La socialització dels
mitjans de producció i de canvi ha estat històricament el centre del programa
de socialistes i comunistes. (I fins i tot, amb característiques diferents,
dels anarquistes.)
Desgraciadament, quan
això s’ha dut a la pràctica, a l’URSS i alguns altres països, s’ha fet
malament, perquè, en comptes de socialització (que vol dir social, societat)
s’ha fet una estatalització, en mans de l’Estat, pràcticament del Govern.
Aleshores s’ha creat una burocràcia que, ajuntant poder econòmic i polític, ha
esdevingut una oligarquia pitjor que la dels capitalistes. Això ha redundat en
explotació social, violació sistemàtica de drets humans i crims horrorosos
(sobretot en temps de Stalin).
Tanmateix s’han salvat
algunes coses: el sistema va ser un èxit econòmic durant 70 anys; hi va haver
alguns avantatges socials que no havien existit mai, com ara la plena ocupació
generalitzada en l’espai i en el temps, l’estabilitat de preus i un nivell alt
de serveis socials. Tot això es va perdre amb l’error immens de tornar al
capitalisme.
Tornem a la qüestió
inicial. Socialització NO és estatalització. Socialització vol dir posar en
mans de la societat. La societat són els treballadors/es de cada
empresa, els compradors/es dels productes i la ciutadania en general.
El control de
l’economia per part de la societat NO ha de consistir a posar a mans del sector
públic totes les empreses i els serveis, sinó els més importants. Hi ha
d’haver un sector privat, que permeti la llibertat d’iniciativa i estimuli la
creativitat. Si no, es mata l’economia. En aquest sentit, podem recordar
que en l’efímera revolució catalana de 1936, el Decret de Col·lectivitzacions
establia la socialització de les empreses més grans de 100 treballadors/es, com
a punt de referència.
A més, el control de la
propietat pública o social no ha de ser només de l’Estat. En un país com
Espanya, hauria d’estar repartit entre l’Estat, les comunitats autònomes i els
municipis capitals de CA.
Però
no és sols això, sinó que la socialització ha d’anar acompanyada d’una gran participació
dels treballadors dins l’empresa. Com es preveia en l’efímera revolució
catalana. La participació dels treballadors/es en l’empresa podríem definir-la
així:
1)
Elecció del director, per votació popular.
2)
Existència d’un comitè representatiu.
3)
Decisió per votació de les grans opcions o canvis en l’empresa.
4) Foment de les
opinions dels treballadors/es a través d’un web o un butlletí.
Fins al punt que cada
vegada que s’aprovi una llei que estableixi un pas al sector públic d’una
empresa o un servei o un conjunt d’empreses, paral·lelament s’ha
d’aprovar una altra llei que estableixi un tipus de participació dels
treballadors/es.
Aquesta opció de la
socialització dels grans mitjans de producció i de canvi continua sent
una assignatura pendent i de plena actualitat (de cap de les maneres superada).
L’esquerra, al nostre país i a tots, ha de reivindicar i realitzar
aquesta socialització, a condició que sigui una autèntica socialització i no una
estatalització.
L’objectiu principal de
la socialització dels sectors econòmics principals ha de ser gestionar de
manera democràtica l’economia i per tant d’una manera racional. I això
per evitar les dues principals tares del capitalisme: l’explotació dels
treballadors/es i les crisis periòdiques.
Entre els principal objectius d’una política
de socialització hi ha d’haver:
a)
La gran banca, autora de l’especulació causant de bombolles i de la seva
corresponent explosió amb les crisis consegüents (a Catalunya la Caixa).
b)
Les empreses de sectors estratègics, com l’energia o, les primeres matèries.
c)
Els serveis públics, com Telefònica, aigua, llum, gas, telecomunicacions.
d)
Les empreses més grans, segons la mesura que s’acordi. (Amb les multinacionals estrangeres
s’haurà de fer d’acord amb els governs respectius.)
e) La indústria
farmacèutica, per la seva transcendència en la salut i els seus abusos.
Un nou Govern popular i
social ha d’enfocar ja des d’ara una acurada política de socialitzacions.
Antoni
Ferret
