències que se’n puguin seguir.

Antoni Ferret

Els comunistes i l'eternitat

Els comunistes no hi creuen, en l’eternitat. Però això no té importància. L’eternitat existeix, i els farà justícia, la justícia per la qual ells tant han lluitat.

Els comunistes i les comunistes (més o menys acompanyats d’anarquistes i altres) són la gent que més ha lluitat, en tota la història, en favor de la justícia i la llibertat. S’han esforçat, han lluitat en les empreses, al carrer, a les presons. Molts han donat la vida. Han lluitat per la justícia social entre totes les persones, sobretot entre els seus germans treballadors i treballadores. 

Des de sempre, han estat marginats i calumniats per la màfia burgesa i els seus mitjans de propaganda. Els han ridiculitzat perquè els feien nosa o por.

«Algunes» vegades, molt poques, considerant tot el món, han arribat a governar. No solament no sempre ho han fet bé, sinó que a vegades ho han fet molt malament. Però han creat condicions socials favorables que no havien existit mai. 

Indiscutiblement, mereixen una consideració molt superior els i les militants que els i les dirigents. Es mereixerien un monument històric. Però no el tindran mai.

No sols no tindran el reconeixement que mereixerien, sinó que lo que han tingut i tenen, i molt probablement tindran, és el menyspreu. O almenys la indiferència.

Perquè la màfia burgesa els hi ha condemnat. Per massa «dolents» (és a dir, per massa bons i solidaris).

Però lo més trist és que la massa treballadora s’ho ha cregut. Manipulats pels intel·ligents mitjans de la màfia, encara que no s’ho creguin, sense adonar-se’n, molts treballadors i treballadores han tendit a creure que els i les comunistes eren dolents o, si més no, inútils per excessivament idealistes. 

No han tingut, no tenen i no tindran el reconeixement merescut. En aquesta vida. En la història. Però el tindran. Si no, és que no hi hauria justícia. 

El tindran en l’eternitat. Déu els el donarà. O els el dóna ja, en l’eternitat. En aquesta eternitat en la qual ells i elles no creuen tindran el reconeixement merescut. Els i les militants! (els i les dirigents ja pot ser una altra cosa).

I tots i totes els qui han col·laborat a ridiculitzar-los tindran també el seu correctiu merescut. 

Així serà, si Déu vol.

Antoni Ferret

No ens estavellem!!!

Catalunya és una nació, i ho és des de molt abans que s’aprovés cap Constitució. Per tant té el dret inalienable, per naturalesa, de decidir el seu destí. Ara bé: si ens hi posen tants i tants obstacles i amenaces, no és qüestió de llançar-nos de cap a una paret, perquè ens podem fer mal, de diverses maneres. És molt millor donar-li la volta, a aquesta paret.

Avui dia, les camarilles del senyor Mas ui del senyor Rajoy han portat la cosa a un extrem que es pot produir una crisi greu d’Estat, amb resultats lamentables per a totes dues bandes. Per exemple, es podria produir una suspensió temporal de l’autonomia. Ja es recuperaria, però no és això.

Donar la volta a la paret, i considerant que la camarilla del senyor Rajoy té només un any de vida, vol dir, avui, promoure la reforma de la Constitució. Una Constitució federal, amb molts més poders per a Catalunya (i per a les altres nacions). Sobretot amb el poder de decidir la política lingüística sense interferències de ningú. Fent costat als companys socialistes, que són els qui tenen la millor orientació en aquest sentit.

Perquè tenim dret a decidir, però no precisament el dia 9 de novembre i cap altre dia. Pot ser un altre dia, o un altre any. Considerant que la reforma de la Constitució, per fer-la bé, no es podrà fer mentre mani la camarilla del senyor Rajoy. Per una cosa bona, es pot esperar.

Esperar que es facin noves eleccions, que pugi un Nou Govern, tant a Espanya com a Catalunya, que es negociï, que s’acordi una nova Constitució, molt més favorable. Una Espanya plurinacional. I aleshores fer una consulta, acordada amb el Nou Govern.

Hem de pensar que, si bé la història d’Espanya ha estat trista i negra, ha tingut, però, dos moments estel·lars: les Corts de Cadis i la Segona República. I ara ens acostem a un tercer moment estel·lar: quan Espanya tindrà per primera vegada en la seva història un Govern d’esquerres. Un Govern que comprendrà bé Catalunya (i Euskadi i Galícia).

En conclusió, demano dues coses:

* Que IC-EUiA se separi de la coalició amb CiU, ERC i les CUP, i s’aliï amb el PSC.

* Que la camarilla del senyor Mas dimiteixi i convoqui noves eleccions.

Antoni Ferret

El sínode de la família

Aquest mes d’octubre de 2014, d’aquí a dos mesos, l’Església catòlica celebrarà un sínode (és a dir, una reunió deliberativa de bisbes) dedicat monogràficament a la família.

La gran novetat d’aquest sínode serà que, per primera vegada, en aquest sínode es tindran en compte les opinions expressades pels fidels i els mossens, gràcies a una consulta que es va fer.

Caldria que s’aprofités aquesta ocasió per posar al dia la doctrina de l’Església sobre un tema tan important com la família, d’acord amb els progressos que la consciència dels fidels i dels mossens ha anat fent.

De manera especial jo voldria i creuria convenient que el sínode aprovés els principis següents:

*Considerar que hi ha diversos tipus de família:

la família basada en un matrimoni religiós;

la família basada en un matrimoni civil;

la família sense matrimoni, o unió lliure;

la família monoparental;

la família homosexual;

la família basada en una unió entre persones (o una persona) separades.

I que totes han de ser reconegudes i totes han de ser cristianes.

I que l’Església, quan parli de la família no digui «la família», sinó «les famílies».

*Aprovar l’ús lliure de mitjans de control de la natalitat, naturals i artificials.

*L’Església ha d’acceptar els fidels separats i tornats a casar amb naturalitat, sense cap discriminació. Perquè el divorci actual de mutu consens és completament diferent del divorci de l’època de Crist, de repudi de la dona per part de l’home. I no podem jutjar sobre el comportament d’aquestes persones.

*Despenalitzar les relacions sexuals prematrimonials, sobretot entre promesos.

*Acceptar la dissolució del matrimoni, de mutu consens, per causes greus. Les paraules de Crist es referien al divorci del seu temps.

*Tornar a la doctrina sobre avortament que l’Església havia ensenyat durant 18 segles: permetre l’avortament durant els primers 40 dies, quan se suposa que l’embrió no té encara el principi vital (ànima).

Antoni Ferret