Totes les famílies. És a dir: tots els tipus de família, no un de sol, han de gaudir de reconeixement i ajuda. Més ben dit: tots els tipus no. Amb l’excepció de la família bígama. Això d’un home amb diverses dones o d’una dona amb diversos homes, no. Encara que es practiqui en els països musulmans, no ho acceptem.
La família tradicional, un home i una dona heterosexuals i casats, la parella de fet, la família monoparental, la família de divorciats tornats a casar, la família homosexual, la família col•lectiva o comunitària, totes existeixen en les nostres societats, han de ser acceptades, reconegudes, ajudades i han de poder ser cristianes (si volen).
La família d’un home i una dona heterosexuals i casats és la tradicional i, de lluny, la més nombrosa. Però no ha de acaparar ni el concepte de “família” ni el reconeixement públic i social.
Les famílies formades per un home i una dona heterosexuals, però no casats, és a dir, que no volen (provisionalment o definitivament) establir un contracte de caràcter social i el limiten a l’acord entre ells, són com més va més nombroses i signifiquen un tipus d’entitat que defuig les convencions socials i es vol concentrar en una relació més personalitzada. Han de ser acceptades i ajudades en tots els sentits, com totes les altres.
La família monoparental sol ser formada per una dona i els fills (encara que també pot ser per un home i fills). Normalment pot ser el cas d’una noia que per un error (un error totalment comprensible i perdonable) ha esdevingut mare soltera. O bé per una dona vídua, o separada o divorciada, i els seus fills. Aquesta família no sols ha de ser reconeguda, sinó especialment ajudada, perquè normalment es desenvolupa amb més dificultats.
Fracassos de parelles, que no rutllen, que se separen, però que tenen la sort de trobar una altra “solució”, de parella de fet o de matrimoni, donen lloc a famílies que han de ser acceptades per tothom de manera natural.
La família homosexual respon a circumstàncies de la naturalesa, volgudes per Déu-Dea, que, de manera capriciosa, dóna lloc a persones “diferents”, amb diferents inclinacions. No sols ha de ser permesa i acceptada, sinó especialment ajudada (econòmicament i d’altres maneres, com amb la simpatia, etc.) per contrarestar les resistències socials que encara pugui haver-hi com a resultat d’una llarga tradició de rebuig.
El grup familiar, format per diversos homes i dones que comparteixen la convivència, l’economia i les relacions personals, va existir fa unes quantes dècades, i no sembla que tingués gaire èxit. Això no obstant, també ha de ser reconegut, acceptat i ajudat, si es tornés a produir.
Sense monopolis. Acceptant-ho tot com una “rica varietat”.
I si algú, encara que fos una alta autoritat de l’Estat o de l’Església, volgués reservar la dignitat, el reconeixement o l’ajuda a “un sol” tipus de família, seria un error, i hauria de ser “corregit”.
Antoni Ferret
