Per criteris humanistes, sóc, en
principi, contrari a l’avortament. Ara bé, aquesta qüestió té una gran
relativitat. Perquè l’embaràs és un procés progressiu, i l’embrió serà
un ésser humà, però encara no ho és. I dins aquest «encara» hi ha uns
marges relatius, perquè no és igual interrompre l’embaràs al principi que al
mig que al final.
A més a més hi ha casos concrets
que plantegen interrogants molt greus. Per això era partidari de la llei de
1985, la dels tres supòsits: salut de la mare, malformació i violació.
Però la llei actual (no la que
proposa el PP, sinó l’actualment en vigor, és a dir, la de 2010), presenta un
problema molt greu, del qual ningú no parla, i és que permet la interrupció de
l’embaràs fins a les 14 setmanes. I 14 setmanes és molt; és un terç de
l’embaràs. Amb 14 setmanes l’embrió ja està molt format, massa format per ser
destruït.
Aquesta llei necessitaria una
reforma que escurcés aquest límit. Amb un límit menor, la llei podria
ser tolerada. La llei de 2010, ara, amb el seu text actual, no és acceptable,
humanistament parlant. Però ho podria ser amb una bona reforma.
La solució no és el projecte del
PP. Per una raó important: no admetre el supòsit de la malformació. Aquesta és
un qüestió complexa i delicada. Però condemnar una futura persona a una vida
mancada, i així mateix als que l’han de cuidar, té molt de cruel. Això, des
d’un punt de vista religiós dogmàtic, pot ser acceptable, fins i tot
obligatori, però si es pot evitar és molt millor, humanísticament.
Recordo, i potser alguns
recorden, que quan la llei actual es discutia al Congrés vaig escriure un
article en què la qualificava de «carnisseria». No me’n desdic. I era, i és,
exclusivament, per les 14 setmanes.
Antoni Ferret
