(Article escrit per a la revista "Espais", de l'Esquerra de l'Eixample, responent un article anterior)
L’article dels companys Miquel Verdaguer, Julita Niubó i Carme Gambús, titulat «Percepcions sobre Cuba», publicat en el número anterior, és ben singular.
No és imparcial. No esmenta aspectes positius i negatius, sinó només negatius (amb l’única excepció de l’eliminació de la droga).
No, no és imparcial. Com a mínim (com a mínim!!) podien haver dit que a quasi tot el continent hi ha la lacra dels anomenats «niños de la calle» o «meninos de la rua», i a Cuba no. Això (ni això!) no ho diuen, i per tant pequen de tendenciosos, i culpables.
Una de les coses més curioses de l’article és que acusen els cubans de ser «pobres». («...convertint la immensa majoria de cubans en tots pobres igual».) Si considerem que, al món, descomptant els miniestats (illes, ciutats), que són molts, ens queden uns 130 països, una trentena de rics i un centenar de pobres (en diversos graus, naturalment), resulta que singularitzar en «un» sol del centenar de països una característica que els és comuna no va. Els cubans, pobres? I què es pensen que són els ciutadans dels altres països (la majoria: la majoria de persones i la majoria de països)? Això sí, en els altres països hi ha rics i ricatxos. Aquesta acusació no està justificada.
L’article fa èmfasi en el fet que molts cubans volen emigrar. Tampoc és pas una exclusiva pròpia. Tots els països pobres que tenen frontera amb països rics (territorial o marítima) tenen tendència a emigrar. És el cas de Mèxic, o del Marroc, o de Romania. I fins i tot de molts països que no hi tenen frontera. És un fet universal, com poden veure cada dia. Ara: això que –diuen els autors– els cubans ho porten a l’ADN, això no m’ho crec. Deu ser una exageració. Però quan en un article s’hi posen exageracions, aquest article no és solvent. Tampoc aquesta acusació està gaire justificada.
En un món on hi ha tants i tants i tants països pobres, dictatorials i corruptes; en un continent on hi ha tantes misèries, aferrissar-se amb Cuba sona a «sospitós». Sospitós de defensar interessos ideològics.
Per desgràcia, crec que la majoria de les qüestions que els autors plantegen deuen ser certes. Cal ser clar, en aquest aspecte: el que sobta de l’article no és tant allò que diu, sinó els seus «silencis». Si haguessin escrit un compendi d’aspectes positius (que n’hi ha, i tant!, sobretot si es compara amb el context geogràfic) i aspectes negatius (que n’hi ha), hauria estat un bon article. Però ara, no.
Antoni Ferret
