La terra per al qui la treballa

La propietat de la terra per part de qui no la treballa és la imatge més típica de l’expropiació capitalista. Però no sols capitalista, perquè l’expropiació de la terra va començar amb el feudalisme.

La Doctrina Social de l’Església (avui hivernada) defensa la propietat privada. Però alerta!, la defensa, com deia el papa Lleó XIII en la memorable encíclica «Rerum novarum», com a fruit del treball i de l’estalvi. Per això, deia aquell papa, el socialisme (un socialisme abusiu, entenguem-nos, que ho socialitzi tot) és injust, perquè arrabassa a l’obrer el fruit del seu treball i del seu estalvi.

Però cal donar-li la volta, a l’afirmació de Lleó XIII, dient que la propietat privada només és lícita quan és producte del treball i de l’estalvi.

Ja seria discutible en el cas de l’herència, i limitable. Però deixem ara aquest aspecte.

La immensa major part de la propietat privada d’avui dia, en l’economia capitalista, és, doncs,  il·lícita. És un robatori. Suposem el cas de la persona que, fruit del seu treball i de l’estalvi, reuneix un petit capital i l’inverteix creant una empresa i contractant treballadors/es. Aquella empresa és, rigorosament seva, de propietat privada totalment lícita. Però ara suposem que passa lo que passa, és a dir, que obté uns bons beneficis i se’ls queda i els reinverteix en la mateixa empresa. I l’empresa va creixent, creixent. I esdevé una gran empresa. Aquella empresa ja no és, aleshores, fruit del treball i de l’estalvi, sinó, també, fruit de la plusvàlua que s’ha expropiat als treballadors/es.

La típica propietat capitalista, doncs, és un robatori i, per tant, és socialment expropiable per la societat o per l’Estat democràtic que la representi.

El capitalisme, en els seus orígens, es basa en tota una sèrie de mecanismes d’expropiació de la propietat popular. Un colpidor exemple conegut i estudiat és, a Gran Bretanya, el de les enclosures (camps tancats) enfront dels open fields (camps oberts). A partir del segle XVI i següents es va desenvolupar un procés d’expropiació privada burgesa dels camps de propietat comunal o municipal, i d’ús col·lectiu. Mitjançant el sistema de posar-hi tanques o límits com a signe de propietat. Els pagesos o els pastors que les usaven com a seves (eren del poble) en van ser desposseïts a benefici dels productors de llana, mitjançant el pasturatge de les ovelles, per a la naixent indústria tèxtil. I els pagesos o pastors, arruïnats, van haver d’emigrar a les ciutats a treballar com a obrers de la indústria. És un exemple, entre tants.

No cal pas oblidar que la major part de l’apropiació de les terres té el seu origen en el sistema feudal, que va consistir en l’expropiació violenta per part de la noblesa de les terres dels pagesos (a Catalunya, en el segle XI). Al segle XIX, la major part de la propietat feudal (nobiliària i eclesiàstica) va passar a la burgesia a través de la Desamortització. Per compra en subhasta, amb uns capitals d’origen, en general, irregulars.

La propietat agrícola privada dels pagesos no pot ser contradita ni per «socialismes» exagerats. En aquest sentit, la col·lectivització de les terres duta a terme pel Govern de Stalin va ser el gran error del socialisme soviètic.

Per a quan, una encíclica pontifícia que condemni el capitalisme, pels seus abusos actuals, però també pel seu origen?

Antoni Ferret

Insensibilitat moral de la jerarquia catòlica

És sorprenent el silenci de les jerarquies catòliques de l’Estat espanyol i concretament de Catalunya davant el sofriment que les polítiques neoliberals i de retallades estan causant en la població, sobretot en els seus sectors més dèbils. 

Només se salva l’acció caritativa (Càritas), que no és pas poc, però que és insuficient. No es tracta només d’ajudar els pobres, sinó també d’evitar que es fabriquin pobres a un ritme de producció massiva.

I sorprèn que aquestes polítiques siguin aplicades per aquells partits que, tradicionalment, han estat més pròxims a l’Església Catòlica: PP i CiU.

Cal tenir en compte que l’Església Catòlica es presenta com a paladí o defensora de la moral. On és la moral en la política actual? Quina és la moral de PP o de CiU? Una Església que davant un problema de greus injustícies i pobresa calla demostra tenir, de fet, una moral oportunista. Una moral que només es manifesta davant problemes sexuals (contra l’avortament, cosa que està molt bé, o contra l’homosexualitat, que està molt malament).

Diferent, per sort, ha estat, en una situació semblant de retallades i injustícies, l’actitud de l’Església Anglicana, segons denuncia el professor Vicenç Navarro en un intel·ligent article. En el document d’un simposi organitzat pel bisbe de York, i segons l’esmentat professor, es llegeixen frases com aquestes:

«Hauríem d'afavorir aquelles polítiques que encoratgen el sentit de germanor dels que viuen en el nostre país. (…) Aquestes polítiques de retallades van en contra d'aquests valors (…) afecten la dignitat de les persones.(…) No podem donar suport a polítiques que separen, no uneixen, persones, i molt especialment en moments de gran vulnerabilitat, com en la malaltia.(…) La compassió necessita anar associada amb el sentit de dignitat, drets i equitat.(…) La moral ens exigeix construir una societat sota aquests principis.(…) És la nostra obligació defensar els principis de Bevan [el ministre de Salut del Govern laborista britànic que va establir el National Health Service], que donen el dret a cada ciutadà de tenir accés als serveis sanitaris.(…) No podem donar suport o estar callats enfront d'una situació com l'actual en la qual aquest dret està sent afectat en la pràctica per les polítiques de retallades. (…) No podem acceptar per raons morals que l'atenció sanitària depengui de la capacitat de pagament del pacient. (…) El NHS hauria d'estar finançat progressivament, de manera que contribueixin amb impostos més accentuats els que més tenen. (…) Hem de donar suport a un sistema públic en el qual tant els pacients com els que hi treballen siguin respectats i estimats pel sistema. Un hospital no pot ser un supermercat. (…) Necessitem expressar el nostre profund desacord amb aquells polítics que no respecten la justícia social que guia el finançament i la provisió de serveis del NHS, de manera que els recursos es financin segons el nivell de renda i ingressos de la ciutadania, i que es distribueixin segons la necessitat dels pacients. Necessitem parlar clar a favor de l'equitat.»

Demanem que els bisbes espanyols, i sobretot els catalans (i en especial l’arquebisbe de Barcelona), prenguin exemple i acabin amb aquest silenci culpable.

Antoni Ferret

L'atur i el creixement

La mala gent que ens governa, per culpa del vot de gent irresponsable, repeteix la cançoneta de «recuperar l’economia, créixer econòmicament i crear llocs de treball». Com si això fos la solució... Com si amb el creixement econòmic es poguessin crear els llocs de treball que fan falta i es pogués eixugar l’atur existent. Els mitjans de comunicació oficials (que són tots) també ho repeteixen. I, increïblement, també ho repeteixen les direccions sindicals.

Ara bé, això no és possible. Primera que el creixement econòmic, en els països desenvolupats, ja no és aconsellable, ni permissible, perquè seria com malbaratar uns recursos escassos en un planeta limitat, amb greu perjudici per a les properes generacions. Als països pobres encara sí que cal créixer, provisionalment. El creixement econòmic en general ja no és una opció permissible.

Però, a més a més, quin índex de creixement seria necessari per crear 6 milions de llocs de treball! Seria necessari un índex altíssim... Diuen que només per damunt d’un 2 % de creixement hi ha creació d’ocupació. Doncs hauria de ser un índex extraordinari i durant molts anys. I un índex elevat de creixement no es pot donar avui en un país desenvolupat (a part del fet que ja no és permissible). Només es pot donar en algun país asiàtic.

Per tant, això de «recuperar l’economia i créixer per crear llocs de treball» és una enganyifa, una ensarronada. I el qui s’ho creu és un ingenu o ingènua.

I els qui ho diuen ho saben, que és impossible. Perquè tan rucs no ho són. I ensarronen a consciència.

Els dirigents de la nostra societat (posats en la direcció pel vot de gent irresponsable) no volen, ni es proposen, reduir i menys eixugar l’atur. Volen mantenir-lo, per tenir la classe obrera sotmesa, per la misèria i per la por.

Per reduir l’atur, fins a extingir-lo, cal (a més a més d’un cert grau de creixement, si de cas molt baix) reduir la jornada laboral, per repartir la feina que hi ha, que segurament que no n’hi haurà gaire més. 

Per tant, tota oposició als malgoverns i al sistema actual ha de rebutjar la solució del creixement i reclamar la reducció de la jornada. Per què les direccions dels sindicats no ho reivindiquen és un misteri, ara com ara molt difícil de dilucidar.

Antoni Ferret

Això és un poble!

El poble de Veneçuela. Continuar votant la candidatura revolucionària, la que representa els seus veritables interessos. Fins i tot per damunt de la desaparició del líder carismàtic, cosa secundària.

Aquesta continuïtat és fonamental. Perquè l’evolució del capitalisme al socialisme, que és un procés, i un procés llarg, només pot ser a base d’una molt llarga tongada de continuar votant les forces revolucionàries i partidàries del canvi.

En contraposició, si un poble vota adés esquerra, adés dreta, el que passa és que els petits canvis que s’han produït durant 4 (o 8) anys després es perden en els 4 (o 8) anys següents. I així no s’avança en el canvi decisiu. 

El poble de Veneçuela és un autèntic poble. Com ho són el de Bolívia o el d’Equador. Com ho és el d’Euskadi. Desgraciadament (i ho dic amb dolor) a Catalunya no tenim un poble. Ni a Espanya. Tenim una massa de gent, en gran part venuda al capitalisme, que vota coses rares, que introdueix malgoverns, que fan males polítiques, que fan patir la gent normal.

Antoni Ferret

Responsabilitat de la màfia alemanya

Cada vegada que els Malgoverns (de Catalunya o d’Espanya) retallen la despesa social, perquè els manquen diners, el que fan és preferir fer això que no pas lo que seria la solució més lògica i justa: posar més impostos a les rendes més altes i els patrimonis més alts. Tenint en compte que aquests impostos són baixíssims.

I cada vegada que es fa això, el que es fa, en el fons, és afavorir que el Govern tingui més recursos perquè es puguin tornar els crèdits que el país deu (però NO el país com a tal, sinó la banca espanyola) a la banca europea, sobretot alemanya. Els crèdits no els deu el Govern pròpiament, sinó els bancs. Però el Govern fa causa comuna amb els bancs. El Govern fa causa comuna amb els bancs perquè aquests tenen una influència decisiva sobre aquest Govern (tant el de Catalunya com el d’Espanya). 

Aquests crèdits van ser concedits en moments d’eufòria, en el marc de la «bombolla immobiliària», i la banca alemanya els concedia per treure’n sucosos beneficis. Ara ja no hi ha tal eufòria, i els bons negocis s’han acabat. Però la banca alemanya, a través de les institucions europees, entre elles el Banc Central Europeu, que hi estan totalment subordinades, reclama el retorn d’aquests crèdits. 

Aquesta és la raó profunda perquè les autoritats de la Unió Europea exigeixen als governs europeus les anomenades «polítiques d’austeritat» (control del dèficit, retallades de despeses socials, rebaixa de salaris). Tot obeeix, en el fons, a  la necessitat de «complir» amb la poderosa banca alemanya, que, com tota banca, és una màfia. I a la «solidaritat» dels nostres governs amb la banca, o sigui la màfia espanyola.

Així Europa es configura com una piràmide, amb Alemanya (és a dir, la màfia alemanya) al capdamunt del vèrtex, després els altres països europeus nòrdics, centrals i occidentals, i finalment, a la base, els països mediterranis (Grècia, Xipre, Itàlia, Espanya i Portugal). Europa és un «negoci». El patró principal d’aquest negoci és la màfia alemanya, sobretot la seva insaciable banca. I el principal executor, el Govern alemany, sotmès a la seva banca. Però tot això passa perquè els europeus i les europees, en un mal moment, ho van votar.

Tot plegat és inacceptable. La sortida passa per:

1) No pagar el deute extern. El nostre Govern no l’ha de pagar. Els bancs espanyols que paguin lo que puguin i, allà on no puguin, que ho deixin penjat, o que caiguin. La banca alemanya o d’altres països que perdi, de resultes d’haver fet uns negocis imprudents.

2) Posar impostos alts (o sigui justos) a les rendes altes i els patrimonis alts. I reduir el dèficit en la mesura que es pugui.

3) Revertir les retallades socials dels dos darrers anys, i no fer-ne més.

4) Renovar el pacte fiscal, però fer-lo especialment generós amb Catalunya, per reduir el deute històric que hi ha amb el nostre país.

Però, perquè això sigui així cal, en primer lloc, que la gent voti d’una altra manera.

Antoni Ferret