(Seguim amb la ressenya
del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)
El 22 de desembre, una
setmana després del referèndum, per una imprudència de la policia, és detingut
Santiago Carrillo, amb gran disgust del president Suárez i de tot el Govern. Se
li ofereix marxar voluntàriament a París o ser ingressat a la presó pendent del
TOP. Ell tria la presó, però és internat en una habitació de la infermeria. Una
setmana després el jutge del TOP decideix deixar-lo en llibertat sense càrrecs.
Els últims dies de 1976
i primers de 1977 foren dies tràgics i violents. Per una banda ETA i el Grapo,
i per altra Fuerza Nueva, Guerrilleros de Cristo Rey i Triple A. De tota
manera, hi ha sospites que els Grapo no se sap ben bé qui els promou. Es tracta
de fer avortar la reforma i provocar les forces armades. Atemptats,
assassinats, segrestos... Catorze
assassinats en poc més d’un mes. El súmmum és el 24 de gener, en què 5 advocats
laboralistes de CCOO i membres del PCE són assassinats. L’enterrament és pactat
detall per detall: es demana que no hi hagi crits ni cant de la Internacional; el
seguici discorre en silenci; el Govern està reunit tot el dia en sessió
permanent; i el rei sobrevolant el recorregut amb helicòpter.
El dia 27 de febrer de
1977 es va produir, finalment, la primera trobada, ultrasecreta, entre Suárez i
Carrillo, a Pozuelo de Alarcón. Parlaren durant 6 hores. Primer de la situació
de l’economia espanyola, en situació desastrosa, i estigueren d’acord a fer un
pacte sòcio-econòmic per salvar-la (serien els Pactes de la Moncloa); i
Carrillo garantí que no hi hauria excessives vagues ni protestes, per afavorir
l’ambient de l’acord. Després parlaren de la Llei per a la reforma política i
la llei electoral. Comentaren les enquestes secretes d’intenció electoral i
d’opinió que tenien l’un i l’altre. Carrillo assegurà a Suárez que, des de la
invasió de Txecoslovàquia el 1968, el PCE havia trencat amb el PCUS soviètic.
Parlaren de la trobada internacional eurocomunista que els comunistes volien
fer a Madrid; Suárez li demanà que la suspenguessin, però Carrillo insistí. I,
finalment, enfocaren el tema gros: la legalització del PCE. Suárez li exposà
les enormes dificultats que ell hi tenia, sobretot per la gran oposició dels militars;
i li tornà a proposar que participessin en les primeres eleccions com a
independents; Carrillo es mostrà inflexible, i amenaçà de posar taules pròpies
a la porta de tots els col·legis electorals i de fer fracassar les eleccions si
ells no hi podien participar com lo que eren.
Els primers mesos de
1977 el Govern treballà intensament en l’aplicació de diversos decrets lleis
que posaven en pràctica les mesures democratitzadores: legalització de tots els
partits, excepte el PCE i diversos partits comunistes menors; abolició del
Sindicat vertical; ítem de la Secretaría del Movimiento; dret a la llibertat
d’expressió... Tot això pactant-ho amb l’oposició democràtica, expressada en la
Comissió dels Nou (on també hi havia participació comunista).
Finalment, el 9
d’abril, Dissabte Sant, després d’una febrosa activitat de jutges (que es van
inhibir) i de fiscals (perquè es tractava d’escatir si els nous estatuts del
PCE eren acceptables); després d’informar degudament els tres ministres
militars de la decisió que s’anava a prendre; després de rebaixar el proveïment
de combustible habitual a l’exèrcit; després d’unes vacil·lacions d’última hora
del rei; amb el rei fora d’Espanya i Carrillo fora d’Espanya, per decisió de
Suárez pel que pogués passar; Suárez i tres ministres (els altres eren fora de
Madrid, de vacances) van redactar i donar a la publicitat la resolució que el
PCE podia inscriure’s en el registre de partits. El PSUC hauria d’esperar un
mes, encara. Es va demanar amb gran interès a la direcció del PCE que no es
fessin celebracions públiques.
El ministre de Marina
almirall Pita da Veiga va presentar la dimissió irrevocable, dient, falsament,
que s’havia assabentat de la notícia per la TV. El ministre de Terra va estar a
punt de fer-ho però va ser convençut. Cap altre almirall no volia substituir
Pita. Dos procuradors van dimitir. Però no va passar res. Suárez va
reunir novament la cúpula militar i els va donar una llarga explicació del
perquè de la mesura. Però molts militars ja no li ho perdonarien mai més (i 4
anys després ho demostrarien). Es van succeir les reunions militars,
furiosament crispades; un dels militars que van expressar més durament la seva
fúria va ser Jaime Milans del Bosch.
El dia 15 de juny de
1977 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a les Corts (que
havien de ser constituents). El president Suárez hi concorria amb el nou partit
Unión de Centro Democrático (UCD). La participació va ser del 78’8 per 100. I
els resultats foren: UCD 165 escons; PSOE 118; PCE 19; AP 16; en el Congrés. I
en el Senat, UCD 113; PSOE 47 i AP 3.
(Opinió personal: Però
a Catalunya el PSUC va obtenir 8 diputats, amb un percentatge de vot del 18 per
100, percentatge doble que el del PCE.)
Després de les
eleccions, el rei Juan Carlos, content per la victòria de la UCD, però
preocupat per la força del PSOE, escriví una llarga carta al xa de Pèrsia,
demanant-li, com a favor entre monarquia i monarquia, un donatiu de 10 milions
de dòlars per al partit UCD. També una petició semblant al rei d’Aràbia Saudita.
Dos mesos després de
les eleccions començà el treball de redactar la Constitució, que tots volien
que fos de consens, que valgués per a tothom. Es nomenà un grup de 7 ponents
per redactar un esborrany, que després passava a la Comissió constitucional.
Entre els ponents hi havia dos catalans: Miquel Roca Junyent, de CiU, i Jordi
Solé Tura, del PSUC i representant el PCE. El primer escull fou l’article 2, on
el consens es traduí a afirmar «la indissoluble unitat de la nació espanyola,
pàtria comuna i indivisible...» i afegir-hi «el dret a l’autonomia de les
nacionalitats i regions...». El treball era llarg, lògicament, i ja al març de
1978 es produí una situació de crisi perquè el treball de consens dels ponents
s’embarrancava a la Comissió constitucional, on la majoria d’UCD i AP imposava
posicions escorades a la dreta. Això portà el ponent del PSOE, Peces-Barba, a
dimitir i retirar-se de la ponència. Llavors, ja al maig del 78, tingué lloc
una reunió nocturna entre els representants d’UCD i del PSOE que desencallà
notablement les coses. En el plat fort de l’economia s’establí assegurar
l’economia de mercat però, al mateix temps, la possibilitat de la planificació.
Es presentaren tres
problemes grossos: els militars, els bascos i el rei. L’exèrcit volia ser
configurat com un poder autònom de l’Estat, independent del Govern i de les
Corts i supeditat només al rei. No ho van obtenir. Els bascos volien assegurar
els seus drets forals històrics mitjançant un pacte directe amb la Corona, al
marge del Govern i de les Corts. La cosa portà cua. (Opinió personal: al final
es va resoldre assegurant els drets forals històrics en una disposició
addicional, com una cosa dintre de la Constitució, però en certa forma com al
marge del cos d’aquesta.) El rei volia la possibilitat de poder reenviar una
llei a les Corts per a la seva reconsideració. No ho va obtenir.
(Opinió personal: Pilar
Urbano no ho diu. Però és evident que l’exèrcit va obtenir una gran concessió,
demanada pels militars o bé imposada per la dreta política. L’article 8 de la
Constitució diu que les forces armades «tenen com a missió garantir la
sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat
territorial i l’ordenament constitucional».)
El projecte de
Constitució va ser aprovat al Congrés el dia 31 d’octubre de 1978, amb 325 vots
a favor, 6 en contra i 14 abstencions. En el Senat, amb 226 vots a favor, 5 en
contra i 8 abstencions. I el 6 de desembre del mateix any va ser posat a
referèndum, votà només el 59 per 100, i fou aprovat amb un 88 per 100 dels
votants.
(Continuarà)
Antoni Ferret
