(Seguim amb la ressenya
del llibre «La gran desmemoria», de Pilar Urbano.)
Però mentre es discutia
i s’elaborava la Constitució, s’havia de governar el dia a dia. I hi havia un
problema molt gros: l’economia estava desballestada. Des de la crisi que havia
començat el 1973, no s’havia fet res. Hi havia una inflació de més del 25 per
100. Un gran dèficit exterior i fuga de capitals. Calia posar en marxa mesures
dràstiques amb la col·laboració de tots, és a dir, calia un gran pacte, entre
Govern, partits, sindicats i patronal. Els Pactes de la Moncloa, d’octubre de
1977, naixeren a base de la cooperació inicial entre la UCD i el PCE (Suárez i
Carrillo ja n’havien parlat en la seva primera trobada, 8 mesos abans). Amb una
reticència inicial del PSOE, de la UGT i de la patronal; el PSOE hi va haver de
ser arrossegat.
La mesura més sensible
i dràstica va ser la limitació de l’augment dels salaris a un 20 per 100, quan
la inflació era del 26 per 100. S’hi va notar tot seguit: un any després la
inflació havia baixat al 16 per 100, que encara era altíssima.
(Opinió personal:
Davant aquest gran sacrifici de la classe obrera, l’esquerra va demanar, i en
principi va obtenir, tota una sèrie de petites contrapartides, polítiques i econòmiques.
Aquestes contrapartides, unes es van complir i altres no. En aquest sentit s’ha
de dir que el Govern Suárez va estafar la classe obrera. Després, dels Pactes de
la Moncloa se n’ha dit tot lo que se n’ha dit, i han estat difamats amb actitud
oportunista i electoralista. Però calia haver viscut les circumstàncies
d’aquell moment per comprendre la seva enorme inevitabilitat. Els Pactes
van demostrar la gran maduresa i la gran responsabilitat de l’esquerra d’aquell
moment.)
Paral·lelament a la
discussió constitucional i als Pactes de la Moncloa, es desenvolupà també la
conxorxa militar. Molts caps militars no havien paït la democràcia, la
derogació del règim franquista i la legalització del PCE. Pel setembre de 1977
tingué lloc a Xàtiva una reunió d’alts caps militars, que fou seguida d’altres
reunions, no sols militars sinó també de civils d’extrema dreta. Els objectius
eren: destitució de Suárez, tancament de les Corts per dos anys i formació d’un
Govern de «salvació nacional», presidit per un cap militar. I això creien que
s’havia de fer d’acord amb el rei o contra el rei. Hi havia un element que
ajudava objectivament aquests plans subversius: ETA. Cada vegada que ETA
assassinava un militar, en el seu enterrament es desenvolupava un autèntic
motí: els representants del Govern eren titllats a crits d’assassins, traïdors,
etc.
El primer pla concret
rebé el nom d’Operación Galaxia: el 17 de novembre de 1978, amb el rei de
viatge fora d’Espanya i el Govern reunit en Consell de ministres, s’havia
d’assaltar la Moncloa i detenir els membres del Govern. Hi hagué alguna
filtració i l’operació es va avortar el dia abans. Tejero, cap de la guàrdia
civil, i Ynestrillas, cap de la policia, van ser jutjats i condemnats a mig any
d’arrest domiciliari, que no van complir.
Aprovada la
Constitució, i després de molts dubtes, Suárez es va decidir a convocar noves
eleccions legislatives. Fou el dia 1 de març de 1979. Els resultats foren molt
similars als de les eleccions constituents de 1977: UCD 168 diputats; PSOE 121;
PCE 23; CD (Coalición Democrática, nova formació d’AP) 10. Un mes després
tenien lloc, finalment!, les eleccions municipals. També les guanyà,
globalment, UCD, però socialistes i comunistes, coalitzats en els Pactes de
Progrés, governaren en totes les grans ciutats, i UCD en les petites ciutats i
les zones rurals.
Pel maig de 1979, el
PSOE va celebrar el seu congrés. Felipe González volia «modernitzar» el partit.
És a dir: moderar-lo, desmarxistitzar-lo, convertir-lo en socialdemòcrata, per
tal de poder governar. Però es va trobar amb una inesperada resistència de les
bases. Aleshores va dimitir (o va fer veure que dimitia). Quatre mesos després,
el tornaven a elegir secretari general, acceptant les seves propostes. Havia
estat la claudicació del PSOE.
Durant els mesos de
primavera i estiu de 1979 es negociaven els estatuts basc i català, d’acord amb
les previsions de la Constitució.
Però també es
desenvolupà una segona i furiosa tongada terrorista. Atemptats d’ETA, el Grapo
i Fuerza Nueva a dojo. Durant els anys 1979 i 1980 hi hagué gairebé un
centenar de morts i més de 300 ferits. I això es traduí en una nova espiral
de malestar i provocacions per part de les forces armades. Reunions de caps
militars, visites al rei, i declaracions (declaracions polítiques que els
militars, legalment, no podien fer). El tinent general Milans del Bosch, excap
de la Divisió Cuirassada Brunete, que havia estat «apartat» a València per
prevenció, va fer unes declaracions explosives al diari «ABC». Després
d’expressar les seves queixes per la situació «desastrosa» del país, deia: «El
Ejército deberá intervenir cuando se evidencie que las leyes, la acción
policial y la judicial son o resultan insuficientes para combatir el
terrorismo. O cuando, de acuerdo con la misión que nos señala la Constitucióm,
sea necesario garantizar la soberanía o la independencia de nuestra patria.» Ni
ell ni cap militar van ser sancionats per les declaracions il·legals.
I ara una qüestió més
delicada. Durant aquests anys, a redós dels atemptats d’ETA (dotzenes de
militars, policies i guàrdies civils assassinats), i de les protestes militars,
que normalment es dirigien al rei, perquè de Suárez «passaven», Suárez, i també
el rei, van rebre moltes i moltes propostes secretes de formació de grups
armats secrets per atemptar contra etarres al País Basc o a França, on vivien.
És a dir, de terrorisme d’Estat. I Suárez sempre, sempre, ho va rebutjar. Deia
que l’Estat de dret no es podia posar a l’altura dels assassins.
Desgraciadament, anys després, quan hi havia un altre president, aquests
suggeriments, que es devien continuar fent, devien ser acceptats, perquè es va
fer. Foren els GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación).
Al llarg d’aquests
anys, Suárez va imprimir al seu Govern una política exterior occidental, sí,
però independent (independent d’EUA i de l’Europa unida). Espanya fou el primer
país europeu a visitar Fidel Castro, assistir a una cimera de països no
alineats i rebre Iasser Arafat (llavors considerat un terrorista). També
establí relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica. Tenia un especial
interès en els contactes amb els països àrabs i sud-americans. I es resistí
llargament a ingressar a l’OTAN, malgrat les grans pressions en aquest sentit
d’EUA i d’Alemanya.
Pel maig de 1980 havia
passat poc més d’un any de la legislatura després de la victòria d’UCD al març
de 1979. L’actuació governamental havia estat febrosa: aprovació de diverses
lleis orgàniques per aplicar la Constitució, procés d’aprovació de 17 estatuts
d’autonomia, nombrosos viatges a l’estranger del president, la inflació havia
davallat del 15 per 100 al 2’5 per 100... Però el país estava en una situació
molt difícil perquè el preu internacional del petroli havia augmentat un 140
per 100.
Tanmateix, el Govern
Suárez patia una fortíssima oposició. No solament de l’estament militar, sinó
també del PSOE, que estava decidit a «tombar-lo». Amb declaracions, amb pressió
parlamentària i fins i tot amb pressions sobre el rei, per «utilitzar-lo».
Finalment, amb la presentació parlamentària d’una moció de censura, tot i saber
clarament que la perdrien... Pel maig de 1980, el PSOE, junt amb el PCE, va
presentar la moció de censura, que, com era previsible, va perdre per 152 vots
a 166. Tant sols era per erosionar la figura del Govern i del president.
(Continuarà)
Antoni Ferret
