El papa Francesc ha publicat un document, de rang
inferior a una encíclica, titulat «La joia de l’Evangeli», que, com el seu nom
indica, es referix al fet religiós en general, però, essent en general, no
podia faltar-hi (i no hi falta) referències al tema econòmico-social. Això
s’esdevé en el capítol 2 (denúncies) i en el capítol 4 (propostes).
Denuncia l’exclusió: «Així com el manament de “no
matar” posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de
dir “no a una economia de l’exclusió i la desigualtat”. Aquesta economia mata.
No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià que té per casa el
carrer i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts en la borsa. (...) Com a
conseqüència d’aquesta situació, grans masses de la població es veuen excloses
i marginades: sense feina, sense horitzons, sense sortida. Hom considera
l’ésser humà com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. (...) Els
exclosos no són “explotats” sinó rebuigs, “sobrants”.»
Trenca un mite del sistema capitalista: «En aquest
context, alguns encara defensen les teories del “vessament”, que suposen que
tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, aconsegueix
provocar per si mateix major equitat i inclusió social en el món. Aquesta
opinió, que mai no ha estat confirmada pels fets, expressa una confiança basta
i ingènua en la bondat dels qui detenen el poder econòmic i en els mecanismes
sacralitzats del sistema econòmic imperant. Mentrestant els exclosos continuen
esperant.»
Diu que la desigualtat genera violència, i que aquesta
no es resoldrà mai amb la repressió: «Però fins que no es reverteixin
l’exclusió i la desigualtat dins una societat i entre els distints pobles serà
impossible eradicar la violència. Hom acusa de la violència els pobres i els
pobles pobres, però sense igualtat d’oportunitats les diverses formes
d’agressió i de guerra trobaran un brou de cultiu que tard o d’hora provocarà
la seva explosió. Quan la societat –local, nacional o mundial– abandona a la
perifèria una part d’ella mateixa, no hi haurà programes polítics ni recursos
policials o d’intel·ligència que puguin assegurar indefinidament la
tranquil·litat.»
En el capítol 4 trenca un altre mite del sistema: «Ja
no podem confiar en les forces cegues i
en la mà invisible del mercat. El creixement en equitat exigeix alguna cosa més
que el creixement econòmic, encara que el suposa: requereix decisions,
programes, mecanismes i processos específicament orientats a una millor
distribució dels béns, a una creació de fonts de treball, a una promoció
integral dels pobres que superi el mer assistencialisme. Estic lluny de
proposar un populisme irresponsable. Però l’economia ja no pot recórrer a
remeis que són un nou verí, com quan es pretén augmentar la rendibilitat
reduint el mercat laboral i creant així nous exclosos.»
Demana a Déu polítics que «pateixin de debò per la
societat, pel poble, per la vida dels pobres!».
Fa un repàs a les diverses situacions de pobresa i
exclusió: «És indispensable prestar atenció per estar a prop de noves formes de
pobresa i fragilitat (...) els sense sostre, els toxicodependents, els
refugiats, els pobles indígenes, els ancians cada vegada més sols i abandonats,
etc. Els migrants em plantegen un desafiament particular pel fet de ser pastor
d’una Església sense fronteres que se sent mare de tothom.»
«Sempre m’ha angoixat la situació dels qui són objecte
de les diverses formes de tràfic de persones. (...) On és aquest que estàs
matant cada dia en el taller clandestí, en la xarxa de prostitució, en els
infants que utilitzes per a mendicitat, en aquell que ha de treballar d’amagat
perquè no ha estat legalitzat? No fem el distret. Hi ha molta complicitat. La
pregunta és per a tots.»
«Doblement pobres són les dones que sofreixen situacions
d’exclusió, mal tracte i violència, perquè sovint es troben amb menors
possibilitats de defensar els seus drets. Tanmateix, també entre elles trobem
constantment els més admirables gestos d’heroisme quotidià en la defensa i la
cura de la fragilitat de les seves famílies.»
«Entre aquests febles, que l’Església vol cuidar amb
predilecció, hi ha també els infants per néixer, que són els més indefensos i
innocents de tots, a qui avui es vol negar la seva dignitat humana (...) no ha
d’esperar-se que l’Església canviï la seva postura sobre aquesta qüestió. (...)
Però també és veritat que hem fet poc per acompanyar adequadament les dones que
es troben en situacions molt dures, en què l’avortament se’ls presenta com una
ràpida solució a les seves profundes angoixes (...)»
«Hi ha altres éssers fràgils i indefensos, que moltes
vegades queden a mercè dels interessos econòmics o d’un ús indiscriminat. Em
refereixo al conjunt de la creació. (...) Déu ens ha unit tan estretament al
món que ens envolta, que la desertificació del sòl és com una malaltia per a
cadascú, i podem lamentar l’extinció d’una espècie com si fos una mutilació. No
deixem que al nostre pas quedin signes de destrucció i de mort que afectin la
nostra vida i la de les futures generacions.»
Considero aquest
document com una valuosa aportació en l’aspecte social, però encara es queda
curt. Condemna els excessos del sistema, però no encara el sistema mateix.
Antoni Ferret