Contràriament
a lo que es diu de vegades, Catalunya és un dels països amb més desigualtats
socials, tant d’Espanya com de l’Europa-15 (països del nostre nivell de
desenvolupament econòmic). I aquesta desigualtat va augmentant.
Efectivament: segons el professor Vicenç Navarro, el 20 per
100 de catalans/es amb ingressos més elevats posseïa, l’any 2007, 4’7 vegades
més que el 20 per 100 de catalans/es amb menys ingressos. I l’any 2013
(darreres dades) aquesta diferència havia augmentat fins 5’7 vegades.
Per
què passa això? Sens dubte és atribuïble al fet que, a Catalunya, ha governat
la major part dels anys un partit (CiU) que té per finalitat no pas governar
per a tots els catalans/es, sinó per a aquells més rics, els que pertanyen a la
«seva» classe. Un partit neoliberal, és a dir, antisocial, injust. La Catalunya
de CiU ha invertit socialment menys que cap altra CA.
I
per què ha governat aquest partit? Sens dubte ha governat perquè una majoria de
catalans/es els ha votat. Moltes vegades perquè «són de la seva classe», però
altres vegades per egoisme o «per amor a Catalunya». Un amor molt mal entès.
Una
cosa és la Catalunya dels rics, i una altra cosa és la Catalunya de la gent
normal.
S’ha
arribat a donar el cas que, per la il·lusió de la independència, una independència
que segurament que no es donarà, molta gent treballadora votés un partit
antisocial, corrupte i, en el fons del fons, anticatalà.
És
a dir: a Catalunya hi ha una gran part de la població que vota malament per
criteris sentimentals. O que es deixa enredar per una propaganda... moltes
vegades pagada amb diners obtinguts de forma corrupta.
És
molt important que la gent treballadora pensi amb el seu cap, i que voti
opcions catalanes però «pròpies», de la seva classe.
