Donada la tirallonga de retallades, males notícies i anuncis de males notícies que ens està inundant, per obra i gràcia de les males arts de la Màfia Internacional i els seus servidors locals, no és estrany que experimentem una dispersió de l’atenció entre tantes coses, i, sobretot, que valorem les diferents agressions de manera equivocada, donant més importància a coses que no en tenen tanta i al revés.
Per exemple, la congelació dels sous dels funcionaris, les hores treballades de més, l’endarreriment del compliment de la Llei de dependència, el copagament de les visites mèdiques i de les receptes, la retallada dels recursos per a TV3, l’endarreriment de la jubilació, etc., són mesures dolentes, injustes, inadequades per lluitar contra la crisi, però no són, dins el marc actual, mesures «dramàtiques». L’augment de l’IRPF, en canvi, és una mesura positiva, encara que la seva progressivitat de cara a les rendes altes sigui insuficient.
Ara bé: la congelació del SMI sí que és una mesura dramàtica, perquè afecta, i afecta innecessàriament, les persones de més humil condició. És una mesura cruel... i digna de ser contestada amb virulència.
La retallada dels nous demandants del PIRMI (ajuda als pobres) també és dramàtica, per la mateixa raó (afecta els més pobres), però, com que ha estat recentment rectificada, ja no la comptem.
Així mateix, la retallada dels 900 milions d’euros d’ajuda als països pobres també és superindignant, i mereixeria ser durament criticada i formar part de les protestes al carrer... i no ho és. No s’hi ha donat importància.
Ara bé: allò que s’emporta la palma de tot i que mereixeria un rigor extraordinari són:
1)La retallada de recursos de la sanitat (personal, instal•lacions, centres d’urgències...).
2)La retallada de recursos de l’ensenyament (personal, condicions de treball, etc.).
3)Les noves facilitats d’acomiadament de la Reforma laboral, perquè afecten la situació més perjudicada que pot tenir una persona, així com el problema social més important del país, l’atur.
Són aquestes les mesures que s’haurien de protestar de manera sistemàtica, sense cansar-se, fins a aconseguir la seva retirada. El fet que algunes ja faci temps que van ser dictades no ha de ser causa del seu oblit.
Antoni Ferret
