Els cristians i les cristianes tenen una gran assignatura pendent: lluitar contra les injustícies socials, lluitar per transformar la societat.
He assistit a una multitud de manifestacions i protestes, durant molts anys, i mai... MAI, no hi he vist cap persona que la conegués de missa o de la parròquia.
Els cristians i les cristianes no sols no es manifesten, sinó que, molt pitjor encara, voten més o menys sistemàticament els partits de dreta, de sempre. És a dir: voten a favor de conservar les injustícies. Són una rèmora social.
Durant uns 150 anys (de meitat del segle XIX a finals del XX), una massa nombrosa de gent de bona voluntat han lluitat socialment per reformar la societat. Eren anarquistes, comunistes, socialistes... i han lluitat esforçadament, amb grans sacrificis. Mai en la Història no hi havia hagut un fet semblant. Han lluitat des de les empreses, des dels sindicats o d’alguns partits, des del carrer o des de les presons. Alguns hi han donat la vida. Tenien diverses ideologies i anaven més ben encertats o no tant. Gent de diverses maneres de pensar, i de bona voluntat, però amb una absència escandalosa: els cristians i les cristianes, que, mentrestant, resaven, es lamentaven... i votaven la dreta.
Al principi sí. En la primera meitat del segle XIX, en el marc del molt interessant moviment anomenant del socialisme utòpic, sí que hi hagué presència cristiana o una inspiració cristiana del moviment. Però més endavant, quan el moviment socialista es va anar radicalitzant, la presència cristiana s’esfumà. ¿Als cristians els «anava» pensar, escriure, divulgar, i no lluitar? La radicalització els feia por?
Naturalment, hi ha hagut excepcions. Fins i tot grans excepcions. Els papes que han publicat encícliques socials: Lleó XIII, Pius XI, Joan XXIII, Pau VI, Benet XVI. Alguns bisbes, com monsenyor Ketteler (de Magúncia). El moviment de la JOC, de primera meitat del segle XX. El moviment obrer cristià de Bèlgica. Els sacerdots obrers de la França de 1950.
Però la massa dels cristians i les cristianes han boicotejat les encícliques, començant pels mossens.
La manca d’un poderós moviment socialista o comunista cristià ha debilitat considerablement el moviment revolucionari, i l’ha deixat en minoria. No sols l’ha debilitat, sinó una cosa tan important o més: ha deixat d’orientar-lo. El moviment revolucionari ha adoptat de vegades camins erronis, que la presència cristiana podria, eventualment, haver corregit o compensat.
La versió més aberrant de la claudicació cristiana han estat els partits anomenats «democratacristians». Mena de prostitució del nom cristià.
El moviment revolucionari dels 150 anys ha acabat (de moment) en un fracàs, per molt diverses causes, la principal de les quals la falta de participació i, fins i tot, el boicot, dels cristians i de les cristianes.
Com a cristià practicant i militant comunista, acuso, davant Déu i la Història, els cristians i les cristianes de ser culpables del fracàs de la Revolució.
Antoni Ferret
