Els companys
anarquistes són els nostres més característics germans de lluita. Fa uns 140
anys (més o menys) que estem separats, però la coincidència relativa (molt
relativa) dels objectius de lluita social fa que encara tinguem uns i altres
una assignatura pendents: l’esperada reunificació, no en un sol partit, és
clar, però sí en un corrent de fraternitat i de col·laboració.
De la mateixa manera
que en l’aspecte religiós la culminació relativa del cristianisme serà el dia
que es produeixi la reunificació, no en una sola església però sí en un corrent
fraternal, de cristians i jueus, la culminació relativa del moviment
revolucionari serà el dia que comunistes i anarquistes tornin a col·laborar
estretament com en els dies de la Primera Internacional (1864-1872).
Hi ha, però,
diferències notables. La més important és la relativa a l’Estat. Que els
anarquistes volen fer desaparèixer i els comunistes volen reforçar. Hi ha
possibilitats d’aproximació: si els anarquistes volen una «administració» dels
béns socials (sense força repressiva), i els comunistes estem de tornada d’un
Estat omnipotent i dominador i volem decididament i irrenunciablement un Estat
democràtic en tots els sentits, aquí hi ha un camp possible de diàleg que
s’hauria d’aprofitar.
Un altre punt de
fricció és la caracterització de l’empresa. Els companys anarquistes aposten
per una autogestió a ultrança dels treballadors/es en l’àmbit de l’empresa,
mentre que els comunistes han apostat decididament per l’acció de l’Estat, amb
la planificació i el control de la macroeconomia. També hi ha, ara, després de
l’experiència soviètica, punts d’aproximació. Per exemple, en una empresa
productora d’electricitat, ¿poden els treballadors/es decidir libèrrimament
sobre la quantitat d’electricitat que cal produir, per exemple, o l’Estat hi té
també molt a dir, en funció de la necessitat col·lectiva d’electricitat?
Igualment podríem dir en relació a una empresa de cotxes, o en relació a una
empresa d’electrodomèstics. O en relació a l’agricultura: els pagesos són els
que saben el que cal fer, però, ¿no hi ha unes necessitats generals que cal
tenir en compte, i no és l’Estat el que en té una percepció més acurada i que
disposa de més dades de càlcul?
S’haurien de
desenvolupar corrents de diàleg entre anarquistes i comunistes (i socialistes)
en relació al nostre futur.
A Catalunya, els
anarquistes tenen una història important (i poc coneguda). Tres dècades de
sindicalisme hegemònic (1911-1939) i l’empenta inicial i decisiva d’una
revolució (1936) que, tot i que efímera per culpa del franquisme, va tenir uns
valors molt importants, cosa que va fer que fos copiada per un altre país
(Iugoslàvia).
Però també tenen una
taca negra (molt negra) en relació a aquesta revolució: una onada d’incendis
destructius (d’esglésies i edificis religiosos) i una matança de persones (uns
1.500 sacerdots, a tot Catalunya, sense comptar els religiosos i altes persones
de dretes). Cal dir clarament, perquè és just, que aquestes accions
desgraciades no van ser promogudes per la direcció de les organitzacions
anarquistes (CNT i FAI), que les van condemnar, sinó que van sorgir
espontàniament de les bases. Són culpa de les bases.
De la mateixa manera
que, per exemple, l’Església catòlica té dues assignatures pendents en el sentit
de demanar perdó (per la Inquisició i pel col·laboracionisme amb el règim
franquista), també els anarquistes, un dia, haurien de demanar perdó a la
societat catalana per la matança de 1936.
Salut anarquista i
comunista de cara al futur!!
Antoni
Ferret
