La primera i principal mesura econòmica que un bon Govern ha d’aplicar en una situació de crisi és augmentar, tant com sigui possible, les inversions públiques. En obres públiques, en construcció d’equipaments, en feines ecològiques (per exemple, neteja de boscos), en rehabilitació d’edificis, en tasques culturals... I això, perquè en una crisi es retreuen les inversions privades, aturant així l’activitat i produint atur. Doncs les inversions públiques han de compensar, parcialment, aquesta aturada, creant feina i llocs de treball. Un exemple ha estat el Pla Zapatero, però hauria d’haver estat de molta més volada.
Ara bé: l’augment de les inversions públiques ha d’anar acompanyat d’una altra mesura inexorablement necessària: un fort augment de la pressió fiscal sobre les rendes altes i els patrimonis alts. Si no, els governs no tindrien pas recursos suficients. Cal 1) augmentar l’IRPF de les rendes més altes; 2) recuperar l’impost del patrimoni, en mala hora abolit; 3) posar un impost especial sobre les grans fortunes i sobre les activitats especulatives.
És bastant corrent que alguns partits, de dreta i fins i tot nacionalistes, demanin coses tan extravagants com reduir la despesa pública, i/o reduir els impostos. És una demostració flagrant de mala política. Si aquestes organitzacions ens governessin, pobres de nosaltres! Però desgraciadament no són sols els partits de dreta; també alguns d’esquerra han seguit, més o menys, aquests principis tan equivocats i negatius. La reducció de la despesa pública abandona el país i la gent a la crisi, l’atur i la misèria.
Antoni Ferret
