L’eternitat només té present, un present infinit. Ja que això de passat, present i futur és una imperfecció. Per tant, aquells fets o situacions que, en la nostra capacitat de comprensió, encara no s’han esdevingut, en el marc de l’eternitat ja s’han esdevingut. Més ben dit: no “s’han esdevingut”, sinó que “s’estan esdevenint”. Ja que tampoc hi ha passat.
Quan ens trobem davant la mort d’una persona, si som creients, podem pensar que el seu cos és allà, i el portem al cementiri, però la seva ànima és amb Déu. Aquesta és la creença tradicional. Però hi ha altres creences, més noves, que diuen que no hi ha una ànima capaç de dur una existència independent, i que el futur d’aquella persona és la resurrecció, de cos i ànima, al final dels temps. Mentrestant s’obre una situació transitòria. Encara hi ha una altra hipòtesi, que diu que “el moment de la mort”, moment que, des de la nostra capacitat de comprensió, pot ser instantani, per al moribund pot tenir una duració infinita, duració durant la qual té, en cos i ànima, l’experiència de l’eternitat.
La hipòtesi de la resurrecció planteja el problema que aquest estat intermedi entre mort i resurrecció té una duració humanament infinita. Ha durat ja, en molts casos, milers i milions d’anys. I això és terriblement decebedor. Als cementiris hi ha persones que estan esperant de fa una enorme quantitat de temps, i el que els queda... Aparentment sense esperança.
Però si considerem que l’eternitat “ja” existeix i que té unes característiques pròpies, que només té present, la cosa canvia. Aquell fet que, vist des de la nostra experiència, encara no s’ha produït, i que versemblantment li falta molt encara, “en l’eternitat” ja s’està produint, ja és real.
Aquell mort que enterrem, aquells morts que hi ha en cada cementiri, ja estan ressuscitant i ja estan vivint en l’eternitat en cos i ànima, encara que, per a nosaltres, sembli que no pot ser. Ja estan amb Déu-Dea i són immensament feliços.
La conclusió és que, encara més que del normal, la mort d’una persona –excepte en el cas que deixi fills petits– ha de ser un motiu no pas de pena, sinó d’alegria.
Antoni Ferret
